Pluja d'estiu...

Vacances

2011-06-27T08:22:00.000-07:00

Ja sé que fa poc que he tornat a la blogosfera però avui començo vacances i marxaré fins el 8de juliol. És de les primeres vegades que escullo com a destí unes illes i, per tant, sol i platja, però em fa realment il.lusió. Fa temps que trobo a faltar el mar i em ve molt de gust estar envoltada d'ell. Intentaré gaudir de cada instant, de cada so, olor i sensació que rebi. Acumularé bons moments i quan torni ja us ho explicaré. Un petonàs a tots i fins a la tornada!

Retorn a la blogosfera

2011-06-24T02:52:00.000-07:00

Després d'un llarg temps d'absència, he sentit la necessitat de tornar a escriure i a "voltar" per la blogosfera!
És curiós perquè el meu cap és d'aquells que no paren de rumiar en tot el dia; sempre tinc idees, m'agrada observar, aprendre.. però quan em poso a escriure penso que no tinc res a dir, i això em frena a escriure. És una sensació que he tingut a mesura que m'he anat fent gran (tot i que encara sóc jove!) perquè de petita escrivia molt. En fi, aquest temps he estat allunyada perquè tenia molta feina i la voràgine de la vida m'ha fet estar per altres coses, però crec que no hi ha excusa que valgui sinó que és qüestió de posar-s'hi i de dedicar una estona cada dia (o quan es pugui però de forma regular) a escriure. O sigui que aquí estic!
Una abraçada a tots i totes!!!

El pati...

2010-08-29T03:06:00.000-07:00

Fa sol. Al cel núvols com el cotó fluix avancen a un ritme lent. Llisquen suaument a la deriva, sense pressa, sense ningú que els esperi ni cap lloc al que arribar. Es deixen dur pel vent i, malgrat el seu volum, semblen ingràvids.

Un telèfon sona. Ningú l'agafa. Ressona en una casa buida a on només s'escolta el tic tac d'un vell rellotge de pared, que marca fatigadament cada segon que passa. A l'altra cantó del telèfon esperen amb ànsia una veu coneguda que no despenja, que no hi és.

Al carrer se senten unes passes. Un matrimoni camina pausadament cap a casa seva. Travessen el pati amb el silenci i la parsimònia que dónen més de 40 anys de convivència.

El telèfon ha deixat de sonar. S'escolta el so d'una rentadora.

Un nen plora al pis del costat. La seva mare crida tot i que sap que això no farà callar al seu fill. El nen continua plorant i ella l'agafa i l'abraça desitjant poder sortir d'aquell espai reduit a on es veu, per necessitat, obligada a estar.

Sonen les campanes de l'església i un autobús irromp la tranquilitat del pati. S'atura, i uns nois, carregats amb maletes pugen amb alegria a començar aquell viatge que tan han esperat i preparat.

Torna a regnar el silenci.

La rentadora d'ha aturat. S'ha apagat el seu so monòton i continu per donar pas a un so curt i agut d'agulles d'estendre.

En un dels balcons apareix una noia jove, porta els cabell recollits i pantalons curts. Fa calor. Observa amb un somriure el matrimoni que entre a casa seva. Veu, a la llunyania l'autobús que marxa carregat de gent a viure noves experiència en nous paisatges. Mira el cel. Observa els núvols ingràvids avançar lentament. Sent la brisa lleugerament fresca sobre la seva pell i dóna gràcies per poder experimentar aquest instant de vida.

Fa calor...

2010-07-14T08:51:00.000-07:00

Volia escriure, de fet, tenia fins i tot una idea al cap però fa tanta calor que ni els dits se'm mouen amb facilitat pel teclat. Visc en un pis que és un forn d'aquells de ferro colat i en el que sembla cada matí hi posin llenya i s'encenguin. Arribats a aquesta hora de la tarda, la temperatura és tal que ni la neurona més jove i espavilada resisteix d'una sola peça. Faré com els ossos, hivernaré però a l'estiu, és a dir, "estiuaré"!. I quan noti una mica d'aire fresc sobre la meva pell sortiré del meu son i escriuré alguna cosa amb més sentit!

Déjà vu...

2010-06-26T03:37:00.000-07:00

No us passa a vegades que viviu situacions que us sembla haver-les viscut abans? L'anomenat Déjà vu, ens pot passar en molts moments. A vegades és un instant, curt, en el que ens dóna la sensació d'estar repetint una acció, frase o situació que acabem de viure, i a vegades és més complex.

Aquest Déjà vu més complex és del que vull parlar. Possiblement no se li hauria de dir d'aquesta manera perquè em refereixo a situacions que ja hem viscut "realment" temps enrera.

Avui estava mirant fotografies d'un viatge recent que he fet i m'ha vingut la sensació de Déjà vu amb un viatge que havia fet anys enrera. La diferència era només la persona amb la que anava. Ja sé que això pot sonar a "comparació" però no ho és. Sé que no es poden comprar les relacions ni les persones perquè cada una és diferent, però a vegades no pots evitar establir nexes d'unió. Possiblement, i encara no sé el per què, em sento insegura aquests dies. I quan veig aquestes fotografies, amb somriures, alegries i bones estones, recordo les mateixes situacions d'anys enrere i com van acabar. Amb les fotografies i el cor guardats al calaix de l'oblit...

Suposo que aquestes sensacions generades per la por, m'acompanyaran en molts moments. Intentaré deixar-les passar en la mesura del que pugui...

la culpabilitat...

2010-06-15T11:53:00.000-07:00

La culpabilitat és un problema. Com a mínim per a mi. Hi ha persones que no se senten mai culpables i altres que tenim tendència a sentir-nos-hi.

Algú et fa mal, tu perdones i oblides però continues la teva vida (què has de fer si no?), la persona despareix però reapareix al cap del temps intentant ocupar el lloc que va abandonar temps enrere. Tu, amb tot el teu dret, li dius que el tren ha passat i que la teva vida discórre per un camí diferent. L'altre s'enfada i tu.. et sents culpable!

No sé si és l'educació que de petites ens han inculcat, allò de no fer mal als altres, de parar l'altra galta, etc... no sé si és la capacitat exagerada d'empatia que fa que sàpigues com se sent l'altre i et sentis malament per ser la "font" del seu disgust, o no sé què és exactament el que ho provoca.. però em sento culpable i em sap greu sentir-m'hi, perquè crec que no hauria de ser així.

Em considero bona persona però a vegades penso que aquest rol que m'he imposat a mi mateixa em perjudica a l'hora de defensar els meus drets i interessos davant aquells que no tenen escrúpols en trepitjar-los o fer-los anar cap al seu terreny. Sé entomar més les desgràcies que no sentir que les he provocat.

us vull explicar una història...

2010-06-04T10:32:00.000-07:00

Fa dies que us vull explicar una història però, encara que soni a excusa, no he tingut temps per fer-ho.

És una història real que NO m'ha passat a mi, però sí a algú que conec i que m'agradaria explicar. És una història de blocs, de posts i d'amor.

Hi havia una vegada un noi a qui li agradava escriure i va crear un bloc. Allà hi posava els seus pensaments i comunicava a una comunitat virtual les seves inquietuds i alegries. Dins aquesta comunitat virtual hi havia una noia, que un dia va decidir crear un bloc per poder expressar els seus sentiments més íntims en un espai eteri a on ningú li podia posar cara i, per tant, jutjar o malinterpretar. Els dos nois van començar a llegir els seus respectius blocs i aviat es van convertir en seguidors l'un de l'altre.

Aquest vincle cibernètic es va ampliar el dia que ell es va decidir a enviar-li un mail a ella per comentar-li un post que havia llegit. A partir d'aquell moment els mails van anar complementant els comentaris que es feien l'un a l'altre als blocs i de mica en mica es van anar despullant de sentiments.

Del bloc en va néixer una amistat. Durant molt de temps (més de dos anys) es van anar explicant les vivències, es van fer costat en moments difícils i es van emocionar amb les coses bones que els passaven...

I un dia, aquella amistat es va convertir en un sentiment més profund, en una necessitat de veure's . I van decidir, conscients del risc que això comportava, de trobar-se cara a cara.

Estaven nerviosos, però se sentien tan a prop l'un de l'altre que això els donava la força necessària per afrontar aquest pas.

I es van trobar.

I es van poder mirar als ulls.

I es van poder abraçar.

I es van enamorar.

I ara aquells dos blocaires són una parella que fan enveja de veure! S'estimen amb una profunditat i es coneixen a un nivell com molt poques parelles (que jo hagi conegut).

I aquí acaba la història. Una història real i bonica que feia dies que us volia explicar!

Bones vacances...

2010-04-01T12:38:00.000-07:00

Hi ha gent que ja fa dies que gaudeix de vacances i altres que les comencem avui. Durant molts anys no he tingut festa per setmana santa i aquest és el primer any que en tinc. Tenia uns plans fets que la vida m'ha obligat a canviar contra la meva voluntat. Però per sort, tinc amics que no han deixat que passés sola aquesta primera setmana santa festiva. Demà marxo i espero tornar amb les piles una mica més carregades i una mica menys de tristesa a l'ànima. Per tant, per tots aquells que aquests dies us desplaçareu per la carretera, us deixo aquesta imatge divertida.

Perquè ja ho diuen.. al mal temps.. bona cara!!

Parlar...

2010-03-26T16:54:00.001-07:00

No crec en les casualitats, ja ho he dit més d'una vegada. Tot i que a vegades, quan passo per un mal moment, oblido aquesta creença. Però quan això em succeeix, curiosament em passa alguna cosa que em fa recordar aquesta premisa. I és el que m'ha passat avui.

"Casualment" m'ha caigut a les mans la contraportada de la vanguardia d'avui en la que hi havia una entrevista a Luis Rojas Marcos (el psiquiatra). Us la recomano.

Parlava sobre els moments durs que passen les persones a la seva vida i com afrontar-los. Partint d'aquí ha dit una frase que m'ha agradat especialment: "si tens amics, estàs salvat". I després, ha disertat sobre la necessitat de parlar, de comunicar-se, de poder expressar verbalment el que un sent.

I crec que té molta raó. Posar en paraules allò que sents, allò que et fa mal, aquells sentiments que et generen dolor, ajuda a exterioritzar-los, entendre'ls i superar-los.

Una entrevista adient pel moment que estic passant, que m'ha caigut a les mans... casualment.

la via del tren...

2010-03-23T14:09:00.000-07:00

Ahir estava trista i vaig mirar una pel·lícula que m'agrada especialment i que, cada vegada que la veig, hi trobo coses noves. És Bajo el sol de la Toscana amb una genial Diane Lane de protagonista.

Mirava la pel·lícula (amb el cleenex al costat) quan un dels personatges va dir una frase que segur que jo ja havia sentit les altres vegades que havia vist el film però em va cridar especialment l'atenció. Pels qui no hagueu vist la pel·lícula, la protagonista s'ha separat de forma molt dramàtica i agafa una casa a la Toscana a on viu el procés de separació al costat de les persones que coneix allà (molt entranyables). L'escena en concret que em va emocionar és quan ella, desesperada perquè creu que no trobarà cap persona amb qui compartir la vida i la casa que ha comprat, parla amb un amic i ell li diu : en un poble dels Alps, van construir una via de tren per unir dos pobles que eren veïns, però ho van fer quan encara no hi havia tren. Van construir la via amb l'esperança que un dia hi passaria el tren.

És una metàfora, evidentment, que anima a la protagonista a seguir treballant amb la casa, reformant-la i arreglant-la sense perdre l'esperança que algun dia arribarà algú amb qui compartir-la.

Em va agradar molt l'escena i ara, quan estic més trista del normal, penso en la via , consruint-se a poc a poc però fermament a l'espera que algun dia... hi passi un tren.

la llibreteta..

2010-03-18T11:44:00.000-07:00

Avui he retrobat una llibreteta que la meva germana em va regalar fa temps i que havia deixat descuidada en un calaix. És una llibreteta petita, amb les pàgines blanques immaculades esperant a que algú i escrigui els seus pensaments. I quan l'he vist, he pensat en vosaltres i en el meu bloc, silenciós, estàtic, buit sense les meves paraules. I una punxada al cor m'ha fet decidir-me a tornar a escriure, després d'aquest temps d'absència.

Quan no estàs en el teu millor moment, quan et sents trist o buit no tens ganes d'escriure perquè no saps què dir. Per això aquest temps he estat tan ocupada intentant no deixar sortir de dins meu la buidor que sentia que no he tingut "temps" d'escriure. En el fons no era més que una excusa per evitar enfrontar-me amb el paper en blanc, amb els meus sentiments, tristos i confosos.

Sovint quan plasmem en un full allò que sentim ho reflectim d'una forma que ens és més clara i entenedora fins i tot per nosaltres mateixos. Però a la vegada, escriure-ho ens fa mal perquè precisament constatem que no estem del tot bé.

Em trobo en un moment amb molts de dubtes existencials. M'han fallat alguns pilars i altres trontollen de manera que potser han de caure del tot per tornar-me a reconstruir. Però he pensat que una bona teràpia és fer allò que sempre m'ha agradat, escriure. I aquí tinc un raconet on intentar-ho.

A vegades m'és difícil, a vegades no sé què dir.. però ho vull intentar de nou.

ser el centre d'atenció...

2010-01-14T09:22:00.000-08:00

Quan sóm petits, tots tenim la tendència a demanar una atenció desmesurada als "grans". Al nen petit li agrada ser el centre d'atenció dels seus pares, germans, amics, del mestre... hi ha moltes vegades la necessitat de sentir-se constantment valorat i això porta, molt sovint, a les rebequeries i entremeliadures típiques per aconseguir aquest fet que, sovint, acaben generant l'efecte contrari (l'enfadada i corresponent castigada dels pares).

Quan ens fem grans, en teoria, això canvia. Deixem aquest egocentrisme i sóm capaços de repartir el nostre "ego" amb la resta. O això és el que hauria de ser.

Jo avui he viscut una sensació semblant que m'ha recordat a aquest sentiment de quan era petita.

A través de les noves tecnologies (i el facebook concretament), podem saber quan els altres estan connectats a la xarxa o l'hora en la que ho han estat, si és que han deixat algun "rastre" escrit. L'excusa de... "no ho vist" o "no m'he connectat" desapareix. I quan veus que una persona que t'importa no t'ha contestat un simple missatge de mòbil però ha tingut temps de commentar i fer moltes altres coses per Internet, fa mal.

A mi me n'ha fet, tot i que el sentiment m'ha recordat al de quan era petita i el meu cap m'ha dit que no tenia raó de sentir-me dolguda, perquè no puc ser el seu centre d'atenció. Això ni és bo ni pot ser. Però no he pogut evitar sentir-me trista. Per sort ja no sóc una nena i evitaré comentar-li res d'això a l'estil "retret". Per sort també tinc les noves tecologies per poder expressar-ho i compartir-ho amb vosaltres.

M'han fet fora..

2009-12-21T11:44:00.000-08:00

M'han acomiadat. Sóc una víctima més de la "crisi" i ho poso entre cometes no per negar la seva existència sinó perquè en una empresa on no hi ha pèrdues (al contrari) la "crisi" és l'excusa ideal per fer neteja de personal sense que ningú es mobilitzi.

9 anys treballant al mateix lloc, 9 anys amb una rutina, amb uns companys, amb una organització laboral i personal que, de cop, desapareixen. I dic de cop perquè em van trucar un dia per dir-me que no calia que hi tornés més. "Ho sentim, no és res personal, estem molt contents de tu però la situació és la que és i clar.. qüestions de la crisi" .Un xec sobre la taula, una signatura i apa.. adéu i que et vagi bé la vida...

No em van donar ni la opció a acomiadar-me com hagués volgut de la gent amb qui em relacionava des de feia tan de temps. No em van donar ni la opció de païr que no trepitjaria mai més aquells passadissos, no em van donar ni la opció d'assimilar que, de la nit al dia, la meva vida donava un tomb.

Estic trista, dolguda i espantada. Trista per veure'm forçada a abandonar un lloc i una feina que m'agradaven, dolguda per sentir-me tractada com un simple número després de tants anys a l'empresa i espantada pel que vindrà a partir d'ara.

Haig de fer un canvi de xip mental sobretot per poder passar les festes el millor que pugui. No puc evitar els somnis, l'angoixa o la tristesa que estic passant aquests dies però no vull que em facin viure el Nadal malament, sobretot perquè per a mi són unes dates especials que estava esperant amb molta il·lusió.

Vaig llegir un dia que la vida no és esperar a que passi la tempesta sinó aprendre a ballar sota la pluja.. potser serà qüestió de començar a fer alguns passos...

calidesa...

2009-12-02T13:14:00.000-08:00

"....agafa els llumins i encen la última espelma del menjador. Es mira la taula parada i les petites flames que il·luminen la sala i somriu. L'ambient és càlid, agradable.. com ell.. Dóna un cop d'ull a la cuina i s'assegura que tot està en ordre i a punt per acabar de fer els últims retocs al sopar quan ell arribi, i s'asseu al sofà per esperar-lo. A fora fa fred però casa seva és un oasi de comfort i calidesa. S'ha posat roba còmode però sense oblidar aquell jersei amb les espatlles descobertes que a ell tan li agrada... Sona el timbre.S'aixeca d'un salt i va a obrir la porta. Contesta per l'interfono i ell li torna la salutació amb una rialla. L'estona de pujar amb l'ascensor se li fa eterna...Finalment arriba al replà, s'obre la porta, i ell apareix amb un somriure irresistible i uns ulls brillants d'emoció. Ella sent com tot el seu cos reacciona a la seva presència i s'estremeix quan ell l'abraça amb força. És tard, l'endemà s'ha de treballar.. però el temps s'atura en aquell precís instant, en el precís moment en el que els seus llavis es troben..."

vull fer...

2009-11-21T04:32:00.000-08:00

Sempre quan anem atabalats ens vénen un munt de coses a la ment que volem fer. Normalment vénen acompanyades de l'encapçalament "si tingués més temps.." de manera que la frase queda així: "si tingués més temps voldria fer.." i aquí al darrera hi apareixen multitut de coses que tenim en ment en aquell moment.

Però arriba el dia en el que l'encapçalament d'aquest mantra es fa realitat, és a dir, arriba el dia en el que tenim (finalment) temps. I què fem?.. oblidem tota aquella llista que teníem tan clara en aquells moments en els que la feina ens absorbia i.. no fem res. Se'ns obre un buit de segons i minuts en blanc al davant que omplim amb.. res. I passen aquells moments de parèntesi a la nostra vida diària i tornem a la voràgine de la nostra vida i.. no hem fet... res.

Això és el que a mi em pot passar d'aquí a poc. Quan per fi gaudeixi d'unes merescudes vacances nadalenques. Unes vacances que tindria ganes d'aprofitar per fer aquelles mil coses que m'agraden però que.. em fa por de desaprofitar..

Potser no m'hi hauria de capficar suposo que ja m'ho trobaré quan hi sigui i suposo que al cap i a la fi no fer res.. tampoc està tan malament.

frase...

2009-11-01T11:22:00.000-08:00

Hola a tots!

Sóc conscient que fa molts dies que no escric però no tinc el temps suficient per fer-ho! (ja es calmaran les coses, espero!). Mentrestant deixo escrita una frase que vaig llegir i que m'ha encantat:

"No mesuris la vida pels moments que respires sinó per aquells instants que et deixen sense alè".

Queda dit! ;)

autoexigència...

2009-10-10T02:26:00.000-07:00

Sempre he sigut molt autoexigent. Això té una vessant positiva però també moltes de negatives. A casa he estat la bona nena que sempre ha fet el que "tocava" i no ha portat problemes, ni tan sols a l'època adolescent quan el més normal és ser una font de conflictes (amb més o menys meusura, clar!). No és que això em sàpiga greu però amb el temps m'he adonat que he fet sempre el que tocava i el que deien que havia de fer i no el que jo volia fer. De fet em sembla que m'ho he preguntat poques vegades, el que volia fer jo. A més a més, tot el que he anat fent ho he hagut de fer "perfecte", només faltaria! He estat el "model" a seguir i això implica un esforç molt gran. I la major part de culpa ha estat meva per creure'm el discurs i autoaplicar-me'l.

Però des de fa un temps les coses han canviat. És un canvi intern que ni sé com ha arribat ni en què consisteix però em fa sentir diferent. M'he començat a permetre fer coses que no són tan perfectes. Però em costa perquè haig de lluitar contra mi mateixa, contra la part autoexigent que no suporta ni una errada.

Ara mateix tinc un conflicte. Em vaig matricular d'unes assignatures que no tinc ganes de fer. Són assignatures d'una carrera que estudio per hobbie, perquè m'agrada. Però m'he trobat que no tinc ganes de fer-les, tinc ganes de fer altres coses i voldria deixar-les. Sembla senzill oi? si total estudies perquè t'agrada.. deixa-les i ja està! Doncs no m'és tant senzill. Em sento tan malament per no "complir" amb el que toca. Per deixar de fer una cosa a la que ja m'he compromès (encara que sigui amb mi mateixa) que no sóc capaç de dir "prou", abandono, sense sentir-me culpable o fins i tot fracassada. I això m'entristeix...

somni...

2009-10-05T09:19:00.000-07:00

Avui he tingut un somni molt estrany. Normalment somio bastant i tinc facilitat per recordar el que he somiat i, en certa manera, m'agrada intentar trobar-li sentit (tot i que a vegades és difícil!). Però avui he somiat una cosa estranya, que m'ha fet patir molt i que m'ha provocat despertar-me amb una certa sensació d'angúnia.

No recordo exactament què passava però tinc clar que estava a punt de perdre un ull, l'ull esquerre concretament. Recordo que em mirava al mirall i la part de sota l'ull (no la perpella sinó les pestanyes de sota) la tenia flàcida, em queia.. ha estat una imatge molt desagradable, acompanyada d'una sensació d'angúnia i pànic que encara no sé com no m'ha despertat de cop!

Durant el matí hi he donat voltes i no he entès a què venia el somni i aleshores he recordat que un dia em van regalar un llibre d'interpretació de somnis. Fa anys que el tinc però mai l'havia mirat perquè no hi crec massa amb aquests llibres (i menys essent estudiant de psicologia!), però avui he sentit la curiostat de veure què em deia el llibre sobre el meu ull quasi perdut. I he trobat que em deia el sëgüent:

"cualquier sueño que se centre en los ojos se relaciona con observación y discriminación. La pérdida de visión significa la pérdida de claridad y si es del ojo izquierdo se refiere a la pérdida de intuición"

M'he quedat una mica astorada perquè tal i com podeu observar en el meu anterior post, em queixava de la manca de llum que veig en aquests moments en algunes coses...

Mmmmm... potser hauré de mirar-me millor aquest llibre que fins ara tenia oblidat!! ;)

foscor

2009-10-03T04:29:00.000-07:00

És fosc. Al meu voltant no veig res. Vaig a les palpentes. Avanço sense saber a on vaig. Sento la necessitat de marxar, se sortir d 'aquest espai inert que m'angoixa. És com si de cop m'hagués estancat. Estigues caminant en una cinta que no avança. Sento veus a la llunyania, però no aconsegueixo entendre-les. Necessito llum, i no sé on trobar-la.

Enfadada...

2009-09-23T09:51:00.000-07:00

A vegades penso que sóc massa bona persona. No tinc tendència a ser rencorosa tot i que això no vol dir que a la primera de canvi m'oblidi de les males passades. Però amb el temps, intento col·locar les coses al seu lloc i perdonar a aquells que m'han fet mal. Odiar exigeix massa esforç. Però ahir em van dir una cosa que em va fer sentir malament. Un amic, va anar a sopar amb una persona amb qui jo havia estat molt de temps i que em va fer molt mal. Durant el sopar van parlar de les ex parelles i vaig sortir jo. El meu amic, més tard em va explicar que aquesta persona li va reconèixer que jo era la parella amb qui pitjor s'havia portat i que estava molt content que ara poguessim tenir una relació cordial.

Em vaig sentir rabiosa.

No és que tinguem una "relació", però per diversos motius laborals ens hem de veure i jo he acabat optant per oblidar que em va fer el que em va fer i tractar-lo com qualsevol altre (marcant les distàncies, evidentment). Lo nostre es va acabar ja fa molts anys i anar arrossegant el passat no és bo.

Però pensar que ell era conscient del mal que em va fer (cosa que a mi mai m'ha reconegut) i que se sentia "content" perquè el tractava de forma normal, em va fer sentir idiota. Em va fer ràbia que el meu esforç de païr la situació, situar-la al seu lloc i superar-la.. hagi servit perquè ell estigui "content".

És com si la feina que he fet jo l'hagi beneficiat a ell i crec que no s'ho mereix. Ja se'm passarà, però m'ha fet ràbia...

les contradiccions...

2009-09-20T02:24:00.000-07:00

Se sentia frustrada. Tenia la sensació que no s'explicava, que no es feia entendre. De fet era complicat expressar-li les seves contradiccions. Tenia por de tornar a patir, de tornar a trencar-se per dins, de tornar a ser vulnerable... i aquesta por feia que necessités sentir que ell la necessitava, que no li fallaria, que l'estimava... però al mateix temps, veure que allò tirava endavant, prenia forma i importància, li desencadenava totes les seves pors.

Només hi veia una solució: parlar-ne, intentar expressar tot el que sentia.. però, i si ell no ho entenia? i si ella no aconseguia explicar-se? a vegades les paraules es queden curtes a l'hora d'expressar sentiments...

El va mirar. Feia una estona que estaven en silenci. Ho havia d'intentar...

els amics

2009-09-15T09:37:00.000-07:00

La casa estava mig buida. De cop semblava més gran i silenciosa del que ho havia estat mai. Ella havia marxat i s'havia endut tot el que hi tenia. Ell no s'hagués imaginat mai que aquell espai, tant cotidià i conegut, passaria a provocar-li sensació d'angoixa i soledat.

Estaven asseguts davant l'aparell mirant-lo com si fos la primera vegada que el veien.

-No hi veus molta escuma aquí?

-home.. la de casa meva no m'en fa tanta però.. potser n'hi hem posat massa

Van continuar observant com donava voltes en silenci, atents a qualsevol moviment o soroll que pogués indicar que alguna cosa no anava correctament. De cop, els dos van sortir del trànist en el que estaven immersos, es van mirar i van esclafir a riure.

-interessant la pel·lícula eh?

La situació tenia un punt còmic que els va fer riure una bona estona.

-Ja és trist que a la meva edat, passada la trentena, m'hagin d'ensenyar com va una rentadora!

-I per què estan els amics, si no?

Ell va somriure i , per un moment, va oblidar la buidor que sentia dins l'ànima.

El viatge...

2009-09-11T04:33:00.000-07:00

Vaig prometre que us explicaria quatre coses del viatge i se'm fa tant difícil resumir tot el que ha estat!! Ho intentaré.

Suposo que per la meva influència cinematogràfica, un dels viatges que sempre havia volgut fer era la costa oest nord-americana. He vist taaaaantes vegades els seus paisatges i ciutats a la gran pantalla que em feia molta il·lusió poder veure'ls amb els meus propis ulls, i també poder conèixer la seva realitat, més enllà del què ens venen a les pel·lícules. I finalment aquest estiu ho he pogut fer, he pogut trepitjar 6 mil quilòmetres de terres americanes sense que cap dels llocs que he visitat m'hagi decepcionat. Los Àngeles, Las Vegas, San Francisco, el Canyon, el Death valley, Yosemite, Salt Lake City, Yellowstone, Reno, Sacramento... molts espais cadascun d'ells amb un color i unes peculiaritats ben diferents. És evident que hi ha espais que impressionen més que d'altres però no em sabria quedar amb un lloc sol.

Allà, tot és molt gran, i quan dic tot vull dir tot. Des dels cotxes, als plats de menjar i els gots de beguda, a les extensions de terreny, a les carreteres, els animals salvatges... el territori és tant gran i divers que sembla que estiguis en més d'un país alhora!

Necessites temps per païr tot el que els teus ulls capten. He pogut veure sortir el sol al death valley i pondre's al gran Canyon del Colorado, he pogut observar com viuen els navajos a les seves reserves i com es gasten els diners els milionaris a las vegas... és un país de contrastos, amb una població molt amable i que ha lluitat contra una natura francament difícil en moltes zones. Un país bonic de visitar però al qual no m'hi quedaria a viure. Un país del qual en podem refusar molts aspectes negatius però també aprendre moltes coses positives. Un país que val la pena visitar per poder jutjar amb els propis ulls.

Ja sóc aquí...

2009-09-05T09:27:00.000-07:00

Ja sóc aquí! una frase mítica que resumeix el meu estat actual.

No sé com resumir aquests dies d'experiències, vivències i sensacions. El viatge ha anat molt bé! m'he adonat de la profunda necessitat que tenia de desconnectar del ritme de vida frenètic que duia i de descansar la ment. La ment, perquè el cos no és que hagi parat massa!!! fer 6 mil quilòmetres en 20 dies no és precisament el paradigma del relax! però ha valgut molt la pena. He vist tantes coses boniques, diferents i sorprenents que en aquests moments em sento molt plena.

Ara la tasca, d'altra banda difícil, serà la d'intentar tornar a la rutina diària frenant una mica el ritme que duia. No sé si ho aconseguiré però haig de canviar coses, perquè si no la meva salut i fins i tot el meu caràcter se'n ressenteixen.

En fi, que ja sóc aquí! torno a la blogosfera amb aires renovats i ganes de llegir-vos!

Tancat per vacances...

2009-08-08T02:26:00.000-07:00

Ja sé que no he escrit massa aquest últim temps. He anat bastant cansada i estressada però ara, per fi.. arriben les vacances!!!

Aquest és el meu últim dissabte de feina abans de vacances i com que la setmana que ve estaré preparant maletes ja m'acomiado avui de vosaltres!

Marxo a fer un dels viatges de la meva vida durant 20 dies de manera que tinc moltes ganes de viure'l intensament. Tornaré a principis de setembre i ja us explicaré què tal ha anat tot!

Desitjo que les vacances us vagin molt bé i ens retrobem al setembre!!! ;)

ferides...

2009-08-01T02:26:00.000-07:00

Tots tenim ferides. Al llarg de la vida ens esgarrinxem, tallem o ferim profundament més d'una vegada. Després les ferides es van curant, tancant i cicatritzant, tot i que la marca sempre ens queda visible, a vegades recordant-nos simplement el que la va provocar.

Aquests dies un dels blocaires que llegeixo ha rebut una ferida de les profundes, de les que sagnen en abundància i són lentes i doloroses de curar. Veure la seva ferida m'ha fet abaixar la mirada cap a la cicatriu que jo tinc i, en veure-la, m'ha tornat a fer mal. És una punxada aguda que em transporta al dolor que vaig sentir i que em fa dubtar sobre si relament està curada o és simplement el record dolorós d'aquell moment.

I em fa por. Em fa por pensar que el pànic a tornar-me a ferir d'aquella manera faci que no visqui les coses bones que em poden estar passant. I això m'entristeix i no sé com evitar-ho...

manca d'inspiració...

2009-07-29T09:17:00.000-07:00

Fa molts dies que no escric res però no estic inspirada. Suposo que necessito vacances i no arriben mai! Encara em falten dies per fer-les i vaig força atabalada a la feina de manera que miraré d'escriure així que pugui.

Sento el silenci d'aquests dies!

detalls...

2009-07-05T10:08:00.000-07:00

Pot semblar un tòpic però crec fermament que a la vida els detalls són molt importants. No parlo de detalls materials, a vegades una simple trucada, una frase o un gest ens arriba al cor més de pressa i amb més força que qualsevol altra cosa.

Avui m'han posat una canço. Una cançó que setmanes enrera vaig dir que m'agradava i que avui ja no recordava haver-ne parlat. I quan menys m'ho esperava, ha sonat la cançó, i la persona en qüestió me l'ha dedicat amb un "ei, que me n'enrecordo!". No m'ho esperava i m'ha fet somriure. Ha estat un gest bonic que a l'altra persona no li ha costat i que a mi m'ha fet feliç una bona estona.

Què senzill és fer feliços als altres amb petits detalls!

anava tard..

2009-06-20T01:53:00.000-07:00

Anava tard. Eren prop de les dues de la matinada i l'endemà s'havia d'aixecar a les 6 del matí per anar a treballar. No havia d'haver allargat tant el sopar però hi estava tant a gust.. la brisa del mar, les mirades còmplices, els somriures, les caricies... que es va deixar endur pel moment sense mirar el rellotge, aquell objecte que sempre li recordava que havia de marxar.

Anava tard i a la carretera no hi havia ningú. Se la coneixia de memòria, era una via ràpida de doble carril. Va accelerar el ritme, anava ràpid. Tenia ganes d'arribar a casa, de posar-se al llit i poder descansar encara que fossin poques hores.

Anava tard i ja faltava menys per arribar. Va girar una corba i de cop i volta va veure alguna cosa que es movia uns metres més endavant. Va posar les llargues i, a la velocitat que anava, els metres es van escurçar de seguida i es va trobar al davant allò que es movia: un senglar.

Què hi feia un senglar en una autovia! el seu cos es va tensar de cop, va clavar el peu al fre del cotxe però la velocitat era massa alta, el senglar es va moure cap a la dreta i ella va fer un cop de volant a l'esquerra per esquivar-lo però, en dèciemes de segon, es va trobar la mitjana de la via al damunt i sabia que si hi picava, a la velocitat que anava, l'accident podia ser mortal. A tres dits de xocar amb la mitjana va tornar a donar cop de volant, ara cap a la dreta. O la mitjana o el senglar.

Va agafar fort el volant i va sentir un cop fort a la part davantera dreta del cotxe. Un cop sec que va desestabilitzar el cotxe i la va obligar a anar d'un cantó a l'altre de la carretera intentant controlar el vehicle. Finalment el cotxe es va estabilitzar i va continuar avançant, més lentament, pel mig de la via. Ella encara tenia les mans clavades al volant i el seu cos, de cop i volta, es va destensar i va començar a entumir-se i a estremir-se de l'espant. L'adrenalina disparada en aquells pocs segons li va baixar de cop i es va trobar malment. De cop i volta, com si despertés d'un somni, va sentir un soroll estrany a la roda. Va aturar el cotxe i va sortir a mirar-lo. Estava enfonsat de la part dreta i la roda mig trabada. No podia continuar.

Anava tard però ara estava aturada al voral trucant a la grua perquè la vingués a buscar. No va voler despertar a ningú. Es va quedar quieta, sola, al mig de la carretera silenciosa i fosca esperant que vingués la grua. I en aquell moment va pensar que sí, que anava tard, però que havia estat a punt de no arribar mai...

la soledat...

2009-06-06T04:18:00.000-07:00

La solitud és un sentiment o una sensació que sempre m'ha intrigat. A vegades un es pot sentir molt sol enmig de molta gent o sentir-se acompanyat sense tenir ningú al costat.

L'home és un ésser social i, com a tal, moltes vegades no suporta una solitud molt prolongada. Suposo que depèn de si aquesta solitud s'ha escollit o ha estat forçada.

Hi ha també qui porta millor la solitud, fins i tot qui la necessita, i hi ha qui la porta molt malament, fins al punt de permetre relacions o actituds que no hauria de permetre pel simple fet d'evitar sentir-se sol.

No he descobert encara l'orígen d'aquest sentiment. A vegades m'envaeix una onada de solitud que m'entristeix, em fa sentir buida, com si un forat negre habités dins meu i jo fos incapaç de tapar-lo i aturar la seva opressió constant.

Altres m'envaeix un sentiment de plenitud que em dóna serenitat, tranquilitat i m'empeny a passar més hores amb mi mateixa.

Quan el sentiment de solitud m'apareix, només desitjo tenir gent al meu costat, però malgrat la tinc, no aconsegueixo fer desaparèixer el sentiment, i m'entristeixo. I quan el que m'omple és la plenitud, em sento tranquil·la i desitjo estar sola.

És una incongruència estranya que em desconcerta. No sé per què apareix un sentiment o altre ja que moltes vegades no responen a cap causa concreta. Suposo que formen part de la xarxa complexa d'emocions i sentiments que tenim tots a dins. Potser no m'hi haig de capficar, potser simplement és qüestió de viure'ls, encara que a vegades costi entendre'ls...

parlem poc...

2009-05-24T01:08:00.000-07:00

Avui he pujat a un taxi. Anava tard, una cosa habitual en mi, i m'he decidit regalar-me un viatge tranquil i còmode amb taxi. A vegades els taxistes xerren amb tu però d'altres no, és d'aquelles situacions en les que, depen del dia i el moment, poden ser molt plaents o convertir el trajecte en un viatge incòmode.

El taxista d'avui tenia ganes de xerrar i a mi no em desagradava la idea d'escoltar. He pensat que possiblement parlaria del temps, de futbol o, essent una mica més agoserat, de política. Però no. Ha començat a parlar-me de la vida, amb una visió del món molt pròxima a la meva i amb unes idees francament interessants.

I mentre l'escoltava, he pensat en la quantitat de gent que hi ha pel món que vivim, sentim i pensem les coses d'una manera molt semblant i que, no ens coneixem. Quan a vegades tens la sensació de ser l'únic que veu les coses d'una manera apareix una persona, en forma de taxista, que et demostra que no és així, que no estàs sol, que hi ha més gent que pensa com tu.

Molts dies quan llegeixo la premsa em ve al cap la frase de la Mafalda ("paren el mundo, que yo me bajo"), però la xerrada en el curt trajecte d'avui m'ha fet sentir que, potser, si aturessim el món, em sorprendria de la quantitat de gent que baixaria al meu costat. Potser si parlessim més amb la gent que tenim al voltant, decobriríem que som més dels que ens pensem!

la pell...

2009-05-09T03:00:00.000-07:00

Sentir i pensar eren coses diferents que, en ella, moltes vegades no havien anat juntes. La raó sempre havia guiat les seves accions i això li donava una falsa sensació de seguretat i control en el seu dia a dia. Si tot s'analitzava, es sospesava i avaluava, hi havia menys possibilitats d'equivocar-se o, si més no, de sentir, notar, aquesta equivocació.

D'un temps cap aquí, aquesta dicotomia entre cap i pell havia anat canviant. No és que el seu cap hagués deixat d'insistir en fer les coses analíticament sinó que la pell havia anat guanyant terreny. Havia aconseguit escoltar el que el seu cos expressava i aquest nou diàleg amb una part d'ella mateixa que li era pràcticament desconeguda, li havia provocat canvis profunds en el seu interior.

I en aquest marc de transformació, arribà la primavera. L'escalfor del sol, el tacte de l'aigua... el seu cos tenia ganes de sentir, de deixar-se endur per les olors, els colors i les sensacions dels dies més llargs.

I en aquest marc de transformació, es va topar amb una persona que no s'esperava.

Quan el va conèixer el seu cap va fer l'habitual anàlisi crític i intransigent a què estava acostumat. Ningú passava el seu filtre, sempre hi havia possibles pegues, possibles dubtes i possibles problemes a la vista que feien que la raó descartés immediatament la persona que tenia al davant. Amb ell no va fer cap excepció. Després del seu escanneig minuciós i maliciós, va trobar múltiples punts febles que el van dur a fer el mateix diagnòstic de sempre: no interessa.

Però aquell dia la seva pell es va rebelar, va agafar vida pròpia i va començar a fer valdre les seves sensacions per sobre dels pensaments. El cap deia que no i la pell inisitia amb el si. va començar així una guerra sense pietat entre els dos que, temps enrera, hagués tingut un final ràpid i previsible però que aquest cop no sabia com acabaria.

I allà estava ella, escoltant els arguments del cap i sentint les demandes de la pell. Estava acostumada a aquesta dicotomia però el que no sabia com gestionar era l'enorme poder que havia adquirt la pell en aquella batalla. I el dia que va haver de decidir.. va tancar la porta de la raó, va silenciar els seus crits desesperats, i es va deixar endur pel sentiment...

Estava espantada, desprotegida, angoixada.. el seu cap li repetia una i altra vegada que la pell s'equivocava que tot allò només la portaria a patir i a sentir dolor altra vegada... que les coses no es feien sense analitzar.. sense pensar..

potser tenia raó.. potser no..

enviar a tots..

2009-05-03T01:56:00.000-07:00

Va obrir el seu correu electrònic com cada dia. Era com un petit ritual que havia adquirit, sense ni adonar-se, i que ja formava part de la seva rutina diària. Esperava trobar-hi l'spam de cada dia d'una publicació digital que no sabia com s'havia colat al seu correu però que tampoc podia eliminar. Pèrò a la safata d'entrada posava "2 missatges" i en un d'ells va veure aquell nom.

Feia molt temps que havia perdut el contacte amb ell, que havia desaparegut de la seva vida, i d'una forma poc elegant. Per això rebre aquell correu li va sobtar. Però la seva sorpresa es va convertir en decepció quan va veure que era un d'aquells mails que s'envien a tothom. No era la primera vegada que rebia un correu d'aquests per part d'ell. Quan feia alguna cosa, convidava a tothom via mail, inclosa ella.

Perquè ho feia? perquè no l'havia tret de la seva llista de correu electrònic si quan passava pel carrer ni la saludava? Era una cosa que ella no entenia i que li semblava molt hipòcrita.

El mail d'aquell dia però no duia cap més destinatari que ella. Però es veia clarament que era un d'aquells correus que s'envien a tothom perquè era impersonal. Tant fàcil com posar tots els destinataris en una copia oculta perquè ningú veiés als altres i tothom es cregués convidat personalment.

Cap paraula dirigida a ella, cap referència al seu nom, cap "hola com estàs".. una simple invitació.. Calia?

una carícia...

2009-04-26T11:04:00.000-07:00

Els núvols amaguen l'escalfor del sol i la pluja ajuda a oblidar que s'acosta el bon temps.

Però les tempestes no duren sempre i un matí, el cel blau li recorda que la primavera ja és aquí. Surt al carrer i nota el tacte suau del vent i l'escalfor dels rajos de sol sobre la seva pell, encara blanca i amagada rera mil capes de roba que es resisteix a treure's.

Al seu voltant les flors estan començant a mostrar els seus colors vius i sembla que un optimisme alegre es respira a l'ambient.

I és en aquell moment quan se n'adona que el seu cos vol despullar-se de totes les capes que l'han acompanyat al llarg de l'hivern i que vol sentir com l'aire i el sol l'acaronen i el fan sentir viu.

I és en aquell moment quan se n'adona que el seu cos anyora aquelles carícies que el feien estremir i el tacte agradable d'una altra pell jugant amb la seva.

Un punt de melangia i tristesa s'instal·la al seu cor, mentre tanca la porta i es disposa a viure aquest primer dia de primavera...

un adeu..

2009-04-12T01:48:00.000-07:00

Sempre li havia costat desprendre's de les coses. Ja de petita, intentava no trencar cap joguina i si es feia malbé la guardava amb la il·lusió fictícia que un bon dia s'arreglés sola i hi pogués tornar a jugar.

Amb el pas del temps la nena es va fer gran i es va haver d'enfrontar a una pèrdua més terrible. La seva casa, el seu poble, els seus amics.. van quedar enrera quan els seus pares van decidir marxar a viure molt lluny d'allà. Les seves nines, joguines i altres objectes van ser les úniques coses que va poder conservar. Potser per això es va fer encara més reacia a llençar res del que l'acompanyava en el seu temps lliure.

Amb el pas dels anys, la nena es va fer noia i es va haver d'enfrontar a pèrdues més doloroses: persones que s'estimava i que van desaparèixer per sempre... però malgrat això, encara sentia un fiblada especial quan havia de llençar alguna cosa, tot i que ara ho feia i ja no col·leccionava objectes antics.

A dia d'avui, aquesta noia ha de deixar una cosa que l'ha acompanyat durant quatre anys. Un objecte en el que ha viscut molts moments alegres i tristos, que l'ha alliberat i que l'ha esclavitzat.. a dia d'avui aquesta noia s'ha de desprende del seu cotxe.

I malgrat és un objecte, sent una fiblada al cor cada vegada que el mira i pensa que d'aquí a uns dies ja no el veurà mai més...

Moments difícils...

2009-04-04T03:26:00.000-07:00

Reinventar-se o morir. És una frase que no sé qui la va dir però que tenia molta raó quan ho va fer. Estem vivint moments difícils. La famosa "crisi" afecta no només a l'economia sinó també a l'ànima. La sensació de por, d'angoixa, de desorientació general, t'envaeeix encara que no vulguis. He estat molt temps intentant que aquesta mena de núvol negre no entrés dins el meu cos però la pell és fina, i les circumstàncies han fet que una alenada d'aquest fum corrosiu, penetrés dins meu.

Fa dies que veig la tempesta a l'horitzó. Uns núvols negres i carregats amenacen amb caure implacables sobre el mar. Malgrat els veia, una part de mi estava segura que no arribarien fins al meu humil vaixell. Però fa pocs dies els núvols van començar a avançar. Puc veure els llamps i sentir els trons i notar a les meves veles el fort vent que s'acosta. He començat a veure com algunes barquetes del meu voltant han sucumbit a la tempesta i s'han enfonsat. He llençat l'àncora i m'he aferrat al màstil pensant que sobreviuria. Un llamp ha caigut a la meva coberta i hi ha fet un forat. He sentit l'aigua gèlida penetrar dins el vaixell i he notat com la fusta s'estremia i cruixia en un intent d'evitar ser engollida pel mar.

En aquest moment, he pensat que si finalment m'enfonsava, potser tindria l'oportunitat de capbussar-me dins el mar i de descobrir-hi coses que fins ara mai havia vist: peixos nous, plantes desconegudes.. qui sap, potser em podria convertir en un submarí i explorar el fons de l'oceà en busca d'altres oportunitats.

Encara no m'he enfonsat, però no sé si el meu vaixell aguantarà la tempesta. El que sí que tinc clar és que si l'aigua m'enfonsa no moriré.. simplement em reinventaré.

resignació...

2009-03-14T04:38:00.000-07:00

Resignar-se. Aquesta era una paraula que no suportava. Una cosa era acceptar una situació i a partir d'allí reinventar i tornar a començar però l'altra era resignar-se. Resignar-se tenia un punt de tragèdia, d'impotència consentida, de victimisme.. que no li agradava.

Però aquell dia li havia vingut aquesta paraula a la ment. Al seu voltant parlaven d'enamorament, de les parelles, dels homes que les havien fet somiar.. i a ella li havia vingut aquesta paraula a la ment. I això li va fer mal...

Havia deixat de creure en l'amor? havia perdut la confiança en el gènere masculí? en les relacions de parella? .. ningú no entenia com algú com ella, estava sola. Aparentment podia tenir l'home que vulgués, però en canvi.. no el tenia. "No ha aparegut el teu" dèien les àvies, però ella començava a pensar que potser el seu destí era aquell, que potser havia de fer el seu camí sola.

I la paraula resignació va tornar a aparèixer a la seva ment. I una fiblada va fer encongir el seu cor.

els ulls..

2009-03-08T12:47:00.000-07:00

Es va asseure a la terrassa, amb la brisa acaronant-li els cabells i el sol lluent envolcallant-la d'aquella primerenca escalfor que feia augurar que la primavera estava a prop.

Era un dia relativament tranquil i no se sentia remor al passeig. Un parell de persones passejant i uns amics xerrant asseguts a la sorra, una mica més lluny.

Feia dies que tenia aquella trobada pendent. No és que no volgués estar amb ell una estona però no tenia ganes de tornar a haver de generar temes de conversa continuament i tenir la sensació que la xerrada no duia massa enlloc.

Ell va arribar a la taula a on ella era asseguda portant les begudes. Es va asseure i ella va obrir els ulls que havia tancat per deixar que el sol toqués les seves parpelles. Ell la va mirar amb deteniment i va dir:

-Saps? des del primer dia que et vaig veure que m'encanten les aigues que fan els teus ulls...

....

Es va quedar sorpresa, sense saber què dir. S'havia imaginat molts inicis de la conversa però aquell no se l'esperava de cap manera. Els seus ulls tenien unes aigues especials que només veien aquells qui s'hi fixaven amb deteniment. Tenia moltes persones conegudes de feia anys que mai s'hi havien fixat.

Es va quedar sorpresa... i va somriure. Aquella frase va ser l'inici d'una de les converses més interessants que havia tingut aquella setmana. Durant tot el temps que havien passat sense veure's, ell havia canviat. Semblava una altra persona, plena d'energia i projectes per complir.

Al cap d'una estona ell va marxar i ella es va quedar allà, asseguda, somrient, contenta d'haver anat, finalment, a aquella trobada pendent.

el mirall..

2009-02-28T01:55:00.000-08:00

Es va aixecar del llit i va mirar-se al mirall; feia mala cara.

Una nit més havia dormit malament i ara havia de suportar una jornada maratoniana de feina i responsabilitats sense que això es notés. Mentre estava sota la dutxa només pensava quan podria tornar a estirar-se, quan podria dormir..

L'aigua calenta mullava el seu cos suaument quan un pensament se li va aperèixer com una revelació: només treballava i dormia. La seva vida s'havia convertit en això, sense ni saber com...

Una sensació angoixant la va començar a envaïr. Les cremes antiarrugues de sobre la prestatgeria li indicaven que el temps estava passant i que ella continuava allà, en el seu món de feina i de poc temps. Va sortir de la dutxa i va mirar al seu voltant. Tovalloles suaus rentades per unes mans que no eren les d'ella, un armari ple de roba, una habitació espaiosa amb tot luxe de detalls.. era el resultat del seu esforç, de les moltes hores de treball invertides..

Havia de renunciar a tot això per tenir més temps per a ella? havia de deixar la seguretat d'un espai conegut i d'unes coses estimades per ser feliç?

Es va mirar al mirall, feia mala cara.

Va agafar el maquillatge disposada a suportar una jornada maratoniana de feina i responsabilitats sense que això és notés...

les expectatives..

2009-02-22T02:43:00.000-08:00

Amb el temps he acabat pensant que un dels problemes més grans que tenim tots és "l'esperar que..", és a dir les expectatives.

"Esperem" que tal persona ens digui una cosa, "esperem" que tal altra faci allò que volem però que no diem en veu alta perquè "ja ho hauria de saber", "esperem" que aquella cosa ens arribi sense moltes vegades lluitar per ella.. no sé com explicar-ho però crec que moltes vegades exigim a l'exterior, a la vida i als altres, massa coses que si no ens arriben ens decepcionen.

Últimament he conegut algunes persones amb aquest perfil. Decepcionades de tot i de tothom perquè no els passa el que "esperen". Persones enfadades amb el seu entorn perquè no els han fet aquell regal que volien (però que no han demanat) o perquè els altres no han fet allò que ells "esperaven" que fessin.

Tots sabem que una mateixa cosa pot ser viscuda de moltes maneres diferents segons la persona que ho rebi. Partint d'aquest fet, crec fermament que hem de deixar "d'esperar" tant dels altres i comunicar-los més el que volem.

Tenir clar que la nostra vida és un camí que va en paral·lel amb el dels altres i que per tant és única i exclusivament responsabilitat nostra!

No podem dipositar als altres la responsabilitat de guiar, fer feliç i complerta la nostra vida... això és feina nostra.

Els altres estaran al nostre costat, en paral·lel, per donar-nos la mà de tant en tant, per compartir bons moments i per fer camí al costat nostre... però al costat!

Si deixem de dipositar als altres el pes de la nostra vida, deixem "d'esperar" que facin això o allò per nosaltres, crec que serem més feliços.

M'encanta...

2009-02-08T01:39:00.000-08:00

Avui, no em pregunteu per què, m'he posat a pensar en les coses que m'agraden. Tots tenim coses o situacions que ens agraden o, millor dit, ens encanten! Algunes les sabem des de petits, altres les descobrim un dia, com per encanteri, i les incorporem al nostre raconet de coses agradables. A vegades no està de més recordar aquesta llista de coses, encara que no siguin totes, i jo avui és el que he volgut fer. Així doncs.. m'encanta:

-l'olor dels llençols nets de casa la meva àvia

-conduir per l'autopista un diumenge asolellat a primera hora del matí, quan no hi ha ningú

-asseure'm al sofà amb una manta i observar la llar de foc

-posar les mans dins un pot ple de "lacasitos" (netes eh??!!)

-fer un cafè calent en un bar mentre a fora a fa un fred que pela

-veure una tempesta asseguda rera el vidre

-trobar-me una nota a l'entrada de casa que algú em desitja bon dia

-mirar les parades plenes de flors naturals

-notar l'escalfor del sol de primavera sobre la meva pell

-observar en silenci el mar

........

Aquestes són algunes de les coses que ara em vénen a la ment...

I a vosaltres.. què us encanta?

"lo prometido es deuda"

2009-02-07T04:13:00.000-08:00

Us vaig prometre un post sobre el meu aniversari i, una mica tard, però arriba. El cert és que no tinc ni massa paraules per expressar tot el que he sentit els 3 dies de celebracions que m'han preparat els meus. D'entrada van parlar d'amagat meu amb els meus jefes i em van aconseguir 2, dels 3 dies, de festa.

El primer dia, em van fer un esmorzar fantàstic em van dur a fer un massatge i a l'hora de dinar.... sorpresa!!! Tots els meus amics (arribats de parts de tot catalunya i fins i tot de l'estranger) estaven al restaurant esperant-me!! La música de fons que m'agrada, ua projecció nostàlgica de fotografies, regals, somriures, abraçades i retrobaments molt especials.. El dia no es va acabar aquí perquè varem passar la tarda junts i la nit també! es va agafar una casa i allà ens varem col·locar tots sopant, fent gresca i dormint (poc això sí!).

L'endemà ens esperava un esmorzar digne d'un hotel de 5 estrellesi després de marxar ja de casa cap a un restaurant on.. sorpresa!! un dinar amb tooooota la família que també havía vingut de lluny!

Però just acabar el dinar.. sorpresa! una fugida ràpida cap a l'aeroport i.. de viatge! a passar l'últim dia que quedava (el del meu aniversari pròpiament) a l'estranger!

Van ser tres dies tant emotius i intensos que encara els estic païnt! Realment el desplegament que es va fer per celebrar el meu aniversari va ser espectacular, i ho haig d'agraïr a tothom però especialment a la meva germana que va treballar de valent per poder fer possible aquest somni!!

Sóc molt afortunada de tenir tanta gent que m'estima de veritat al costat! Això no es paga amb res del món!!

Quina emoció...

2009-01-31T05:21:00.000-08:00

D'entrada us vull demanar disculpes per tenir el bloc tant abandonat. A la feina hi han hagut molts canvis que m'han implicat una major responsabilitat i tinc molt poc temps, però un dels meus propòsits és escriure més! (a veure si ho aconsegueixo!!)

El títol del meu post d'avui és perquè relament estic una mica emocionada. Resulta que dilluns que ve és el meu aniversari i faig una xifra especial (que ara no desvetllaré!jajaja) i sembla que els de casa i els amics han pensat que valia la pena començar-ho a celebrar avui mateix!

Aquest matí quan m'anava a aixecar per anar a treballar m'han anunciat que no hi havia d'anar! que tenia tot el cap de setmana de festa!! I m'han fet un esmorxar magnífic i m'han portat a fer un massatge!! I ara ja no sé què toca perquè hi ha molt de secret per aquí.. però estic molt emocionada perquè no m'esperava res de tot això i això de les sopreses i els xiuxiuejos a l'orella em fa retornar a quan era petita i et feien alguna sopresa pel teu aniversari.

En fi, no us puc explicar més perquè no sé què passarà.... però prometo un post dimarts explicant com ha anat tot plegat!!

complidora de somnis...

2009-01-18T01:51:00.001-08:00

Sens dubte si hi hagués una professió que m'encantaria de fer seria la de complidora de somnis! M'encanta poder fer realitat els somnis dels altres, no hi puc fer més. Aquesta setmana, sense anar més lluny, faré que dos persones que m'estimo molt vegin un dels seus somnis complerts. I no parlo de somnis de grandesa o que impliquin una gran suma de diners sinó de somnis que a vegades un té i que per manca de no saber com posar-s'hi o a on anar, no compleix. La gent que em coneix sap que una de les meves preguntes habituals és : i tu, quins somnis tens? reconec que és una pregunta amb trampa perquè el que intento és esbrinar si hi ha algun d'aquests somnis que estigui a la meva mà de poder complir i si és així, tard o d'hora ho intento dur a terme. Suposo que aquesta faceta està molt lligada amb la meva filosofia de vida, segons al qual, crec que a la vida el que hem de fer és col·leccionar el màxim de bons moments que poguem. Per la meva feina conec a molta gent i m'encanta el repte de trobar alguna cosa que d'entrada sembli difícil.

Suposo que per tot plegat sóc immensament feliç quan puc regalar a algú el seu somni. En tinc molts de pendents encara, però la vida és llarga... encara tinc temps!!

Un nou any...

2009-01-01T12:04:00.000-08:00

Campanes que toquen sabent que és l'únic moment a l'any en el que tothom està pendent d'elles, taules plenes d'aliments que habitualment no es troben junts en un mateix àpat, copes que tornen a notar el pessigolleig del cava dins seu mentre topen les unes contra les altres, confeti, música i festes fins a altes hores de la matinada, locals plens de gent èbria, cases buides, algú que apaga el llum esperant que passi ràpid la nit, una llàgrima, un moment de soledat acompanyat només pel so estrident de la televisió...

Són moments que cada any teixeixen la última nit de l'any, una nit magnificada i explotada fins a l'últim minut. Ua nit d'alegria i tristesa segons quina cara de la moneda tinguem sobre la taula, però al cap i a la fi una nit com una altra. Una nit que donarà pas a un nou dia, això sí, un dia dins un nou any.

Hagueu passat com hagueu passat aquesta última nit de l'any, avui és un nou dia. Avui encetem un nou calendari, girem pàgina al desembre i entrem, altra volta, al gener.

Un dia, un mes i un any que només nosaltres podem fer que siguin diferents. O sigui que endavant! agafem aquest nou calendari amb força i comencem a dibuixar-hi bons moments a partir d'aquest mateix instant!!!

Bon Nadal a tots!!

2008-12-24T10:36:00.000-08:00

Ja us vaig dir que vaig a últim moment i això implica que a l'hora i dia en què ens trobem encara tinc algunes coses a fer!! Però volia deixar per escrit un desig per a tots vosaltres. Us deixo un recepta de caldo de Nadal, per si algú demà (o un altre dia) la vol utilitzar:

Ingredients:

200 grams de paciència

una branca de bona fe

un grapat d'optimisme

un polsim altruïsme

uns dauets de simpatia

i moltes ganes de viure i ser feliç

Preparació:

Ho posem tot en un bol i ho remenem fins que quedi tot ben unit. No cal posar-ho al forn ni a la nevera, simplement beure'n una mica cada dia i segur que us trobareu molt millor!! Proveu-ho!!

Molt Bon Nadal a tots!!!!!

aquest any vaig tard

2008-12-20T10:52:00.000-08:00

Jo, que ja us he explicat més d'una vegada, que sóc l'esperit nadalenc personificat, doncs si jo aquest any vaig tard! Tinc tanta feina i vaig de bòlit que no he fet ni pessebre ni arbre!! I ja no parlem dels regals! els tinc més o menys pensats però ni comprats ni res!! En fi.. que ni temps d'escriure al bloc!! Ara bé, treballant però feliç! que al cap i a la fi és el que compta no?

Els habitants de la meva nevera..

2008-12-06T01:42:00.000-08:00

La meva nevera té una activitat frenètica. A vegades, per qüestions laborals, s'està dies sense que ningú l'obri i els pocs habitants que hi té a dins es comencen a avorrir. Com que la majoria són exemplars únics de la seva espècie (un tomàquet, una ceba, un pot de melmelada..) comencen a xerrar entre ells. Quan ja s'han explicat la vida, entren en temes més delicats (que si jo sóc més fresc que tu, que si jo més dolça..) i comencen a discutir. Amb el pas dels dies, no arriben a cap acord i es comencen a unir en bàndols i estableixen lligams entre ells (el florit d'un passa a l'altre). Aquí les discussions comencen ja a pujar de to i la ira fa que alguns comencin a mutar i d'altres generin una capa de protecció que comença a agafar vida pròpia..

El cas és que un dia obres la nevera i et trobes que els seus habitants han canviat, estan desmillorats de tanta discussió i a molts ni tant sols els reconeixes..!!!

I penses.. pobrets!.. mira què pot arribar a fer l'avorriment!!!

El nadal..

2008-11-30T02:19:00.000-08:00

Ja sé que encara falten dies però amb l'encesa de llums dels carrers i amb lo ràpid que passa el temps, d'aquí a un no res ja estarem a nadal. A mi m'agrada el nadal. Sóc de les poques persones que conec a qui li agrada el nadal. És trist que t'agradin aquests dies de l'any i no ho puguis compartir amb ningú del teu voltant perquè tothom diu que el que vol és "que passin ja d'una vegada les festes"!

Quan veig tanta gent a qui no li agrada el nadal penso, i a mi perquè m'agrada? no és per les compres, ni molt menys! és més, crec que la gent que diu que no li agrada el nadal perquè és un invent consumista crec que no ha entès massa bé el concepte nadal. Compres si vols, si no vols, no tens perquè comprar. El nadal es pot viure de moltes maneres al igual que la nostra vida la podem viure de moltes maneres diferents.

Tornem al tema. Perquè m'agrada el nadal? suposo que perquè em connecta amb la infantesa, amb la innocència, el somriure i la felicitat de quan era petita. Amb la màgia que envolta el món dels nens on hi ha tions, reis i on tot és possible si hi creus. És com retornar a sentir aquesta màgia i aquesta il·lusió que amb els anys malauradament perdem.

Els carrers estan il·luminats i els aparadors decorats amb formes i colors bonics. Fa fred i els dies de l'any en curs s'esgoten. Per nadal el meu petit món, on durant l'any hi ha hagut foscor i dolor, s'il·lumina d'esperança. No sé, m'és difícil d'explicar-ho perquè és un sentiment irracional però és així, i malgrat tot el que m'hagi passat de dolent aquell any, mai m'ha desaparegut aquesta il·lusió pel nadal.

Seré rara, potser sí, però uns dies de màgia i innocència no crec que mai facin mal!!

l'amabilitat no costa res...

2008-11-13T12:40:00.001-08:00

L'altre dia vaig anar a un bar de Barcelona al que havia entrat una vegada i em va agradar especialment pel tracte dels cambrers amb la gent. Hi vaig anar al matí i vaig observar que hi havia moltes persones grans del barri, clients habituals, que anaven a esmorzar-hi.

Mentre m'asseia, va entrar una senyora gran una mica "atropellada" ja, i el cambrer li va dir:

C (cambrer)-Hombre señora Maria! como va?

S (senyora)- Ai Manuel! tirando hijo tirando!

C- A ver Maria... qué tira i dónde lo tira?

A la qual cosa la senyora Maria es va quedar un moment pensativa i acte seguit va esclafir a riure

S- Ai manuel! que cosas tienes!

C- Vamos a ver, que lo ponemos hoy?

S- No se hijo, no se.. -diu mentre mira la barra plena de pastes

C-que tal si hoy ponemos un poco de xocolate? venga mujer! animese!!

En fi, la conversa va continuar fins que la senyora maria va escollir el que volia esmorzar, però a mi em va encantar el tracte d'aquest i la resta de cambrers amb TOTS els clients del bar.

Realment costa avui en dia, entrar a un bar de Barcelona i trobar tanta amabilitat. T'alegra el dia i ja veus de quina manera més senzilla! perquè ser amable... no costa res!

el dia "bona persona"...

2008-11-08T02:06:00.000-08:00

Hi ha dies que tinc "el dia bona persona". És un nom que m'he inventat jo per definir la sensació i l'estat que m'acompanya en un dia d'aquests. No sé ben bé com definir-ho. Són dies en els que estic especialment optimista, alegre i en els que em sento bona persona. Faig coses pels altres, somric, abraço, ajudo, escolto, perdono... no és que no faci cap d'aquestes coses els altres dies però quan tinc un dia "bona persona" ho tinc tot junt!

És impressionant el que puc arribar a sentir en un dia d'aquests. Puc estar davant una persona que m'ha fet mal i no sentir res de rencor, puc ser capaç d'escoltar i ajudar a algú que m'ha ferit en altres moments, sento la necessitat de donar als altres i ho faig sense sentir-me agotada o cansada. M'envaeix una energia descomunal i traspuo alegria i amabilitat. Ja sé que explicat així podeu pensar que m'he fotut alguna substància però us asseguro que NO és així. Simplement són dies en els que em sento feliç i intento fer feliços als altres. M'agradaria poder ser així permanentment però no ho sóc. Però m'alegro de poder tenir, com a mínim, alguns d'aquests dies de "bona persona"!

es va decidir..

2008-11-01T05:23:00.000-07:00

I finalment... es va decidir.

Es va aixecar del seu lloc de treball i, aprofitant que ell no estava parlant per telèfon en aquell moment, va anar directament cap a ell. Quan ell va veure que ella s'acostava, una vegada més, va abaixar el cap i es va posar a fer feina però ella, aquesta vegada, no li donaria alternativa.

Es va acostar i amb un somiure li va preguntar una qüestió de feina, un problema que possiblement hagués pogut resoldre ella sola però que li servia d'excusa perfecta per establir, per fi, una conversa.

Ell va respondre molt amablement a la seva pregunta i fins i tot es va oferir a enviar-li l'arxiu en qüestió per mail, per la qual cosa li va haver de demanar el seu nom.

Dit això ella va tornar al seu lloc de treball amb una sensació estranya. Se sentia feliç però espantada al mateix temps d'haver fet el pas. Es va asseure pensant si hauria servit per alguna cosa o si, simplement, tot continuaria igual. De sobte, ell va aparèixer per darrera i li va portar l'arxiu imprès. "No em deixava enviar el mail" -li va dir. Aprofitant que estava dret al seu costat ell li va començar a demanar algunes coses de la seva feina i viceversa. Una trucada però va interrompre el moment. Ell va marxar i ella es va quedar atenent el client amb una sensació estranya..

per fi s'havia decidit però... i ara què?

Pluja de tardor..

2008-10-28T14:29:00.000-07:00

Es va asseure al llit, tot mirant per la finestra. Els arbres es moviem acompassats pel vent que jugava sense parar amb les seves fulles. Moltes d'elles, empeses per l'aire, es deixaven caure suaument i volaven lliures fins anar a parar a terra.

Es va quedar una estona observant aquesta dansa tant bonica que possiblement es celebrava moltes vegades davant els seus ulls que estaven massa ocupats en altres coses per veure-la. Ara tenia temps. La tranquilitat que li donava el no haver de fer res immediat, com sempre, feia que fins i tot el tic tac del rellotge li semblés armoniós.

De cop i volta un copet suau al vidre la va abstreure dels seus pensaments. La mirada es va desviar cap al lloc d'in provenia el soroll i hi va veure una gota d'aigua, que lliscava lentament vidre avall.

Començava a ploure.

Com si la dansa de les fulles i el vent fos la introducció a un espectacle més impactant, la pluja va començar a caure amb més força. Les gotes colpejaven violentament la finestra que veia impotent com aquell vidre transparent quedava inundat per l'aigua. de tant en tant alguna fulla passava amb força per davant de la finestra on, al fons, es podia continuar observant la dansa dels arbres, ara amb més fúria que mai.

Ella ho observava tot des del llit, amb una manteta embolicada als peus i una infusió a les mans. El contrast entre la violència de l'exterior ii al seva calma la feia sentir estranyament tranquila.

La tempesta va durar un quart hora al ritme de les agulles del rellotge i de la seva respiració. Un quart d'hora en el que ella es va deixar endur per aquell espectacle de la naturalesa i es va sentir, per una estona, molt feliç...

la salut..

2008-10-20T12:06:00.000-07:00

Què poc que valorem la salut fins que la perdem! Ja sé que això és molt tòpic però és del tot cert. Si aquests dies no he escrit és perquè no em trobo bé.Porto més d'una setmana amb les genives inflamades i sagnant, i patint molt de dolor. Finalment, després de provar de tot i veure que no em passa, el dentista m'ha vist d'urgència i m'ha dit que tinc una gengivitis galopant. Fa tants dies que pateixo aquest dolor constant que estic irritable i malhumorada. A l'anar al dentista la cosa ha empitjorat (per allò que t'ho remenen, etc.) i ara no puc ni parlar. No poder menjar res sòlid, no poder riure i parlar sense que comenci a sagnar, tenir mal de cap constant, la sensació que et cauran les dents d'un moment a l'altre.. és tot tant molest i dolorós que et fa adonar de la sort que tens habitualment quan et trobes bé i de lo poc que ho valores. Sé que el que ara tinc passarà, i que hi ha persones que pateixen dolors i malalties molt pitjors. Per això, amb més motiu, faig aquesta reflexió.

Per què..?

2008-10-11T01:28:00.000-07:00

La sala estava plena de gent. Tots treballaven i parlaven animadament. Ella no es trobava massa bé i sabia que atravessar aquell espai que separava la porta fins al seu lloc de treball es faria etern. No li agradava ser el centre d'atenció de les mirades però sabia que era el preu que s'havia de pagar per entrar sola en un lloc on hi havia molta gent.

De sobte el va veure.

Estava allà, assegut a la taula de sempre parlant i rient amb la companya de feina que aquell dia tenia al costat. El va observar des de la porta. Feia un any que estava allà i no l'havia vist mai riure. Sempre que havien creuat la mirada ell l'havia abaixat amb un posat seriós.

El rellotge marcava que ja passaven dos minuts de l'hora i es va decidir a entrar. Va intentar caminar amb aire de tranquilitat. Ell estava d'esquena a ella de manera que, al passar-li pel costat, el primer gest que va fer va ser el de girar-se i mirar, però en veure que era ella va abaixar el cap i va continuar treballant.

Ella va notar una fiblada al cor. Feia més d'un any que es veien cada dia però no havien parlat mai, no es coneixien.. havien creuat moltes mirades però ell sempre la defugia... Per què..?

Dia cargol...

2008-10-04T02:21:00.000-07:00

Avui tinc un dia cargol. És aquella sensació de voler estar a casa, al sofà, embolicada amb una manteta i sense dir res a ningú. Aquella necessitat de ser un cargolet que entra dins la seva closca i s'aïlla de l'exterior. No sé perquè tinc aquesta sensació. Potser perquè no em trobo massa bé, estic cansada, una mica baixa de moral.. suposo que és un cúmul de coses les que et porten a tenir un dia cargol.

Aquesta nit he tingut malsons. M'he aixecat sense recordar què havia somiat exactament però amb aquella mala sensació al cos que et deixa haver viscut en somnis coses desagradables. Mlagrat m'hagués quedat al llit, he hagut d'anar a treballar i el simple fet de sortir al carrer ja m'ha costat. Saludar i parlar amb la gent, intentar fer bona cara i treballar com si res passés agota molt quan no en tens ganes.

Avui m'agradaria ser un cargol... i tancar-me dins la meva closca.

Un impacte...

2008-10-01T13:06:00.000-07:00

Avui he tingut un impacte emocional, un xoc. M'han presentat una persona, que hauré de veure sovint, que és el viu reflex de la meva exparella. Quan l'he vist he tingut com un "déjà vu" que no m'ha agradat gens! Ha estat com si de cop i volta retrocedís en el temps i em trobés davant de la mateixa persona. Deixant de banda que va vestit igual, es dedica al mateix i es diu igual!!!!! no era només l'aparença sinó la forma de fer i, sobretot, la mirada. Tot i que he dissimulat estupendament (sempre he tingut dots per la interpretació) m'ha afectat. Sobretot perquè és algú a qui haig de veure sovint. No sé, potser m'ho he fet jo però l'he associat a l'altra persona instantaniament i això no m'havia passat mai abans. El problema és.. ara com ho faig jo per treure'm aquesta imatge del cap? com puc intentar desassociar-lo?

Aixecar-se d'hora..

2008-09-28T01:22:00.000-07:00

Reconec ja d'entrada que aquest post és per desfogar-me! Dilluns començo a aixecar-me molt d'hora i el cos ja em fa mal només de pensar-hi! Sempre s'ha dit (i d'altra banda crec que és veritat) que hi ha gent "de dia" i gent "de nit". Persones que s'aixequen a les 7 del matí el diumenge amb tota la vitalitat del món i gent que a la nit mai els ve d'una hora més per anar-se'n a dormir.

Jo em considero una persona "de nit", als matins em costa aixecar-me i, en canvi, a la nit em puc estar estona i estona fent coses sense ni adonar-me de com passa el temps. El problema arriba quan tens una feina que t'obliga a anar contra el teu bioritme. Quan vaig agafar aquesta feina, ja fa més de 3 anys, tothom em deia: "tranquil·la, ja t'ho acostumaràs a llevar-te a aquesta hora, el cos s'acostuma a tot". Doncs no. Ha passat tot aquest temps i el meu cos no s'acostuma a aixecar-se a quarts de 6 del matí cada dia.

El problema és que m'és impossible anar a dormir d'hora perquè simplement no puc, no tinc son. I, és clar, em trobo dormint 4 o 5 hores la major part de dies. De fet he vist que molta de la gent del ram que ens aixequem a aquesta hora en realitat sóm tots noctàmbuls i això no pot ser bo de cap manera!

el tren (part III, final)

2008-09-20T01:35:00.000-07:00

El so d'un plor l'abstreu dels seus pensaments. Desvia la mirada de l'exterior i busca d'on prové aquest so, que ara és com de somiqueig. Veu la dona del llibre que també escruta amb la mirada el vagó i l'home del diari que ha clavat els seus ulls a les pàgines com si de cop aquelles lletres impreses haguéssin adquirit una importància vital. No, no són cap d'aquelles dues persones.. doncs qui és que plora?

Entremig dels seients, la veu. Li recorda a la merche. És una noia jove però no tant com la que du les carpetes uns seients més enrera. Diria que ja no és una estudiant. Fa cara de cansada i s'amaga rera un cleenex amb el que s'eixuga les llàgrimes. Pobreta, sembla bona noia. Segur que aquest plor és per un home... Es veu una noia sensible, va vestida discretament i té el bolso a la falda, al qual s'aferra amb les dues mans. Un home que no l'ha sabut valorar, com tots!! Es veu una noia discreta i això als homes no els atrau. Prefereixen les dones despampanants que van de dures i independents malgrat després tot sigui una màscara. Pobreta, m'agradaria dir-li que no val la pena que plori per un home, que segur que el capullo no s'ho mereix, i que sigui quina sigui la seva situació, tirarà endavant, encara que ara no li sembli possible... -pensa mentre agafa amb força el llibre que té a la falda.

S'ha hagut d'inclinar sobre d'una de les carpetes però ara ja la veu. Té els ulls lleugerament vermells i agafa el bolso amb força, estrenyent-lo contra ella mateixa. Al veure les seves mans agafades a aquell objecte de tela recorda el seu nino de peluix. El té a sobre el llit, és de quan era petita, i hi ha moltes nits que quan no pot dormir, l'agafa amb força. Potser és una actitut infantil però a ella li va bé, la fa sentir acompanyada. El dia que el va trobar va ser un dia molt especial. La seva àvia havia mort i estaven tots a casa seva arreglant les coses quan, a les golfes, va trobar una caixa amb joguines de quan ella era petita. La seva àvia les havia guardat! entre els objectes hi va trobar aquell nino de peluix, que tant li agradava de petita i que havia oblidat amb el temps. Com havia pogut oblidar-lo? el va rentar i el va posar a sobre el llit des d'on li pogués fer companyia sempre més. Aquell dia també afagar una fotografia de la seva àvia i la va posar a la tauleta de nit, no volia oblidar-la mai, tenia pànic a deixar de recordar-la tal i com li havia passat amb el nino... Potser a aquella noia se li havia mort la seva àvia, o la seva mare... per la manera com agafava el bolso semblava sentir-se trista i sola... com ella... Va desviar la mirada de la noia i la va tornar a clavar a la finestra, mentre una llàgrima li lliscava pel rostre.

Malgrat els seus intents per mirar el diari, els ulls feia estona que se li desviaven a la finestra. havia descobert la noia que plorava a através del vidre del seient del davant, que la reflectia fent de mirall. Per la manera com anava vestida semblava una noia senzilla, i tal i com agafava el bolso donava la sensació que tenia por que algú li robés. Deu haver perdut la feina, va pensar. Avui en dia les coses ja no són com abans, les empreses t'exprimeixen i quan ja t'han tret tot el suc, apa! al carrer i agafem una taronja nova! Pobre noia, quedar-se sense feina i haver de tirar endavant tota sola és difícil. Per un moment, li sembla que entre llàgrima i llàgrima, la noia somriu tímidament. Potser la feina no li agradava, potser l'explotaven, com en tants llocs! I en el fons té una barreja d'alegria per haver marxat però tristesa per haver-se quedat sense ingressos. La vida és complicada i dura... que li expliquin a ell! pensa mentre torna a fixar la vista, incòmode, al diari.

El so d'un telèfon fa que els tres ocupants del vagó es sobresaltin per un moment. Tots miren per inèrcia que no sigui el seu, però de seguida senten com la veu tremolosa de la noia que plora contesta:

-Hola vida! -diu amb veu baixa mentre esclata a plorar- si.. si.. aquest cop sí.. de veritat! -diu mentre somriu i plora altra vegada - com no vols que plori? hem estat tres anys intentant tenir un fill i ara.. per fi ... -plora -...sóc tant feliç!

El tren... (Part II)

2008-09-14T02:11:00.000-07:00

Un soroll el va abstreure dels seus pensaments. Va aixecar el cap i va veure com a la noia que estava asseguda al mig del vagó li havien caigut a terra unes carpetes. "Aquest jovent.."- va pensar- sempre tant desordenats i mal organitzats!". A l'aixecar la vista es va adonar que tenia el diari obert a la seva falda però que en realitat no l'estava llegint. Va mirar el rellotge "anem tard". Qui li manava agafar un tren? la necessitat, és clar! Podent anar amb el cotxe mai agafaria un tren si no fos perquè aquell dia el seu vehicle l'havia deixat tirat al mig de barcelona i no havia tingut més remei que deixar-lo al taller. "Demà ja estarà" li havien assegurat amb un somriure que no acabava de denotar sinceritat. I allà estava, assegut en un seient brut d'un vagó mig buit en un tren que sortia amb retard. Una hora i mitja trigaria a arribar a casa, això sense comptar el quart d'hora de camí a peu que hauria de fer des de l'estació! Ell no hauria d'haver estat allà. De fet no hauria d'estar viu. Des que van tenir l'accident, es repetia una i una altra vegada que ell hagués hagut de morir i no ella. La trobava tant a faltar! ja feia 8 mesos i encara no havia pogut treure la seva roba de l'armari. Es passava el dia treballant i quan arribava a casa continuava la feina fins que quedava exhaust al sofà. No podia dormir al llit, no ho havia pogut fer des que ella va morir. I ara, ara tenia una hora i mitja per endavant, amb la única companyia d'un diari ple de males notícies. Aquella noia que ara recollia les carpetes segur que estava encantada d'anar amb tren! un mitjà econòmic en el que podia aprofitar per fer tots els deures de manera que a l'arribar a casa només havia de deixar les bosses per sortir amb els seus amics! Ai, qui fos estudiant!! O aquella senyora, que tenia un llibre a les mans. Podia aprofitar el trejecte per llegir i descansar, sabent que quan arribés l'home la vindria a buscar i anirien a casa on l'esperaria el sopar i algun que altre programa a la televisió. Però ell, amb la de feina que encara tenia per fer i l'estona que trigaria a arribar a casa.. era desesperant, estar perdent el temps d'aquesta manera en un tren. Va plegar el diari amb fúria i el va llençar al seient del costat...

El soroll d'un diari rebregat la va espantar lleugerament. Va deixar el llibre que tenia a les mans a la falda i va mirar per entre els seients a l'home de darrere el vagó, que mirava per la finestra amb cara d'amargat. Anava ben vestit i mirava contínuament el rellotge. "No sé perquè està d'aquesta mala llet" -va pensar- si total ja ho té tot fet!". És el típic home que surt de la feina i ja no ha de fer res més fins l'endemà! La dona li té el sopar a taula, les sabatilles a la porta i la dutxa a punt per quan arribi. L'home va dirigir una mirada a la noia que hi havia al mig del vagó i ella també la va mirar. Estava observant el paisatge per la finestra. Semblava tranquila, amb aquella calma que dóna el saber que has acabat el dia, i que tota la teva feina es redueix a unes hores d'estudi diàries.. qui fos estudiant!
Al observar aquella noia de sobte va recordar que havia d'avisar a la merche, la veïna, que ja havia agafat el tren. Havien quedat que li faria de cangur de la seva filla fins que ella arribés i que li concretaria l'hora en què la passaria a buscar. El llibre que duia a les mans era un regal per la merche, per agraïr-li tot el que estava fent per ella des que el seu marit la va abandonar i es va quedar sola amb la nena. La manca de recursos econòmics l'havia obligada a treballar a tres llocs diferents, vendre's el cotxe i substituir les cangurs per la merche, que bonament s'oferia a ajudar-la. El tren li permetia poder anar de barcelona a girona cada dia a treballar però li treia l'estona que tenia per estar amb la seva filla. Quan arribava a casa, la nena ja estava dormint, i ella encara havia de fer-se el sopar, el dinar de l'endemà i arreglar la roba i les coses de la nena i d'ella mateixa.
De sobte, un plor va trencar el silenci del vagó...

El tren... (part I )

2008-09-14T01:53:00.000-07:00

Es va deixar caure al seient com si el seu cos fos un sac de ciment, pesat, sòlid... estava cansada i farta de carregar tot el dia la maleta amb els llibres, les carpetes, l'ordinador.. Va donar un cop d'ull al vagó i va veure que només hi havia tres persones més que, com ella, havien agafat l'últim tren en direcció Portobou. Un home, al fons, llegia el diari amb cara de fastiguejat, una dona, a la seva dreta uns seients més endavant estava mirant un llibre que tenia a les mans, com si pensés si era convenient o no obrir-lo en aquell moment. I al fons, a l'altre extrem del vagó, veia el cap del que semblava una noia, arrolida al seu seient.

Va deixar dues de les tres bosses que portava al seient del costat i es va girar per mirar per la finestra. L'andana era pràcticament deserta. Un home estava buidant les papereres en una gran bossa de plastic grisa mentre, unes passes més endavant, dues noies tiraven a terra el paper d'una xocolatina que acabaven d'obrir.

Cada vespre el mateix ritual. Córrer per arribar al tren, asseure's al vagó, arribar a casa una hora i mitja més tard per anar a dormir i tornar-se a aixecar l'endemà per tornar a agafar el tren. Els seus companys de la facultat sortien als vespres, anaven a concerts a barcelona, quedaven per sopar i ella mai podia fer-ho... sempre havia d'agafar el tren. I els seus amics de Girona tampoc podien comptar amb ella per fer coses a les tardes perquè arribava massa tard cada dia i havia de marxar massa d'hora... "la fantàstica vida de l'estudiant!" que deia sempre la seva mare...

De sobte una de les bosses que tenia al seient del costat va caure a terra.

"Merda" va pensar ella, ara només em falta escampar tots els apunts pel vagó.....

(continuarà..)

No té preu...

2008-09-11T01:52:00.000-07:00

Com més gran em faig (i això potser és cosa de l'edat) més valoro l'amistat. De petits els amics són allò més important que tenim. Qui no ha plorat mai perquè un amic s'enfadava o el deixava de banda al pati de l'escola?! A l'etapa adolescent els amics són el refugi del món ordenat i normatiu dels pares, són aquells a qui fas confidències, amb qui traspasses els límits i els únics que "t'entenen". Més endavant, quan entres en l'etapa adulta el concepte amics canvia. L'entrada al món laboral, al món de les responsabilitats fa que els amics ocupin aquell espai d'esbarjo, de lleure, de complicitats.. a vegades amb l'arribada d'una parella això desapareix (gran error!) però si aconseguim mantenir aquests lligams estrets, còmplices i d'amor incondicional amb els nostres amics crec que la vida ens pot ser més senzilla o sí més no més fàcil de portar.

No tothom conserva aquell amic de quan eren petits. A vegades un ha hagut de canviar d'escola, de residència o simplement ha agafat un camí diferent al d'aquell amic de la infància i la relació s'ha anat difuminant. Però el que és bonic és que al llarg de la vida et vas trobant gent amb qui tens l'oportunitat d'establir una relació d'amistat profunda i aquestes oportunitats no es poden deixar perdre. Jo sempre he dit que un amic de veritat és aquell a qui pots trucar a les 4 de la matinada si ho necessites i aquell a qui pots dir "no vinc perquè no em ve de gust" sabent que t'ho respectarà sense enfadar-se.

Aquests dies he estat envoltada d'amics de veritat amb els que he compartit moments fantàstics, mirades còmplices, somriures sincers i rialles autèntiques... i m'he adonat, una vegada més, de lo important que és tenir-los al costat. Perquè la vida és molt llarga i, a vegades, molt dura. I saber que al llarg del teu camí tens algú amb qui agafar-te o a qui donar-li la mà quan faci falta.... no té preu!

no sé què dir-te..

2008-09-02T09:56:00.000-07:00

Estàvem asseguts en aquell bar nou que tant m'agrada. T'hi havia portat perquè el coneguessis i estavem xerrant animadament de les tonteries de sempre: la feina, què faries aquets dies de vacances, si anar o no al cine... Era un d'aquells moments relaxats i tranquils que t'ajuden després d'un dia dur de feina, un moment tranquil perquè la manca de cobertura de telèfon feia que, excepcionalment en nosaltres, els mòbils restessin en silenci. En un moment concret, per una paraula que tu has dit, he recordat que havia de fer una trucada urgent i al sortir, el mòbil ha començat a avisar-me que algú que tu i jo coneixem m'havia trucat a una hora no habitual. He hagut de fer una segona trucada i com que no tenia massa bateria m'has deixat el teu. En entrar en contacte amb la cobertura, el teu mòbil ha començat a sonar desesperadament.

10 trucades en cinc minuts. M'has mirat amb cara de preocupació i jo t'he dit que truquessis a algú per veure si passava alguna cosa. Era estrany que tanta gent diferent et truqués a la mateixa hora.

Has sortit a fora. Jo et mirava pel vidre com somreies en saludar a algú a l'altre cantó del telèfon. Però la teva cara de sobre ha canviat. S'ha contret en un gest de dolor mentre les cames t'han començat a tremolar. M'he aixecat i m'has fet el gest que pagués i que sortís amb tu. La teva mirada m'ha fet angoixar de cop. He pagat amb les mans tremoloses i he sortir just quan arrencaves a plorar i et quedaves assegut a terra. Ella, la teva millor amiga, havia mort.

M'he quedat allà, asseguda al teu costat abraçan-te mentre encara parlaves per telèfon. La gent del carrer ens mirava i m'has demanat que anessim a casa meva. El teu telèfon no parava de sonar com tampoc paraven les teves llàgrimes. Ens hen assegut al sofà, t'he abraçat en silenci. No sabia què dir-te. No podia dir res que et pogués consolar i he optat per quedar-me al teu costat, donar-te aigua, deixar-te l'ordinador, el telèfon, marxar quan m'ho demanaves, estar al teu costat quan creia que ho necessitaves... no he sabut què més dir-te i, de fet, encara no se m'acut res que et pugui consolar. És injust que algú que no arriba als 30 anys mori d'accident. És injust i és molt dur per als qui queden. T'he vist destrossat i això m'ha trencat el cor. M'hagués agradat poder fer alguna cosa més, m'hagués agradat estalviar-te aquest dolor o si més no poder minimitzar-lo però no he pogut, i em sento trista. La vida ha fet que fos jo la que avui estava amb tu quan has sabut aquesta tràgica notícia. Potser algú altre t'hagués ajudat més, jo he fet el tot el que he pogut, i aquí estaré per fer el que calgui...

un meme...

2008-08-23T10:49:00.000-07:00

En cesc m'ha passat aquest meme (és el primer que faig!)
O sigui que.. allà va!

1. Una pel·lícula.
només una??? uff! de les recents em quedaria amb... cometas en el cielo

2. Una cançó.
No tinc cap cançó especial, suposo que n'hi ha una per a cada moment...

3. Un llibre.
Desenes!! però si n'haig d'escollir un... La muntanya màgica, de Thomas Mann

4. Una cosa que et faci ràbia.
No suporto la hipocresia i la manca de sinceritat en la gent

5. Una cosa que t'agradi molt.
M'encanta la olor dels llençols nets de casa la meva àvia. Posar-me a dormir amb ells em transporta a quan era petita...

6. El teu plat preferit.
M'encanten les olives, els esparrecs verds a la planxa, les escopinyes, el pastís de crema i fruites naturals per sobre...

7. Una beguda que t'agradi.
Una copeta d'Ochoa acompanyant unes bones postres...

8. Una col·lecció.
Intento, sempre que puc, col·leccionar bons moments!

9. Una raresa.
Ho confeso, m'encanta posar-me una mica de colònia abans d'anar a dormir!

10. Un desig.
Que aquells a qui estimo i ara no estan bé, recuperin el somriure...

Ara em sembla que haig de passar el meme oi? doncs bé, el passo a...

l'hort de la bajoqueta
Horabaixa
Zona Iluminada
Striper

Un regalet...

2008-08-19T12:23:00.000-07:00

Avui vull dedicar aquest post a algú molt especial. Algú que un dia 20 d'agost va aparèixer a aquest món, canviant la meva vida. Reconec que estava molt ben acostumada; era la primera dels pares, dels avis, dels tiets... vaja una mica mimada sí, ho reconec! Amb la seva arribada vaig haver de compartir les coses, la gent... però vaig començar també a compartir jocs, moments divertits, entremeliadures.. Han passat ja molts anys i no hem deixat de compartir mai (roba, cotxe, amics..) però, sobretot, hem compartit els millors i pitjors moments de la nostra vida. Tenir algú al costat a qui saps que pots trucar a l'hora que sigui, que li pots explicar el que sigui i que et pot ajudar amb el que sigui, no té preu!

Aquesta persona especial és la meva germana, que avui celebra el seu aniversari (Felicitaaaaaatssssssss), algú que sempre ha estat al meu costat, algú sense el qual no sabria viure, algú especial, màgic, sensible... què puc dir de tu!! Simplement que t'estimo MOLT i que em tens i tindràs sempre al teu costat pel que calgui!!!!!

Felicitats cuca!!!!!!!!!!!!

mamma mia...

2008-08-15T02:47:00.000-07:00

Feia molt temps que no anàvem al cinema juntes però aquesta pel·lícula la protagonitzava la teva actriu preferida de manera que era una bona excusa per anar-hi. Les cançons, el color, els paisatges.. tot semblava indicar que passaries una bona estona, i jo tenia ganes que fos així. La pel·lícula va començar... melodies conegudes, amor, alegria.. et mirava i somreies asseguda a la teva cadira, amb els ulls brillants. Però llavors vaig veure com al film apareixien les dues millors amigues de la protagonista i les tres es fonien una llarga abraçada. Reien, ballaven, feien tonteries que només elles entenien... i et vaig mirar, amb el cor encongit, i vaig veure com els teus ulls havien canviat de brillantor, i com una llàgrima regalimava pel teu rostre.

Vaig recordar el dia que el pare em va trucar per dir-me que ella havia mort. Vaig recordar que malgrat el dolor que vaig sentir en aquell moment el meu primer pensament vas ser tu. Vaig recordar el moment en el que t'ho vam haver de dir... vaig recordar el teu plor, un plor que jo no t'havia sentit mai...

Vas perdre la teva millor amiga, una part de tu va marxar aquell dia amb ella. Sempre que ho recordes els ulls se t'omplen de llàgrimes i a mi se m'encongeix el cor.

I allà estàven les tres protagonistes del film, recordant la seva joventut, les coses que havien fet juntes... i tu ploraves i jo no podia fer res per estalviar-te aquest dolor.

No podré ser mai la teva millor amiga, mama, però t'estimo molt i faré tot el que pugui perquè siguis feliç.

la música vs el silenci...

2008-08-08T11:22:00.000-07:00

Avui he estat parlant amb una persona que em deia que no sap viure sense música. M'explico. Quan arriba a casa el primer que fa és encendre la radio, si surt al carrer no sap anar sense l'mp3, i ja diem a l'hora d'anar córrer (sense música no hi pot anar). I això m'ha fet pensar que és veritat, que hi ha molta gent que no sap estar en silenci. O bé és la música, o la tele.. qualsevol cosa que faci soroll, que ompli, que acompanyi.. i jo penso. Aquesta impossibilitat d'estar en silenci amaga un pànic a estar amb un mateix? a escoltar-se a ell? a estar sol?

No sé, és una pregunta que llenço. Què en penseu?

el temps... passa?

2008-07-30T14:49:00.000-07:00

Avui he estat parlant amb una persona sobre el temps. Uff! quin concepte! què entenem per "temps"?

"és allò que tot ho cura", diuen alguns

"és allò que passa volant", diuen altres

"és allò que no podem aturar"...

Suposo que cadascú pot donar moltes definicions a la paraula "temps", però el cert és que massa sovint marca la nostra vida. Medim el que fem i el que no podem fer en funció d'ell, i això a vegades és un error. Quantes vegades no hem dit "ho faria però no tinc temps!" o "això temps enrere ho hagués pogut fer però ara.. ja m'ha passat el temps!"

La nostra societat es regeix pel rellotge (heu provat mai d'estar un dia sense ell?). Ens llevem quan el rellotge ho marca, mengem quan és "hora", fem les coses en funció del "temps" que tenim... I en un model de societat on tot ha de ser instantani i ràpid això ens fa perdre molts moments importants, interessants o simplement màgics.

Les funcions més bàsiques com per exemple menjar, dormir o caminar van marcades pel temps establert. Si has d'anar a treballar t'has d'aixecar a certa hora (tinguis més o menys son), si tens x temps per dinar ho has de fer llavors (tinguis més o menys gana), quan vas pel carrer camines en funció del temps que tens per arribar a lloc (estiguis més o menys cansat). I ja no parlem de fer coses que a un li agradin. En general reservem poc espai a fer allò que ens agrada, a descobrir què ens omple, entre d'altres coses perquè fer això requereix aturar el "temps" i escoltar-se un mateix. Dedicar temps a regar una planta, a mirar un paisatge o a caminar i respirar amb calma és una pèrdua de "temps" i... el temps passa. Aquesta crec que és la consigna que tenim més interioritzada i que ens fa més mal. El temps passa, per tant, correm! aprofitem-lo! ràpid que fuig!

I això fa que no ens prenguem la vida amb calma, tranquilitat, dediquem l'estona que vulguem realment a fer les coses. Tinc una gran amiga que sempre diu "jo vaig lenta.. ja arribo a fer les coses però uns anys més tard que la resta" i jo sempre li responc "vas lenta? no, vas al teu ritme". Sembla que tothom hagi de seguir sempre el mateix ritme, que tothom hagi d'anar a l'hora, faci les coses al mateix "temps"... si tens 40 anys ja no és hora d'estudiar.. si en tens 60 ja no és hora d'enamorar-se..

El temps passa, sí però precisament per això aprofitar-lo vol dir gaudir plenament del moment present, dedicant a allò que fem tota l'estona que ens sigui necessària. Crec que només prenent-nos i marcant el nostre propi "temps" viurem plenament la vida!

Silenci justificat

2008-07-27T01:45:00.000-07:00

He estat una setmana en silenci però tenia justificació! No vaig tenir temps de penjar un post abans de marxar i d'aquí que "desaparegués" sense avisar! Ho sento! He estat uns dies a Itàlia, a la toscana. D'entrada deixeu que us recomani el film "Bajo el sol de la Toscana" amb Diane Lane de protagonista. Realment el paisatge i els pobles d'allà són iguals que el film! Han estat uns dies de sol, tranquilitat, rialles i complicitats. Però han passat tant ràpid!! Hauríem de fer un estudi per determinar perquè a vegades un minut es fa etern i perquè en altres ocasions els dies volen!! Però això seria motiu d'un altre post!!

l'edat...

2008-07-20T02:09:00.000-07:00

Ahir vaig tenir una conversa molt interessant amb una amiga de la família. És una dona atlètica, amb un cos musculós i pell morena, mirada viva i amb una personalitat alegre i activa. Té 60 anys, però ningú ho diria. És una dona que s'ha dedicat tota la vida a l'esport i és entrenadora professional. Però ara té una crisi. Una crisi pel fet d'haver complert 60 anys. Ella em deia que té problemes per acceptar aquesta edat perquè, socialment, sembla que tenir 60 anys implica fer o ser de determinada manera que ella no és. La roba, les aficions.. tot el que ella és no quadra amb el que li "tocaria" per edat. I això em va fer reflexionar sobre el concepte social de l'edat. Encara que no ens agradi, la societat ens marca les coses que "toquen" a cada edat. Si t'acostes o has arribat als 30 ja "has" de tenir parella estable, si ja t'has casat ja "toca" tenir fills. Això en els pobles petits passa encara amb més força. I per molt que intentis que no t'afecti, quan veus totes les companyes d'institut casades i amb dos fills i la veïna del quart et pregunta (per enèssima vegada) "i tu què nena? encara no tens home, ara ja fa un temps que vas deixar l'altre no?" què voleu que us digui, agobia bastant! Conec qui ha acabat sucumbint a aquesta pressió i s'ha casat amb algú a qui realment no estimava i ha acabat lamentant l'error. Fer el que "toca" a vegades és la sortida fàcil. Anar contracorrent no és tant senzill però crec, fermament, que és molt més honest amb un mateix i que, a la llarga, aporta molts més beneficis!

avui fa un any...

2008-07-13T08:02:00.000-07:00

Avui fa un any que el món en el que jo vivia es va enfonsar. Avui fa un any que estava asseguda a punt de dinar quan una frase em va canviar la vida. Avui fa un any que ell, de cop i volta, va marxar, sense més explicació. Els anys de convivència, els plans de futur, els projectes... tot va desaparèixer en un tancar i obrir d'ulls, sense que jo pogués dir ni fer res. Va desaparèixer en 24 hores i mai més en vaig saber res.
Avui fa un any però... sembla que hagi passat tant temps! Vaig caure en un pou, vaig deixar de sentir, vaig pensar que mai més m'en sortiria... no dormia, no menjava, no pensava.. l'estat catatònic del primer moment va donar lloc a la desesperació, després va venir el dolor més profund i la tristesa més fosca... però malgrat la sensació que jo estava immòbil mentre el món continuava girant, també va girar per a mi. Vaig forçar-me a menjar, a parlar, a treballar, a sortir.. i de mica en mica vaig tornar a somriure, un somriure trist però somriure al cap i a la fi. El meu entorn (família i amics) va fer un esforç sobrehumà per ajudar-me a sortir del pou i mai els ho podré agrair prou! I així van anar passant els dies fins que avui ha fet un any.

Ha fet un any i m'he adonat que ja no sento tristesa ni dolor, que el meu somriure és sincer, que tinc ganes de viure i de disfrutar de cada dia que comença, que ja no sóc la mateixa..
Avui fa un any que vaig morir per tornar a néixer, es va acabar el camí que tenia al davant i vaig haver d'agafar una dreçera. Durant aquest temps he donat moltes voltes, les caminades m'han fet més forta, la por m'ha tornat més valenta, la incertesa m'ha fet acabar confiant.. i finalment, avui, he trobat un nou camí , he deixat enrera la motxilla plena de pedres que duia a l'esquena i que m'impedia caminar.. em sento lleugera i amb forces per tornar a caminar endavant...

enfadada...

2008-07-09T15:07:00.000-07:00

Avui estic una mica empipada. De fet no em passa gaire però suposo que necessito éxpressar-ho d'alguna manera. Sóc una persona que valoro la sinceritat per sobre de tot i que crec que la comunicació és bàsica en les relacions humanes. Tinc tendència a pensar que la gent és bona fins que em demostra el contrari i acostumo a creure en els altres. A més, sempre he pensat que "se coge antes a un mentiroso que a un cojo"! i us asseguro que aquesta frase és ben certa! Què passa doncs quan algú amb qui havies confiat, et menteix? aix.. reconec que ho porto molt malament això! Sobretot quan aquest algú ja no és a prop i, per tant, t'arriba la veritat per altres cantons. Una part de tu se sent enganyat, traït i voldria anar a trobar la persona en qüestió i dir-li que sap tota la veritat i que és un impresentable. Però hi ha una altra part (que és la que a mi em mou) que creu que "cadascú té el que es mereix, i que la vida ja posa a la gent al seu lloc", de manera que no cal donar més voltes al tema. En resum... que no li diré res. Em sap greu el rotllo que us he fotut però suposo que necessitar-me desfogar-me d'alguna manera!

viu...

2008-07-06T01:29:00.000-07:00

Sempre havia sentit que "no hi ha ningú més perillós que aquell qui no té res a perdre". No és que ella no tingués res a perdre però havia perdut bastantes coses últimament, bastants somnis, bastantes ilusions... el buit que sentia dins seu li recordava aquella frase que sempre havia escoltat. Tenia una sensació estranya, no se sentia aferrada a res i això la deixava més lliure per volar, per fer coses que abans no hauria fet mai per por. Per por a no ser capaç, per por a equivocar-se, per por del ridícul, per por a no controlar la situació... Aleshores algú li va dir "no pensis en allò que ja no tens, perquè ja no ho tens i per molt que hi pensis no tornarà, pensa i gaudeix d'allò que sí tens. Viu cada moment present a fons i veuràs les sorpreses que et porta la vida". I de cop, va començar a deixar d'intentar omplir el buit de dins seu de records i, sorprenentment, van començar a passar coses que no s'hagués imaginat mai...

les hormones...?

2008-06-28T03:08:00.000-07:00

Diuen que a l'estiu les hormones es disparen. Fa calor, el sol brilla, arriben les vacances... la veritat és que no sé si és veritat o no però avui m'ha passat una cosa que no m'havia passat mai que ara potser té a veure amb això!

Resulta que anava jo per l'autopista, camí de Barcelona, quan he vist que un cotxe s'amorrava al darrera del meu. En un primer moment he pensat "ja està! el fitipaldi de torn que té pressa!". O sigui que m'he apartat i l'he deixat passar, però quan m'ha passat se m'ha posat al davant i m'ha fet un signe d'ok amb la mà (tenia la finestra baixada), al qual no he respost perquè he interpretat com un signe d'agraiment per apartar-me. Acte seguit el tio ha anat frenant fins que m'ha obligat a tornar-lo a avançar. I en el moment en què jo passava pel seu costat he vist (de reüll) que em feia signes. "Passo de mirar" he pensat jo, però no me'l treia del costat. Imagineu-vos l'escena: autopista, tres carrils, i en dos d'ells dos cotxes a 140 en paral·lel. Més d'un es devia pensar que allò era una cursa! Al final, el tio ha pitat i m'he girat a veure què coi volia i quan l'he mirat... m'ha picat l'ullet i se m'ha posat a cantar!

Era un tio de mitjana edat, italià, ben vestit, i atractiu (tot s'ha de dir!), que ha començat a fer el pallasso d'una manera que no he pogut aguantar-me el riure! Us podeu creure que no me l'he tret de sobre durant tooooooot el viatge fins a les rondes de barcelona??? S'ha passat l'estona cantant-me cançons, dient (amb gestos) que era taaaaant guapa, demanant-me el telèfon, suplicant que paressim a una àrea de servei a fer un cafè.... impressionant!!!

No m'havia passat mai una cosa així! En un primer moment he pensat "ja es cansarà" però noi... ha aguantantat fins que ha hagut de sortir per una sortida de la ronda i jo he continuat endavant.

No sé si és que el tio fa això habitualment o simplement les hormones se li han disparat a l'arribar l'estiu!

el tren...

2008-06-24T06:14:00.000-07:00

L'estació estava en silenci, només se sentia el batec metàl·lic del tren que estava aturat. Ella va mirar el bitllet que tenia entre les seves mans, un bitllet que feia molt temps que no comprava i que, de fet, s'havia jurat un temps enrera que mai tornaria a adquirir... feia molts dies que el tenia entre les mans i de tant tocar-lo quasi havia perdut el color. Els dubtes i les pors per emprendre aquell viatge li van tornar a la ment, però ja havia pres una decisió. Potser s'estava precipitant, potser s'equivocava.. però ell li havia donat la confiança suficient per tornar a comprar el bitllet. Tenia por d'arribar al destí i que l'estació estigués buida, tornar a sentir el pes de la soledat, de l'abandó... però ell l'esperava. Feia temps que s'havia quedat palplantat a l'estació esperant que ella es decidís, havia suportat el sol, la pluja, la neu i la pedra respectant el seu temps i el seu silenci. Ella hagués volgut agafar el tren abans però la seva por i el seu dolor eren encara massa recents per poder emprendre de nou un altre viatge.

El tren va emetre un xiulet d'avís. Ella va respirar un cop més i es va encaminar cap al tren, que va semblar que li somreia al veure-la pujar les escaletes que portaven al seu vagó.

El viatge es va fer curt i aviat va arribar al seu destí, a la seva estació. Va baixar amb cautela les escales del vagó i el va buscar amb la mirada...

... pero no hi era.

L'estació estava buida i silenciosa.

Feia fred.

Es va asseure en un banc, sola i desorientada...

les vacances..

2008-06-21T04:06:00.000-07:00

Malauradament, moltes vegades no ens adonem de lo necessaries que són les vacances fins que les fem. Dic malauradament perquè sovint portem un ritme estressant de vida que, a molts, ens sembla normal i que només ens adonem que no anem bé quan parem (que ho fem poc!). És el que m'ha passat a mi aquestes vacances. Reconec que les necessitava com mai, i m'han anat fantàsticament bé. Al tornar tothom m'ha dit que feia una altra cara, que estava diferent i el cert és sento que és així. Canadà és impressionant! no tinc massa paraules per descriure tot el que he vist i sentit aquests dies allà. Si us agrada la natura marqueu-vos com a fita visitar la zona oest del país algun dia. Si ho feu amb temps, al juny i amb autocaravana realment no surt tant car o sigui que val la pena mirar-ho!

Durant els 2500 quilòmetres que he fet de ruta he pogut veure muntanyes descomunals, llacs amb un blau de ciència ficció, glaceres impactants, rius imponents i animals! cabirols, esquirols i ossos!! molts ossos!!! Són tant bonics! Vaig tenir al sort de poder observar durant una bona estona una ossa amb els seus dos cadells que eren una monada! et donaven ganes de baixar del vehicle i agafar-los!

No us puc descriure tots els racons que he visitat (ja penjaré fotos!!) però sí que us vull transmetre la tranquilitat i serenitat que m'han donat aquests dies de vacances. He trencat totalment el ritme trepidant que portava (i que vull evitar ara tornar a agafar), m'he adonat de la importància d'escoltar-se a un mateix, de sentir-se, de no racionalitzar tant tot el que passa i de viure una mica més. Ha estat un viatge cap a mi mateixa que crec que tots hauríem de fer de tant en tant per recordar qui sóm, enmig del caos que ens envolta diàriament. La tornada està essent dura però vull lluitar per intentar mantenir aquest esperit positiu i alegre en el meu dia a dia. Ho intentaré!!!

Tancat per vacances!

2008-05-29T13:58:00.000-07:00

El títol d'aquest post és prou significatiu... me'n vaig de vacances!!!! Siiiiiiiiiiiiiiiiii!!!! després de treballar com una negra tot l'any i estressar-me de valent, marxo de vacances 17 dies!!!

O sigui que no passaré per casa vostra ni estaré a la meva fins el 18 de juny! (és per una bona causa però!!!)

No vull fer enveja a ningú però us deixo una foto del lloc on vaig..... Canadà!!!!

Una abraçada i un petó a tots!!!!

Fins aviat!!!!!!!!!!!

la ment...

2008-05-24T02:47:00.000-07:00

Va tancar els ulls i es va traslladar a aquell lloc tant especial per a ella. Es veia asseguda a la roca amb aquella fantàstica vista del mar al davant. Feia vent i l'aire li feia dansar els cabells que, de tant en tant, li acariciaven la cara. Necessitava respirar profundament, sentir que els pulmons se li omplien d'aire, notar el gust de la sal al llavis... sentir....

Sempre havia hagut de lluitar contra la seva ment, una ment racional, analítica, brillant sí, però que tant mal li havia fet moltes vegades. Feia temps que la seva ment es negava a aturar-se, a parar de pensar, analitzar i sospesar tot el que li passava i deixar espai als sentiments, que lluitaven per sortir desesperadament.

Però tenia tanta por que sortíssin, que havia creat una presó de vidre en la que estaven hermèticament segellats. Cada dia, la ment mirava la caixa de vidre i es preguntava quins sentiments eren els que havia tancat. Segurament la resposta més senzilla per saber-ho hauria estat obrint la porta i deixant-los sortir, però no... li feia massa por que fossin tant forts que no els pogués controlar. Controlar.. això és el que feia sempre la ment, tenir les coses controlades, mesurades i analitzades... però aquest cop havia comès un descuit.

La nit anterior havia baixat la guardia. No ho havia fet voluntariament (mai cometeria aquest error!) però ella havia begut més vi del compte i la va deixar parcialment anulada. En aquell moment, la lluita de la ment per controlar la situació era tant ferotge que, amb un cop, va provocar una esquerda a la caixeta de vidre i un alè de sentiments es va alliberar... va passar el que la ment havia evitat durant molts mesos, ell es va acostar als seus llavis i ella no s'hi va resistir. En aquell momemnt màgic ella se sentia alliberada d'aquesta ment controladora que exigia garanties i seguretats impossibles abans de fer cap pas.

Però l'efecte del vi va passar, i amb el sol de l'endemà, la ment va tornar a recuperar les seves plenes facultats. L'esquerda de la caixeta de vidre havia fet augmentar el desig dels sentiments de sortir de la seva presó i això va desenvocar en una lluita més aferrissada amb la seva carcellera.

Ella se sentia aclaparada, espantada.. havia fet un pas més i ara les pors s'havien apoderat d'ella. Eren les pors que la ment sempre utilitzava com a armes i que ara l'envaien.

Va tancar els ulls i es va traslladar a aquell lloc tant especial per a ella. Respiraria profundament... i sentiria...

aix.. el temps!

2008-05-18T03:33:00.000-07:00

Fa molts dies que no he pogut escriure cap post. Si us dic que no m'he pogut posar davant l'ordinador (més que per treballar) us ho creureu? doncs feu-ho, perquè és veritat!

Els meus nivells d'stress han arribat a tal punt que el metge em volia fer una baixa forçada! Bé, al final ho vaig solucionar (negociant amb ell i la family) fent festa tres dies i marxant per desconectar, però vaja, la solució no crec que sigui aquesta!

De fet, tots tenim la vida que ens muntem, vull dir que suposo que no puc culpar a ningú més que a mi mateixa de portar una vida tant absolutament plena de coses. El problema és, com trobar un terme mig? si a mi em tanqueu a casa una setmana seguida em sembla que em moriré! Tampoc puc viure sense els meus amics (ni el telèfon mòbil!!), m'encanta fer coses diferents (inclou el fet de treballar en llocs diferents) i no sé dir no a una proposta deshonesta!! (ep!! em refereixo a un sopar o qualsevol activitat que després implica anar a dormir tard!)

En fi, que no sé per on començar a replantejar la meva vida perquè també és veritat que haig d'aturar el ritme que porto o acabaré malment!!

Bé, d'entrada intentaré no estar absent tant de temps del bloc!

les maletes...

2008-04-24T11:23:00.000-07:00

Va mirar les maletes al costat de la porta. Semblava talment que havia tornat de viatge.. havia tornat, sí, però no d'un viatge. Bé, potser sí... de fet havia fet un viatge de fugida. Una fugida d'aquella situació que tant la superava, una fugida del dolor que sentia, de la por, de la soledat... Però ara havia tornat. La casa era la mateixa, les coses estaven com ella les havia deixat. Havia passat dies redecorant aquell espai que abans compartia i que ara ja només era seu. L'havia canviat, pintat i remodelat però no havia estat capaç fins aquell moment de quedar-s'hi, de tornar-hi a viure...ara sola. I és que hi havia una cosa que no es podia eliminar amb una simple capa de pintura... els records.

Un calaix buit... un armari on hi sobrava espai... la simple olor de les tovalloles... mil coses li feien venir a la ment sensacions i pensaments que preferia oblidar. Potser per això, malgrat haver canviat la "cara" del pis, no hi havia pogut tornar a viure. El llit ara era tant gran i fred! Fins i tot el sofà semblava trist i la nevera més grossa de l'habitual.

Va mirar les maletes al costat de la porta. El sentiment de tristesa que des de feia mesos l'acompanyava va intentar sortir en forma de llàgrimes, però en aquell precís instant en el que els seus ulls començaven a humitejar-se, una llum d'esperança va sorgir de molt endins i va aturar el plor. Una sensació de tranquilitat la va envair. De cop, aquella llum li va fer veure l'espai de forma diferent, un espai que l'acollia i que formava part d'ella mateixa, malgrat hi haguessin records dolorosos, un espai que li demanava omplir-se de nova energia i de sensacions agradables, un espai que podria i volia convertir en seu...

Va mirar les maletes al costat de la porta... havia arribat l'hora de desfer-les.

(He estat uns parell de dies absent del bloc... havia de desfer maletes!)

un gest...

2008-04-21T14:37:00.000-07:00

Estaven asseguts a la terrassa d'una espècie de bar, que de fet era simplement un conjunt de taules i cadires de plàstic posades al mig del carrer. Eren una bona colla i havien hagut d'ajuntar quatre taules ocupant bona part de l'espai que tenia el bar al carrer. Ella estava situada en un dels extrems, com si fos el cap de taula. Una posició que no tenia res a veure amb la seva "posició" dins el grup. Era la més jove, feia poc que havia entrat i intentava integrar-se a marxes forçades tot i que, sovint, tenia la sensació de ser invisible. Estaven de viatge, en un país estrany i ella no tenia prou ulls per observar tot el que passava al seu davant. Observava i callava, des del seu racó.

De sobte, tres nois del país, van passar pel costat del grup i es van anar a seure en una taula del costat. Un d'ells, el més atractiu, mirava cap a ells. Al costat d'ella, hi havia asseguda la noia més popular i guapa del grup que reia mentre els altres li asseguraven que les mirades del noi anaven dirigides a ella.

Un home va aparèixer del no res portant roses per vendre a l'espera de fer el negoci del dia. Els nois del seu grup no van comprar-ne cap però aquell noi de la taula del costat en va comprar una. Immediatament els comentaris i rialles cap a la noia popular van augmentar.

Ella ho mirava tot encuriosida i amb un punt d'admiració continguda. El noi es va aixecar amb els seus dos amics i, amb la rosa a la mà, va marxar passant pel costat de la seva taula. Ella mirava l'expressió de la noia popular del grup, que estava entre avergonyida i impacient per veure què passaria.

De cop es va fer un silenci.

Va notar que tots els ulls estaven clavats en ella i es va adonar que el noi li havia deixat la rosa a la seva falda, a Ella! El noi no va dir res, simplement li va deixar l'obsequi i va marxar. No sabia el seu nom ni el sabria mai, no la veuria mai més.. però havia fet aquest gest.

Mentre el seu cap pensava què havia passat, els seus ulls van fixar-se en els rostres de tot el grup, que la miraven com si fos la primera vegada que s'adonaven de la seva presència. Havia sortit de la seva invisibilitat, s'havia materialitzat... a partir d'aquell moment, la van passar a mirar d'una altra manera.

Aquest noi, del qual mai més en vaig saber res, va fer un gest tant simple com deixar una rosa a la falda d'algú a qui no coneixia. Però aquest gest desinteressat va provocar uns efectes molt més importants del que ell mai s'hauria imaginat...

I és que mai saben quins efectes pot tenir.. un simple gest.

els espais tancats deprimeixen...

2008-04-19T08:07:00.000-07:00

Avui he comprovat que els espais tancats deprimeixen. No sé el vostre cas quin és però, a la feina teniu entrada de llum natural? teniu vista a algun lloc? (que no sigui la paret de l'edifici del costat!). M'he adonat que quan portes moltes hores tancat, en un espai amb només llum artificial i ordinadors, telèfons, etc.. acabes pensant en negatiu! Mira que mai he estat amant del sol però de veritat que quan porto hores tancada i surto m'adono de quan el necessitem per viure! En aquest sentit m'agradaria ser fumadora (que no és el cas), perquè com a mínim tindria l'excusa del cigarret per sortir fora de la feina de tant en tant a que em toqués l'aire!!

l'espai vital

2008-04-16T15:02:00.000-07:00

Avui deixarem la princesa aparcada (a l'espera que la història continuï) i volia fer una reflexió sobre això que anomenem "l'espai vital". No us ha passat mai que esteu al metro en hora punta o a dins d'un autocar o en una botiga, i us molesta tenir a tothom enganxat al costat? aquella sensació de "buff! necessito aire!!!". Suposo que depèn del dia que tens o el moment en el que et trobes això et molesta més o menys. Però jo avui volia parlar d'una cosa més concreta. I és aquella persona que, sense demanar-te permís, envaeeix el teu espai vital. Aquella persona que, sempre que et parla, s'acosta i et toca més del que tu consideres normal o, simplement, cortès.

Jo sempre he sigut persona de "tocar", m'explico (no em malinterpreteu ara!). Sóc d'abraçades, petons i gestos carinyosos amb la gent que m'envolta i que hi tinc confiança, però és gent que en certa manera m'ha donat "permís" per fer-ho, al igual que jo els hi he donat a ells.

Ara tinc un problema. Una persona propera a mi pèr qüestions laborals està envaint el meu espai vital sense que jo li hagi donat permís i això em fa sentir incòmoda. No cal parlar a un centímetre de la cara d'algú altre perquè t'entengui, ni arrambarte a ell per ensenyar-li qualsevol cosa... en fi que cada vegada suporto menys la presència d'aquesta persona i no sé com arreglar-ho perquè l'haig de veure molt sovint. S'accepten suggerències!!

la princesa... (2ona part)

2008-04-14T14:18:00.000-07:00

La princesa es va quedar tancada al seu castell, sense sortir ni obrir cap finestra. Els animals del bosc, preocupats, va idear un pla. Si no sortia per ella mateixa farien que sortís per a ells, i van començar a dir-li que tenien gana, que si ella no sortia al balcó a donar-los menjar com cada dia, es moririen de fam.
La princesa, de tant sentir-los, i preocupada perquè no els passés res, va accedir a sortir al balcó i donar-los menjar. Els animals van començar a aprofitar aquestes estones per parlar-li i distreure-la de manera que, de mica en mica, cada dia s’estava més estona al balcó. Això va fer que, amb el pas dels dies, ja no només sortia per donar menjar als animals sinó que, aprofitant que parlava amb ells, es va començar a fixar en l’exterior, va començar a observar què passava fora del castell. I es va adonar que la vida continuava. El sol sortia, brillava i es ponia, la gent passava pels camins, treballava els seus camps, el vent bufava... i ella ho observava tot des de la distància del seu castell, tancat, protegit, fosc...
Un dia, observant a l’exterior tot donant de menjar els animals va veure un príncep que voltava pel castell. Desconfiada i espantada va córrer a amagar-se a dins però ell la va veure abans que pogués retirar-se del balcó i li va dedicar un somriure i un gest de salutació amb el cap, al qual ella, per l’educació rebuda, va respondre de la mateixa manera.
L’endemà al matí, a l’hora de donar menjar als animals, va sortir com sempre al balcó i... allà estava ell, assegut a l’herba com si res. La va tornar a saludar i, al veure que ella li tornava el gest, li va parlar per dir-li que havia observat que un dels animalons tenia mal a la pota. Ella li va agrair la seva observació i va comprovar que el que deia era veritat.
A partir d’aquell dia, cada matí, quan la princesa sortia al balcó, els príncep estava allà, assegut amb algun comentari a punt per fer.
Les converses van començar a ser més llargues i a vegades es podien passar mig matí parlant de coses ben diverses.
Van passar els dies i la princesa va començar a tenir por que el príncep li demanés per entrar al castell. Se sentia confosa. No tenia forces encara per obrir les seves portes però el cert és que les converses amb ell eren molt agradables i començava a acostumar-se a aquelles xerrades llargues i tranquil·les.
Un dia, la princesa va sortir al balcó com cada matí però el príncep no hi era. “Era d’esperar!”- va pensar ella amb tristesa – tots els prínceps son iguals!”. Però quan anava a tancar el balcó va sentir un soroll que provenia de la seva dreta, d’un lloc que no podia veure des de la seva posició. Així doncs va entrar i va obrir la finestra del costat i.. allà estava el príncep, assegut amb alguns animals, amb un somriure als llavis.

A partir d’aquell dia, cada matí el príncep se situava en un lloc diferent del pati del castell de manera que la princesa havia d’anar obrint les diferents finestres una a una fins a trobar-lo.
Sense adonar-se, havia tornat a deixar entrar part de la llum del sol dins el seu castell, una llum que foragitava les ombres que hi vivien.
Però un dia, en una de les seves converses, el príncep li va dir a la princesa que li agradaria veure el seu castell. Ella havia estat tement aquest moment des de feia temps. Què li havia de dir al príncep ara? El seu castell encara tenia moltes ombres que es resistien a marxar, molts fantasmes i mals records enganxats a les seves parets. Els dubtes i les pors vivien amb ella i, fins que no marxessin, no hi cabia ningú més al seu castell.
La princesa li va dir al príncep que no li podia obrir les portes del seu castell perquè no estava a punt per rebre a ningú. Que ella només podia oferir les seves converses diàries des del balcó però que entenia perfectament que el príncep marxés en busca d’un castell més bonic i fort que li obrís les portes i l’acollís com es mereixia.
Aquella nit la princesa va tancar totes les finestres del castell.
L’endemà al matí, va agafar el menjar dels animals i es va disposar a sortir al balcó conscient que ja mai més tornaria a veure el príncep. "És millor així -pensava ella - no val la pena que ningú perdi el temps esperant a fora d'un castell que no sap com obrir les seves portes!"Quan va obrir la porteta, un raig de sol lluent li va cegar la vista i va haver de tapar-se els ulls amb una mà, però entre els seus dits....

va veure, assegut al pati, el príncep, que amb un somriure, va iniciar, un dia més, una nova conversa.

la princesa...

2008-04-12T04:42:00.000-07:00

Hi havia una vegada una princesa que vivia en un castell. Estava situat al capdamunt d’un turó des d’on tenia una magnífica vista de la vall. Tot i que vivia sola, estava acompanyada per molts animals que, tot i ser salvatges, s’acostaven al castell ja que ella sempre els hi posava una mica de menjar. La princesa era tant feliç i confiada que deixava sempre les portes del seu castell obertes de bat a bat.
Un dia, quan sortia de la biblioteca , es va trobar al mig del menjador a un príncep que havia entrat sense trucar. “Què estrany”- va pensar ella –“no l’he sentit entrar!”.
El jove li va dir que s’havia perdut i que havia vist aquell castell, amb les portes obertes... Ella contenta de poder-lo ajudar, se seguida li va preparar una habitació i li va donar menjar.
Durant un temps, la princesa es va desviure per ell. Li va ensenyar tots els racons del seu castell, va compartir amb ell tot el que tenia i va intentar fer-lo feliç... com ho era ella.
Però un dia, el príncep va desaparèixer. Va marxar, sense dir res.
La princesa, desesperada va buscar una carta, un escrit... alguna cosa que servís per entendre perquè havia fugit.. però només va trobar silenci.
S’entristí. I va decidir que, a partir d’aquell moment, les portes del castell estarien tancades perquè mai més cap príncep pogués entrar sense avisar.
Va passar el temps i alguns prínceps van passar a prop del castell, però veient-lo tant tancat dubtaven a acostar-s’hi. Abans de fer l’esforç de pujar el turó i trobar-se que no hi vivia ningú, preferien continuar el seu camí.
Un dia, la princesa va sentir que algú trucava a la porta. Va pujar fins a la torre del castell per mirar qui gosava pertorbar la seva pau i va veure que era un príncep que viatjava sense cavall. “Sí que s’ha pres molèsties per pujar a peu”-va pensar-“li obriré la porta a veure què vol”.
La princesa va obrir una mica la porta del castell i, desconfiada, va preguntar al jove què volia. Ell li va dir que havia perdut el seu cavall i que havia pensat que potser ella li deixaria passar la nit al seu castell. La princesa li va dir que tenia el castell ple però que si s’esperava a l’endemà, potser li podria fer un espai en alguna de les habitacions. Contràriament al que ella pensava, el príncep es va passar tota la nit dormint al ras fora del castell. Era la primera vegada en molt de temps que algú es prenia tantes molèsties per entrar al castell, fet que va convèncer a la princesa per obrir-li les portes.
Tot i que ella s’havia jurat que només li donaria una habitació, aviat va poder més la seva generositat. Va recórrer amb ell tot el castell, li va donar les claus de totes les habitacions i va intentar fer-li la vida el més agradable possible. Durant uns anys la princesa va sentir que tornava a ser feliç. Va obrir les portes del castell perquè sabia que aquesta vegada el príncep no marxaria mai.
Però un dia, el príncep va desaparèixer.
La tristesa de la princesa va ser tal que va deixar de menjar, de somriure i de somiar. El castell se li va fer tant gran i el món de fora tant amenaçador que va decidir no només tancar les portes del castell sinó també aixecar-les i construir-hi un fossar amb cocodrils.

Cap altre príncep podria entrar dins el seu castell per després... desaparèixer...

(continuarà...)

El mòbil a l'avió...

2008-04-10T07:41:00.000-07:00

L'altre dia vaig llegir que la CE ha emès una normativa per regular l'ús dels telèfons mòbils a dalt de l'avió. Un cop estigui enlairat, la gent podrà trucar. La trucada es centralitzarà en un aparell de l'avió que l'eviarà al satèl·lit que, al seu torn, l'enviarà al repetidor de la terra corresponent que l'enviarà a la persona en qüestió a qui estiguem trucant. Un nou pas de la tecnologia! però jo em pregunto...

és positiu? és positiu estar tancat 9 hores en un avió amb centenars de mòbils sonant? és positiu intentar dormir en aquella seients taaaant còmodes i que et desperti el tio o tia de tres files enrera xerrant a un volum desmesurat? Cal estar tant "connectats" a d'alt d'un avió des d'on, en realitat, no podem fer ni solucionar res fins que aterrem?

En fi, que la tecnologia està molt bé però crec que correm el perill d'acabar saturats! I us ho diu algú que va ser de les primeres de tenir mòbil i que no pot viure sense internet!!

Viatge a Viena (segona part)!...

2008-04-07T12:37:00.000-07:00

Ja està! tant que esperes sempre a marxar i.. noi, tornes en un tres i no res! Haig de reconèixer que avui no he servit per a res a la feina (dormint quatre hores què vols!!) Però és clar, l'avió va sortir amb retard i apa! a dormir menys!

En fi. Després de la primera part del viatge acabaré per explicar que el diumenge vam aprofitar el matí per veure la part més monumental (ajuntament, parlament...) que us recomano efusivament! va fer un dia fantàstic de manera que vam acabar assegudes en una terrassa (que ens van clavar, però què a gust que ho vam pagar!) prenent un cafè amb xocolata, nata i carmel que.... mmmmmmmmm!!!!!!!!!! (ni se us acudeixi comparar-ho amb l'starbucks!!!!eh? era infinitament més bo!!!!)

Després ja vam haver d'anar plegant veles i anar cap a l'aoeroport (toooota una experiència també!) I apa, viatge llampec a Viena acabat!!!! ha passat taaaaant ràpid!!!

Perquè les coses bones passen tant de pressa i les dolentes no s'acaben mai? llenço la pregunta a l'aire!

Bé, doncs res, que avui he dormit toooooota la tarda que m'espera una setmana per plorar (de feina!) Us recomano que visiteu Viena si teniu la oportunitat. A més, és una ciutat mooooolt romàntica (dóno idees per si algú vol fer un regal d'aquest estil i no sap què fer!!)

Viatge a Viena (primera part)...

2008-04-05T13:33:00.001-07:00

Hola a tots!

Avui fem un post conjunt des de la meravellosa ciutat de Viena!! Tenim un hotel taaaant fantàstic, que tenim connexió gratis a Internet!! Uff, el teclat però funciona de penaaaa!!!!

En fi, vull dir que... Pagant Sant Pere canta! m'explico:

La meva estimada amiga va voler que posessim tooootes les coses en una maleta perquè així només pagaríem una facturació (catalana fins a la mèdul.la ella!!) Total, que arribem a l'aeroport i... sobrecàrrega d'equipatge!!!! 30 euros de recàrrec!!! jajaja!!

El vol va anar fantàstic. Tres seients per les dues, xerrant toooota l'estona (era previsible!). Arribem a destí i.... el bus que ens havia de portar al centre de Viena sortia al cap de 2 hores!!!! Evidentment no vam ser les #uniques afectades pel tema i la gent, nerviosa, va comencar(en aquest teclat no hi ha c trencadaaa!!!) a negociar amb els taxistes de la zona que semblaven trets de "El Padrino". En fi, nosaltres vam esperar el bus, peró a l'arribar al centre vam agafar un taxi fins l'hotel. El taxista (molt simpàtic ell) ens va dir que era turc i si coneixíem "l'arena i el matador" de Espanya! (que vam acabar descobrint que eren els toros!!!!)

A tot això vam arribar a l'hotel a les 12 de la nit, sense sopar. Mai m'havia fet taaaaanta ilusió trobar un minibar!!!! Que bones són les galetes i els fruits secs salats quan hi ha gana!!

Aquest matí, sabeu què és el primer que hem fet quan hem sortit de l'hotel???? comprar una maleta als xinos per poder-la pujar a l'avió i no pagar recàrrec d'equipatge! Ja us podeu imaginar com ens hem entès amb el xino, que només parlava alemany (i just!) i nosaltres dues, que ja ens va just l'anglès!! En fi, que el llenguatge de signes és internacional! (per cert, que no és la única cosa que hem comprat... però millor no us ho expliquem! jajaa!)

Durant la resta del dia hem patejat literalment tot Viena i al final hem acabat sopant en un japonès on la carta era només en alemany i on una pobre japonesa era la única que sabia una mica d'anglès!! Tooota una experiència!!jaja!

Ara estem rebentades... i anem a dormir. En el proper post ja explicarem la segona part del viatge!!
Per cert noies, a Viena a part de pastissos... hi ha cada bombó...!!!! jajajaja!!
(no us preocupeu nois que les noies també valen moooolt la pena!!jajaja!)

Carta a una amiga...

2008-04-03T09:18:00.000-07:00

Avui vull parlar de tu. Suposo que en podria dir tantes coses! Aquest cap de setmana és un moment especial. Per primera vegada després de, quants? 18-19 anys d'amistat?, marxem juntes de viatge. No sé perquè no ho hem fet abans, suposo que la vida i les circumstàncies no ens hi han portat.
Avui em vindràs a buscar al tren. Quan t'ho he demanat ni t'ho has pensat. M'has dit que sí abans que acabés de preguntar-te si t'anava bé. De fet, aquesta ha estat sempre la teva resposta: sí. Has estat al meu costat en tots els millors i pitjors moments de la meva vida. Hem passat juntes separacions de parelles, malalties, morts d'éssers estimats, problemes laborals i familiars... També hem compartir molts bons moments. Mai oblidaré el dia que et vas casar! estaves tant guapa! Em sembla que vam batre tots els récords de plorar, aquell dia!
Avui et quedes a dormir a casa. Com quan erem petites i la mare havia d'entrar a fer-nos callar i obligar-nos a dormir. Si fins i tot parlàvem en somnis alhora! Suposo que aquesta nit continuarem amb les nostres converses fins a altres hores de la matinada, ara però, amb temes molt diferents als que ens preocupaven quan teníem 11 anys!
Avui vull agrair-te les llargues converses telefòniques, els passejos, les abraçades, les mirades còmpllices, les rialles alegres, les llàgrimes sinceres i el suport incondicional que m'has donat durant tots aquests anys.
Avui, Marta, vull parlar de tu.

Oda a l'estrús...

2008-03-31T13:27:00.000-07:00

Avui vull parlar de l'estrús. Sóc una gran amant dels animals però haig de reconèixer que fins fa un temps no m'hi havia fixat mai en l'estrús. I pensareu, i què t'ha picat ara per fixar-t'hi? Doncs una simple cosa: he passat alguna situació en la que m'hagués agradat posar el cap sota terra!!! no m'agrada sentir l'estranya sensació d'embolic mental, una sensació que últimament tinc massa sovint! La vida és imprevisible, canviant i sorprenent a cada moment. Ens hem d'acostumar a viure enmig de la incertesa però hi ha gent a la que això no ens és tant senzill. No us ha passat mai? el fet de tenir la sensació de voler posar en cap sota terra (com l'estrús) i no sortir-ne durant un temps? Les persones som complicades, o ens compliquem la vida! (segons com es miri!). Per què som tant canviants? per què a vegades pensem blanc i sentim negre o volem blau i triem verd? reconec que veure que no controles tot el que et passa i que no tens el domini absolut de la situació genera una por terrible. I, en moments d'aquests, envejo els estrussos que poden posar el cap sota terra! Ho he provat eh? però és tant dur...!!!

Dormir o no dormir... aquesta és la qüestió!

2008-03-29T02:59:00.000-07:00

Avui he dormit 8 hores. Potser per a moltes persones això no és notícia però a la meva vida sí que ho és! El meu promig diari de dormir són 5 hores tot i que, més vegades de les que voldria, acaben essent 4. Això fa que cada matí m'arrossegui literalment pels carrers quan vaig a treballar i que em posi sota la dutxa jurant-me a mi mateixa "avui a les 9 al llit!". Però el dia comença, apareixen els compromisos, la feina, les trucades de telèfon.... i s'acaben fent les tantes de la nit sense que te n'hagis ni adonat.

Les persones que ens aixequem molt d'hora (i quan dic molt d'hora em refereixo a quan els carrers encara NO estan posats!), tenim un problema. Si haguessim de fer cas als metges i dormir el promig diari de 7/8 hores que, segons diuen, va bé per la salut, hauríem d'anar a dormir molt d'hora. Si tenim en compte que a la nit és quan tens temps lliure perquè durant toooot el dia treballes, el dilema és: dormo o visc la vida? Vaig a sopar amb els amics, vaig a veure una obra de teatre, vaig al cine... o dormo?

I és que fer vida social, sortir i airejar-se a nosaltres ens costa un preu elevat: hores de son.

En el meu cas, fa temps que vaig optar per sacrificar hores de son en pro de viure la vida però cada matí, quan estic sota l'aigua calenta de la dutxa suplicant al temps que s'aturi i que em deixi dormir una mica més, penso que haig de canviar aquesta filosofia! El problema és que aquest pensament només el dura fins després de prendre'm el cafè. A la nit, ja no recordo aquests bons propòsits!

Aix... dormir o no dormir... aquesta és la qüestió!

Com et dius....?

2008-03-25T14:05:00.000-07:00

Avui m'ha passat una tonteria que m'ha fet pensar. He anat a un starbucks (sí, sí... aquesta cadena de cafès americana que vaig prometre que no trepitjaria mai més!). Resulta que havia d'esperar una estona i al sortir del metro me l'he trobat davant i he pensat que aquesta "casualitat" m'anava bé perquè necessitava un cafè! Duia l'mp3 posat i a l'hora de demanar m'he tret el casc d'una orella mentre a l'altra sonava a tot drap una cançço de texas que em posa nostàlgica. I ha passat la conversa següent:

-Bona tarda -em diu el noi de darrera la barra

-Hola, un tallat -reponc jo amb la part del cervell que no estava ocupada seguint la lletra de la cançó

-Alguna cosa més? -pregunta el noi amb un somriure de "encara em falten 4 hores per plegar"!

-No gràcies -responc jo educadament amb un somriure de "intento ser simpatica"

-Com et dius?

"Eh?????....." aquí la canço ha parat en sec, bé la cançó no ho crec però el meu cervell ha tingut un sotrac. "...què vol dir que com em dic? i jo ara què li dic? oh! i em mira rient el tio!!.."

-pluja -he dit jo amb la boca petita i la mirada de "no em refio de tu, tio"

-per la pluja! -ha cridat de sobte a la noia que estava al costat de la cafetera que, acte seguit, ha agafat un bonic got de paper hi hi ha estampat el meu nom!

Ostres tu! no recordava que als starbucks demanaven el nom! quin ridícul! Sort que no he engegat al pobre tio amb una frase a l'estil "i a tu què t'importa com em dic?"

El cas és que m'he assegut en una barra que donava al carrer amb el meu got personalitzat pensant perquè ens resulta tant estrany en una gran ciutat que algú ens pregunti el nostre nom. No sé si ha estat per l'efecte de la música o perquè m'ha enganxat despistada però en aquell moment, aquesta pregunta tant senzilla m'ha semblat fins i tot impertinent o fora de lloc. I això m'ha fet adonar que sovint (per no dir quasi sempre) quan caminem i ens movem per una gran ciutat ho fem aïllats de tot i de tothom, amb la nostra música, la mirada perduda i una careta posada. Una espècie d'armadura que fa que passegem pel carrer sense adonar-nos de les resta de coses i gent que ens envolta i que provoca que un gest tant simple com preguntar-nos el nostre nom ens pugui arribar a sorprendre.

En fi.... reflexions al costat d'una tassa personalitzada!!!! Sabeu? ara que me la miro, em fa gràcia i tot veure-hi el meu nom escrit... em sembla que la guardaré!!

Les casualitats...

2008-03-23T11:55:00.000-07:00

Avui he pensat en escriure sobre les "casualitats". Observareu que escric la paraula entre cometes perquè, si haig de ser sincera (ja que hi som posats!) no hi crec en les "casualitats".

D'entrada sapiguem com defineix el diccionari un fet casual:

"Que s'esdevé per atzar, sense ésser previst o esperat"

Amb la part que diu no és previst o esperat hi estic d'acord però això que esdevingui per atzar ja és més discutible. Normalment no ens hi parem a pensar però, intenteu recordar algunes de les "casualitats" de la vostra vida. Van passar perquè sí? es van quedar com una simple casualitat?

No vull entrar en una discussió sobre el perquè a certa gent li passen coses o quin motiu final tenen aquestes "casualitats", només vull dir que en el meu cas mai han estat perquè sí. Quan miro enrere veig que el camí que he anat fent està ple de "casualitats" que han marcat els meus passos. Això sí, hi he hagut de parar atenció. Una topada que "casualment" et porta a conèixer una persona, una trucada que "casualment" et recorda allò que havies de fer i havies oblidat, una persona amb qui ahir pensaves i que "casualment" avui t'has trobat al carrer... no sé, penseu-hi.. potser hi trobareu alguna explicació, "casualment"....!!

Una nova gota a la bolgosfera...

2008-03-22T05:03:00.000-07:00

Avui plou. Fa molts dies que esperem la pluja i finalment sembla que ja es aquí. Potser s'hi estarà poc temps, potser només treurà el cap i tornarà a marxar indefinidament... però haurà estat aquí, encara que sigui només un instant, i... un instant dóna per molt...

En el meu cas la pluja d'avui m'ha ajudat a crear un bloc. Una cosa que fa temps vaig fer però que vaig abandonar per manca de temps. No és que ara en tingui massa més que abans però tinc ganes de tornar a crear aquest espai, tant íntim i compartit alhora. Crec, sincerament, que la vida s'ha d'anar omplint de bons moments, moments compartits que ens fan somriure cada vegada que els recordem. Malauradament els mals moments ja vénen sols o sigui que intentem crear-ne i viure'n de bons!

Avui, he observat com les gotes queien del cel i transformaven el paisatge que ha deixat de ser sec i trist. Aquesta visió unida a la olor de herba molla i de terra acabada de regar m'ha fet viure un bon moment. Un moment que guardaré i que ara comparteixo amb vosaltres.

Perquè tots som gotes, gotes d'aigua transparent que fem un camí, no sempre fàcil, i que anem acumulant dins nostre aquells trossets de sorra, herba, llum... que ens anem trobant al llarg del nostre viatge. Som gotes que a vegades ens sentim soles i que no ens adonem que formem part d'un gran oceà. Un oceà de sentiments, de relacions i de complicitats que no seria possible sense cada una de les nostres gotes. ..

I no ho oblidem! l'impacte d'una sola gota en un estany provoca una ona expansiva al seu voltant.... deixem doncs que les nostres gotes aportin una onada de somriures, mirades i caricies sinceres al món que ens envolta!