Vacances

Ja sé que fa poc que he tornat a la blogosfera però avui començo vacances i marxaré fins el 8de juliol. És de les primeres vegades que escullo com a destí unes illes i, per tant, sol i platja, però em fa realment il.lusió. Fa temps que trobo a faltar el mar i em ve molt de gust estar envoltada d'ell. Intentaré gaudir de cada instant, de cada so, olor i sensació que rebi. Acumularé bons moments i quan torni ja us ho explicaré. Un petonàs a tots i fins a la tornada!

Retorn a la blogosfera

Després d'un llarg temps d'absència, he sentit la necessitat de tornar a escriure i a "voltar" per la blogosfera!
És curiós perquè el meu cap és d'aquells que no paren de rumiar en tot el dia; sempre tinc idees, m'agrada observar, aprendre.. però quan em poso a escriure penso que no tinc res a dir, i això em frena a escriure. És una sensació que he tingut a mesura que m'he anat fent gran (tot i que encara sóc jove!) perquè de petita escrivia molt. En fi, aquest temps he estat allunyada perquè tenia molta feina i la voràgine de la vida m'ha fet estar per altres coses, però crec que no hi ha excusa que valgui sinó que és qüestió de posar-s'hi i de dedicar una estona cada dia (o quan es pugui però de forma regular) a escriure. O sigui que aquí estic!
Una abraçada a tots i totes!!!

El pati...

Fa sol. Al cel núvols com el cotó fluix avancen a un ritme lent. Llisquen suaument a la deriva, sense pressa, sense ningú que els esperi ni cap lloc al que arribar. Es deixen dur pel vent i, malgrat el seu volum, semblen ingràvids.

Un telèfon sona. Ningú l'agafa. Ressona en una casa buida a on només s'escolta el tic tac d'un vell rellotge de pared, que marca fatigadament cada segon que passa. A l'altra cantó del telèfon esperen amb ànsia una veu coneguda que no despenja, que no hi és.

Al carrer se senten unes passes. Un matrimoni camina pausadament cap a casa seva. Travessen el pati amb el silenci i la parsimònia que dónen més de 40 anys de convivència.

El telèfon ha deixat de sonar. S'escolta el so d'una rentadora.

Un nen plora al pis del costat. La seva mare crida tot i que sap que això no farà callar al seu fill. El nen continua plorant i ella l'agafa i l'abraça desitjant poder sortir d'aquell espai reduit a on es veu, per necessitat, obligada a estar.

Sonen les campanes de l'església i un autobús irromp la tranquilitat del pati. S'atura, i uns nois, carregats amb maletes pugen amb alegria a començar aquell viatge que tan han esperat i preparat.

Torna a regnar el silenci.

La rentadora d'ha aturat. S'ha apagat el seu so monòton i continu per donar pas a un so curt i agut d'agulles d'estendre.

En un dels balcons apareix una noia jove, porta els cabell recollits i pantalons curts. Fa calor. Observa amb un somriure el matrimoni que entre a casa seva. Veu, a la llunyania l'autobús que marxa carregat de gent a viure noves experiència en nous paisatges. Mira el cel. Observa els núvols ingràvids avançar lentament. Sent la brisa lleugerament fresca sobre la seva pell i dóna gràcies per poder experimentar aquest instant de vida.

Fa calor...

Volia escriure, de fet, tenia fins i tot una idea al cap però fa tanta calor que ni els dits se'm mouen amb facilitat pel teclat. Visc en un pis que és un forn d'aquells de ferro colat i en el que sembla cada matí hi posin llenya i s'encenguin. Arribats a aquesta hora de la tarda, la temperatura és tal que ni la neurona més jove i espavilada resisteix d'una sola peça. Faré com els ossos, hivernaré però a l'estiu, és a dir, "estiuaré"!. I quan noti una mica d'aire fresc sobre la meva pell sortiré del meu son i escriuré alguna cosa amb més sentit!

Déjà vu...

No us passa a vegades que viviu situacions que us sembla haver-les viscut abans? L'anomenat Déjà vu, ens pot passar en molts moments. A vegades és un instant, curt, en el que ens dóna la sensació d'estar repetint una acció, frase o situació que acabem de viure, i a vegades és més complex.

Aquest Déjà vu més complex és del que vull parlar. Possiblement no se li hauria de dir d'aquesta manera perquè em refereixo a situacions que ja hem viscut "realment" temps enrera.

Avui estava mirant fotografies d'un viatge recent que he fet i m'ha vingut la sensació de Déjà vu amb un viatge que havia fet anys enrera. La diferència era només la persona amb la que anava. Ja sé que això pot sonar a "comparació" però no ho és. Sé que no es poden comprar les relacions ni les persones perquè cada una és diferent, però a vegades no pots evitar establir nexes d'unió. Possiblement, i encara no sé el per què, em sento insegura aquests dies. I quan veig aquestes fotografies, amb somriures, alegries i bones estones, recordo les mateixes situacions d'anys enrere i com van acabar. Amb les fotografies i el cor guardats al calaix de l'oblit...

Suposo que aquestes sensacions generades per la por, m'acompanyaran en molts moments. Intentaré deixar-les passar en la mesura del que pugui...

la culpabilitat...

La culpabilitat és un problema. Com a mínim per a mi. Hi ha persones que no se senten mai culpables i altres que tenim tendència a sentir-nos-hi.

Algú et fa mal, tu perdones i oblides però continues la teva vida (què has de fer si no?), la persona despareix però reapareix al cap del temps intentant ocupar el lloc que va abandonar temps enrere. Tu, amb tot el teu dret, li dius que el tren ha passat i que la teva vida discórre per un camí diferent. L'altre s'enfada i tu.. et sents culpable!

No sé si és l'educació que de petites ens han inculcat, allò de no fer mal als altres, de parar l'altra galta, etc... no sé si és la capacitat exagerada d'empatia que fa que sàpigues com se sent l'altre i et sentis malament per ser la "font" del seu disgust, o no sé què és exactament el que ho provoca.. però em sento culpable i em sap greu sentir-m'hi, perquè crec que no hauria de ser així.

Em considero bona persona però a vegades penso que aquest rol que m'he imposat a mi mateixa em perjudica a l'hora de defensar els meus drets i interessos davant aquells que no tenen escrúpols en trepitjar-los o fer-los anar cap al seu terreny. Sé entomar més les desgràcies que no sentir que les he provocat.

us vull explicar una història...

Fa dies que us vull explicar una història però, encara que soni a excusa, no he tingut temps per fer-ho.

És una història real que NO m'ha passat a mi, però sí a algú que conec i que m'agradaria explicar. És una història de blocs, de posts i d'amor.

Hi havia una vegada un noi a qui li agradava escriure i va crear un bloc. Allà hi posava els seus pensaments i comunicava a una comunitat virtual les seves inquietuds i alegries. Dins aquesta comunitat virtual hi havia una noia, que un dia va decidir crear un bloc per poder expressar els seus sentiments més íntims en un espai eteri a on ningú li podia posar cara i, per tant, jutjar o malinterpretar. Els dos nois van començar a llegir els seus respectius blocs i aviat es van convertir en seguidors l'un de l'altre.

Aquest vincle cibernètic es va ampliar el dia que ell es va decidir a enviar-li un mail a ella per comentar-li un post que havia llegit. A partir d'aquell moment els mails van anar complementant els comentaris que es feien l'un a l'altre als blocs i de mica en mica es van anar despullant de sentiments.

Del bloc en va néixer una amistat. Durant molt de temps (més de dos anys) es van anar explicant les vivències, es van fer costat en moments difícils i es van emocionar amb les coses bones que els passaven...

I un dia, aquella amistat es va convertir en un sentiment més profund, en una necessitat de veure's . I van decidir, conscients del risc que això comportava, de trobar-se cara a cara.

Estaven nerviosos, però se sentien tan a prop l'un de l'altre que això els donava la força necessària per afrontar aquest pas.

I es van trobar.

I es van poder mirar als ulls.

I es van poder abraçar.

I es van enamorar.

I ara aquells dos blocaires són una parella que fan enveja de veure! S'estimen amb una profunditat i es coneixen a un nivell com molt poques parelles (que jo hagi conegut).

I aquí acaba la història. Una història real i bonica que feia dies que us volia explicar!