miércoles, 24 de diciembre de 2008

Bon Nadal a tots!!


Ja us vaig dir que vaig a últim moment i això implica que a l'hora i dia en què ens trobem encara tinc algunes coses a fer!! Però volia deixar per escrit un desig per a tots vosaltres. Us deixo un recepta de caldo de Nadal, per si algú demà (o un altre dia) la vol utilitzar:


Ingredients:

200 grams de paciència

una branca de bona fe

un grapat d'optimisme

un polsim altruïsme

uns dauets de simpatia

i moltes ganes de viure i ser feliç


Preparació:

Ho posem tot en un bol i ho remenem fins que quedi tot ben unit. No cal posar-ho al forn ni a la nevera, simplement beure'n una mica cada dia i segur que us trobareu molt millor!! Proveu-ho!!


Molt Bon Nadal a tots!!!!!



sábado, 20 de diciembre de 2008

aquest any vaig tard


Jo, que ja us he explicat més d'una vegada, que sóc l'esperit nadalenc personificat, doncs si jo aquest any vaig tard! Tinc tanta feina i vaig de bòlit que no he fet ni pessebre ni arbre!! I ja no parlem dels regals! els tinc més o menys pensats però ni comprats ni res!! En fi.. que ni temps d'escriure al bloc!! Ara bé, treballant però feliç! que al cap i a la fi és el que compta no?

sábado, 6 de diciembre de 2008

Els habitants de la meva nevera..


La meva nevera té una activitat frenètica. A vegades, per qüestions laborals, s'està dies sense que ningú l'obri i els pocs habitants que hi té a dins es comencen a avorrir. Com que la majoria són exemplars únics de la seva espècie (un tomàquet, una ceba, un pot de melmelada..) comencen a xerrar entre ells. Quan ja s'han explicat la vida, entren en temes més delicats (que si jo sóc més fresc que tu, que si jo més dolça..) i comencen a discutir. Amb el pas dels dies, no arriben a cap acord i es comencen a unir en bàndols i estableixen lligams entre ells (el florit d'un passa a l'altre). Aquí les discussions comencen ja a pujar de to i la ira fa que alguns comencin a mutar i d'altres generin una capa de protecció que comença a agafar vida pròpia..
El cas és que un dia obres la nevera i et trobes que els seus habitants han canviat, estan desmillorats de tanta discussió i a molts ni tant sols els reconeixes..!!!

I penses.. pobrets!.. mira què pot arribar a fer l'avorriment!!!

domingo, 30 de noviembre de 2008

El nadal..

Ja sé que encara falten dies però amb l'encesa de llums dels carrers i amb lo ràpid que passa el temps, d'aquí a un no res ja estarem a nadal. A mi m'agrada el nadal. Sóc de les poques persones que conec a qui li agrada el nadal. És trist que t'agradin aquests dies de l'any i no ho puguis compartir amb ningú del teu voltant perquè tothom diu que el que vol és "que passin ja d'una vegada les festes"!
Quan veig tanta gent a qui no li agrada el nadal penso, i a mi perquè m'agrada? no és per les compres, ni molt menys! és més, crec que la gent que diu que no li agrada el nadal perquè és un invent consumista crec que no ha entès massa bé el concepte nadal. Compres si vols, si no vols, no tens perquè comprar. El nadal es pot viure de moltes maneres al igual que la nostra vida la podem viure de moltes maneres diferents.

Tornem al tema. Perquè m'agrada el nadal? suposo que perquè em connecta amb la infantesa, amb la innocència, el somriure i la felicitat de quan era petita. Amb la màgia que envolta el món dels nens on hi ha tions, reis i on tot és possible si hi creus. És com retornar a sentir aquesta màgia i aquesta il·lusió que amb els anys malauradament perdem.
Els carrers estan il·luminats i els aparadors decorats amb formes i colors bonics. Fa fred i els dies de l'any en curs s'esgoten. Per nadal el meu petit món, on durant l'any hi ha hagut foscor i dolor, s'il·lumina d'esperança. No sé, m'és difícil d'explicar-ho perquè és un sentiment irracional però és així, i malgrat tot el que m'hagi passat de dolent aquell any, mai m'ha desaparegut aquesta il·lusió pel nadal.

Seré rara, potser sí, però uns dies de màgia i innocència no crec que mai facin mal!!

jueves, 13 de noviembre de 2008

l'amabilitat no costa res...


L'altre dia vaig anar a un bar de Barcelona al que havia entrat una vegada i em va agradar especialment pel tracte dels cambrers amb la gent. Hi vaig anar al matí i vaig observar que hi havia moltes persones grans del barri, clients habituals, que anaven a esmorzar-hi.

Mentre m'asseia, va entrar una senyora gran una mica "atropellada" ja, i el cambrer li va dir:


C (cambrer)-Hombre señora Maria! como va?

S (senyora)- Ai Manuel! tirando hijo tirando!

C- A ver Maria... qué tira i dónde lo tira?

A la qual cosa la senyora Maria es va quedar un moment pensativa i acte seguit va esclafir a riure

S- Ai manuel! que cosas tienes!

C- Vamos a ver, que lo ponemos hoy?

S- No se hijo, no se.. -diu mentre mira la barra plena de pastes

C-que tal si hoy ponemos un poco de xocolate? venga mujer! animese!!


En fi, la conversa va continuar fins que la senyora maria va escollir el que volia esmorzar, però a mi em va encantar el tracte d'aquest i la resta de cambrers amb TOTS els clients del bar.

Realment costa avui en dia, entrar a un bar de Barcelona i trobar tanta amabilitat. T'alegra el dia i ja veus de quina manera més senzilla! perquè ser amable... no costa res!

sábado, 8 de noviembre de 2008

el dia "bona persona"...


Hi ha dies que tinc "el dia bona persona". És un nom que m'he inventat jo per definir la sensació i l'estat que m'acompanya en un dia d'aquests. No sé ben bé com definir-ho. Són dies en els que estic especialment optimista, alegre i en els que em sento bona persona. Faig coses pels altres, somric, abraço, ajudo, escolto, perdono... no és que no faci cap d'aquestes coses els altres dies però quan tinc un dia "bona persona" ho tinc tot junt!
És impressionant el que puc arribar a sentir en un dia d'aquests. Puc estar davant una persona que m'ha fet mal i no sentir res de rencor, puc ser capaç d'escoltar i ajudar a algú que m'ha ferit en altres moments, sento la necessitat de donar als altres i ho faig sense sentir-me agotada o cansada. M'envaeix una energia descomunal i traspuo alegria i amabilitat. Ja sé que explicat així podeu pensar que m'he fotut alguna substància però us asseguro que NO és així. Simplement són dies en els que em sento feliç i intento fer feliços als altres. M'agradaria poder ser així permanentment però no ho sóc. Però m'alegro de poder tenir, com a mínim, alguns d'aquests dies de "bona persona"!

sábado, 1 de noviembre de 2008

es va decidir..


I finalment... es va decidir.

Es va aixecar del seu lloc de treball i, aprofitant que ell no estava parlant per telèfon en aquell moment, va anar directament cap a ell. Quan ell va veure que ella s'acostava, una vegada més, va abaixar el cap i es va posar a fer feina però ella, aquesta vegada, no li donaria alternativa.

Es va acostar i amb un somiure li va preguntar una qüestió de feina, un problema que possiblement hagués pogut resoldre ella sola però que li servia d'excusa perfecta per establir, per fi, una conversa.

Ell va respondre molt amablement a la seva pregunta i fins i tot es va oferir a enviar-li l'arxiu en qüestió per mail, per la qual cosa li va haver de demanar el seu nom.

Dit això ella va tornar al seu lloc de treball amb una sensació estranya. Se sentia feliç però espantada al mateix temps d'haver fet el pas. Es va asseure pensant si hauria servit per alguna cosa o si, simplement, tot continuaria igual. De sobte, ell va aparèixer per darrera i li va portar l'arxiu imprès. "No em deixava enviar el mail" -li va dir. Aprofitant que estava dret al seu costat ell li va començar a demanar algunes coses de la seva feina i viceversa. Una trucada però va interrompre el moment. Ell va marxar i ella es va quedar atenent el client amb una sensació estranya..

per fi s'havia decidit però... i ara què?

martes, 28 de octubre de 2008

Pluja de tardor..


Es va asseure al llit, tot mirant per la finestra. Els arbres es moviem acompassats pel vent que jugava sense parar amb les seves fulles. Moltes d'elles, empeses per l'aire, es deixaven caure suaument i volaven lliures fins anar a parar a terra.

Es va quedar una estona observant aquesta dansa tant bonica que possiblement es celebrava moltes vegades davant els seus ulls que estaven massa ocupats en altres coses per veure-la. Ara tenia temps. La tranquilitat que li donava el no haver de fer res immediat, com sempre, feia que fins i tot el tic tac del rellotge li semblés armoniós.
De cop i volta un copet suau al vidre la va abstreure dels seus pensaments. La mirada es va desviar cap al lloc d'in provenia el soroll i hi va veure una gota d'aigua, que lliscava lentament vidre avall.


Començava a ploure.


Com si la dansa de les fulles i el vent fos la introducció a un espectacle més impactant, la pluja va començar a caure amb més força. Les gotes colpejaven violentament la finestra que veia impotent com aquell vidre transparent quedava inundat per l'aigua. de tant en tant alguna fulla passava amb força per davant de la finestra on, al fons, es podia continuar observant la dansa dels arbres, ara amb més fúria que mai.

Ella ho observava tot des del llit, amb una manteta embolicada als peus i una infusió a les mans. El contrast entre la violència de l'exterior ii al seva calma la feia sentir estranyament tranquila.

La tempesta va durar un quart hora al ritme de les agulles del rellotge i de la seva respiració. Un quart d'hora en el que ella es va deixar endur per aquell espectacle de la naturalesa i es va sentir, per una estona, molt feliç...

lunes, 20 de octubre de 2008

la salut..


Què poc que valorem la salut fins que la perdem! Ja sé que això és molt tòpic però és del tot cert. Si aquests dies no he escrit és perquè no em trobo bé.Porto més d'una setmana amb les genives inflamades i sagnant, i patint molt de dolor. Finalment, després de provar de tot i veure que no em passa, el dentista m'ha vist d'urgència i m'ha dit que tinc una gengivitis galopant. Fa tants dies que pateixo aquest dolor constant que estic irritable i malhumorada. A l'anar al dentista la cosa ha empitjorat (per allò que t'ho remenen, etc.) i ara no puc ni parlar. No poder menjar res sòlid, no poder riure i parlar sense que comenci a sagnar, tenir mal de cap constant, la sensació que et cauran les dents d'un moment a l'altre.. és tot tant molest i dolorós que et fa adonar de la sort que tens habitualment quan et trobes bé i de lo poc que ho valores. Sé que el que ara tinc passarà, i que hi ha persones que pateixen dolors i malalties molt pitjors. Per això, amb més motiu, faig aquesta reflexió.

sábado, 11 de octubre de 2008

Per què..?


La sala estava plena de gent. Tots treballaven i parlaven animadament. Ella no es trobava massa bé i sabia que atravessar aquell espai que separava la porta fins al seu lloc de treball es faria etern. No li agradava ser el centre d'atenció de les mirades però sabia que era el preu que s'havia de pagar per entrar sola en un lloc on hi havia molta gent.


De sobte el va veure.
Estava allà, assegut a la taula de sempre parlant i rient amb la companya de feina que aquell dia tenia al costat. El va observar des de la porta. Feia un any que estava allà i no l'havia vist mai riure. Sempre que havien creuat la mirada ell l'havia abaixat amb un posat seriós.

El rellotge marcava que ja passaven dos minuts de l'hora i es va decidir a entrar. Va intentar caminar amb aire de tranquilitat. Ell estava d'esquena a ella de manera que, al passar-li pel costat, el primer gest que va fer va ser el de girar-se i mirar, però en veure que era ella va abaixar el cap i va continuar treballant.

Ella va notar una fiblada al cor. Feia més d'un any que es veien cada dia però no havien parlat mai, no es coneixien.. havien creuat moltes mirades però ell sempre la defugia... Per què..?

sábado, 4 de octubre de 2008

Dia cargol...


Avui tinc un dia cargol. És aquella sensació de voler estar a casa, al sofà, embolicada amb una manteta i sense dir res a ningú. Aquella necessitat de ser un cargolet que entra dins la seva closca i s'aïlla de l'exterior. No sé perquè tinc aquesta sensació. Potser perquè no em trobo massa bé, estic cansada, una mica baixa de moral.. suposo que és un cúmul de coses les que et porten a tenir un dia cargol.

Aquesta nit he tingut malsons. M'he aixecat sense recordar què havia somiat exactament però amb aquella mala sensació al cos que et deixa haver viscut en somnis coses desagradables. Mlagrat m'hagués quedat al llit, he hagut d'anar a treballar i el simple fet de sortir al carrer ja m'ha costat. Saludar i parlar amb la gent, intentar fer bona cara i treballar com si res passés agota molt quan no en tens ganes.

Avui m'agradaria ser un cargol... i tancar-me dins la meva closca.

miércoles, 1 de octubre de 2008

Un impacte...


Avui he tingut un impacte emocional, un xoc. M'han presentat una persona, que hauré de veure sovint, que és el viu reflex de la meva exparella. Quan l'he vist he tingut com un "déjà vu" que no m'ha agradat gens! Ha estat com si de cop i volta retrocedís en el temps i em trobés davant de la mateixa persona. Deixant de banda que va vestit igual, es dedica al mateix i es diu igual!!!!! no era només l'aparença sinó la forma de fer i, sobretot, la mirada. Tot i que he dissimulat estupendament (sempre he tingut dots per la interpretació) m'ha afectat. Sobretot perquè és algú a qui haig de veure sovint. No sé, potser m'ho he fet jo però l'he associat a l'altra persona instantaniament i això no m'havia passat mai abans. El problema és.. ara com ho faig jo per treure'm aquesta imatge del cap? com puc intentar desassociar-lo?

domingo, 28 de septiembre de 2008

Aixecar-se d'hora..


Reconec ja d'entrada que aquest post és per desfogar-me! Dilluns començo a aixecar-me molt d'hora i el cos ja em fa mal només de pensar-hi! Sempre s'ha dit (i d'altra banda crec que és veritat) que hi ha gent "de dia" i gent "de nit". Persones que s'aixequen a les 7 del matí el diumenge amb tota la vitalitat del món i gent que a la nit mai els ve d'una hora més per anar-se'n a dormir.

Jo em considero una persona "de nit", als matins em costa aixecar-me i, en canvi, a la nit em puc estar estona i estona fent coses sense ni adonar-me de com passa el temps. El problema arriba quan tens una feina que t'obliga a anar contra el teu bioritme. Quan vaig agafar aquesta feina, ja fa més de 3 anys, tothom em deia: "tranquil·la, ja t'ho acostumaràs a llevar-te a aquesta hora, el cos s'acostuma a tot". Doncs no. Ha passat tot aquest temps i el meu cos no s'acostuma a aixecar-se a quarts de 6 del matí cada dia.

El problema és que m'és impossible anar a dormir d'hora perquè simplement no puc, no tinc son. I, és clar, em trobo dormint 4 o 5 hores la major part de dies. De fet he vist que molta de la gent del ram que ens aixequem a aquesta hora en realitat sóm tots noctàmbuls i això no pot ser bo de cap manera!

sábado, 20 de septiembre de 2008

el tren (part III, final)



El so d'un plor l'abstreu dels seus pensaments. Desvia la mirada de l'exterior i busca d'on prové aquest so, que ara és com de somiqueig. Veu la dona del llibre que també escruta amb la mirada el vagó i l'home del diari que ha clavat els seus ulls a les pàgines com si de cop aquelles lletres impreses haguéssin adquirit una importància vital. No, no són cap d'aquelles dues persones.. doncs qui és que plora?


Entremig dels seients, la veu. Li recorda a la merche. És una noia jove però no tant com la que du les carpetes uns seients més enrera. Diria que ja no és una estudiant. Fa cara de cansada i s'amaga rera un cleenex amb el que s'eixuga les llàgrimes. Pobreta, sembla bona noia. Segur que aquest plor és per un home... Es veu una noia sensible, va vestida discretament i té el bolso a la falda, al qual s'aferra amb les dues mans. Un home que no l'ha sabut valorar, com tots!! Es veu una noia discreta i això als homes no els atrau. Prefereixen les dones despampanants que van de dures i independents malgrat després tot sigui una màscara. Pobreta, m'agradaria dir-li que no val la pena que plori per un home, que segur que el capullo no s'ho mereix, i que sigui quina sigui la seva situació, tirarà endavant, encara que ara no li sembli possible... -pensa mentre agafa amb força el llibre que té a la falda.



S'ha hagut d'inclinar sobre d'una de les carpetes però ara ja la veu. Té els ulls lleugerament vermells i agafa el bolso amb força, estrenyent-lo contra ella mateixa. Al veure les seves mans agafades a aquell objecte de tela recorda el seu nino de peluix. El té a sobre el llit, és de quan era petita, i hi ha moltes nits que quan no pot dormir, l'agafa amb força. Potser és una actitut infantil però a ella li va bé, la fa sentir acompanyada. El dia que el va trobar va ser un dia molt especial. La seva àvia havia mort i estaven tots a casa seva arreglant les coses quan, a les golfes, va trobar una caixa amb joguines de quan ella era petita. La seva àvia les havia guardat! entre els objectes hi va trobar aquell nino de peluix, que tant li agradava de petita i que havia oblidat amb el temps. Com havia pogut oblidar-lo? el va rentar i el va posar a sobre el llit des d'on li pogués fer companyia sempre més. Aquell dia també afagar una fotografia de la seva àvia i la va posar a la tauleta de nit, no volia oblidar-la mai, tenia pànic a deixar de recordar-la tal i com li havia passat amb el nino... Potser a aquella noia se li havia mort la seva àvia, o la seva mare... per la manera com agafava el bolso semblava sentir-se trista i sola... com ella... Va desviar la mirada de la noia i la va tornar a clavar a la finestra, mentre una llàgrima li lliscava pel rostre.



Malgrat els seus intents per mirar el diari, els ulls feia estona que se li desviaven a la finestra. havia descobert la noia que plorava a através del vidre del seient del davant, que la reflectia fent de mirall. Per la manera com anava vestida semblava una noia senzilla, i tal i com agafava el bolso donava la sensació que tenia por que algú li robés. Deu haver perdut la feina, va pensar. Avui en dia les coses ja no són com abans, les empreses t'exprimeixen i quan ja t'han tret tot el suc, apa! al carrer i agafem una taronja nova! Pobre noia, quedar-se sense feina i haver de tirar endavant tota sola és difícil. Per un moment, li sembla que entre llàgrima i llàgrima, la noia somriu tímidament. Potser la feina no li agradava, potser l'explotaven, com en tants llocs! I en el fons té una barreja d'alegria per haver marxat però tristesa per haver-se quedat sense ingressos. La vida és complicada i dura... que li expliquin a ell! pensa mentre torna a fixar la vista, incòmode, al diari.


El so d'un telèfon fa que els tres ocupants del vagó es sobresaltin per un moment. Tots miren per inèrcia que no sigui el seu, però de seguida senten com la veu tremolosa de la noia que plora contesta:
-Hola vida! -diu amb veu baixa mentre esclata a plorar- si.. si.. aquest cop sí.. de veritat! -diu mentre somriu i plora altra vegada - com no vols que plori? hem estat tres anys intentant tenir un fill i ara.. per fi ... -plora -...sóc tant feliç!






domingo, 14 de septiembre de 2008

El tren... (Part II)



Un soroll el va abstreure dels seus pensaments. Va aixecar el cap i va veure com a la noia que estava asseguda al mig del vagó li havien caigut a terra unes carpetes. "Aquest jovent.."- va pensar- sempre tant desordenats i mal organitzats!". A l'aixecar la vista es va adonar que tenia el diari obert a la seva falda però que en realitat no l'estava llegint. Va mirar el rellotge "anem tard". Qui li manava agafar un tren? la necessitat, és clar! Podent anar amb el cotxe mai agafaria un tren si no fos perquè aquell dia el seu vehicle l'havia deixat tirat al mig de barcelona i no havia tingut més remei que deixar-lo al taller. "Demà ja estarà" li havien assegurat amb un somriure que no acabava de denotar sinceritat. I allà estava, assegut en un seient brut d'un vagó mig buit en un tren que sortia amb retard. Una hora i mitja trigaria a arribar a casa, això sense comptar el quart d'hora de camí a peu que hauria de fer des de l'estació! Ell no hauria d'haver estat allà. De fet no hauria d'estar viu. Des que van tenir l'accident, es repetia una i una altra vegada que ell hagués hagut de morir i no ella. La trobava tant a faltar! ja feia 8 mesos i encara no havia pogut treure la seva roba de l'armari. Es passava el dia treballant i quan arribava a casa continuava la feina fins que quedava exhaust al sofà. No podia dormir al llit, no ho havia pogut fer des que ella va morir. I ara, ara tenia una hora i mitja per endavant, amb la única companyia d'un diari ple de males notícies. Aquella noia que ara recollia les carpetes segur que estava encantada d'anar amb tren! un mitjà econòmic en el que podia aprofitar per fer tots els deures de manera que a l'arribar a casa només havia de deixar les bosses per sortir amb els seus amics! Ai, qui fos estudiant!! O aquella senyora, que tenia un llibre a les mans. Podia aprofitar el trejecte per llegir i descansar, sabent que quan arribés l'home la vindria a buscar i anirien a casa on l'esperaria el sopar i algun que altre programa a la televisió. Però ell, amb la de feina que encara tenia per fer i l'estona que trigaria a arribar a casa.. era desesperant, estar perdent el temps d'aquesta manera en un tren. Va plegar el diari amb fúria i el va llençar al seient del costat...


El soroll d'un diari rebregat la va espantar lleugerament. Va deixar el llibre que tenia a les mans a la falda i va mirar per entre els seients a l'home de darrere el vagó, que mirava per la finestra amb cara d'amargat. Anava ben vestit i mirava contínuament el rellotge. "No sé perquè està d'aquesta mala llet" -va pensar- si total ja ho té tot fet!". És el típic home que surt de la feina i ja no ha de fer res més fins l'endemà! La dona li té el sopar a taula, les sabatilles a la porta i la dutxa a punt per quan arribi. L'home va dirigir una mirada a la noia que hi havia al mig del vagó i ella també la va mirar. Estava observant el paisatge per la finestra. Semblava tranquila, amb aquella calma que dóna el saber que has acabat el dia, i que tota la teva feina es redueix a unes hores d'estudi diàries.. qui fos estudiant!
Al observar aquella noia de sobte va recordar que havia d'avisar a la merche, la veïna, que ja havia agafat el tren. Havien quedat que li faria de cangur de la seva filla fins que ella arribés i que li concretaria l'hora en què la passaria a buscar. El llibre que duia a les mans era un regal per la merche, per agraïr-li tot el que estava fent per ella des que el seu marit la va abandonar i es va quedar sola amb la nena. La manca de recursos econòmics l'havia obligada a treballar a tres llocs diferents, vendre's el cotxe i substituir les cangurs per la merche, que bonament s'oferia a ajudar-la. El tren li permetia poder anar de barcelona a girona cada dia a treballar però li treia l'estona que tenia per estar amb la seva filla. Quan arribava a casa, la nena ja estava dormint, i ella encara havia de fer-se el sopar, el dinar de l'endemà i arreglar la roba i les coses de la nena i d'ella mateixa.
De sobte, un plor va trencar el silenci del vagó...

El tren... (part I )


Es va deixar caure al seient com si el seu cos fos un sac de ciment, pesat, sòlid... estava cansada i farta de carregar tot el dia la maleta amb els llibres, les carpetes, l'ordinador.. Va donar un cop d'ull al vagó i va veure que només hi havia tres persones més que, com ella, havien agafat l'últim tren en direcció Portobou. Un home, al fons, llegia el diari amb cara de fastiguejat, una dona, a la seva dreta uns seients més endavant estava mirant un llibre que tenia a les mans, com si pensés si era convenient o no obrir-lo en aquell moment. I al fons, a l'altre extrem del vagó, veia el cap del que semblava una noia, arrolida al seu seient.

Va deixar dues de les tres bosses que portava al seient del costat i es va girar per mirar per la finestra. L'andana era pràcticament deserta. Un home estava buidant les papereres en una gran bossa de plastic grisa mentre, unes passes més endavant, dues noies tiraven a terra el paper d'una xocolatina que acabaven d'obrir.

Cada vespre el mateix ritual. Córrer per arribar al tren, asseure's al vagó, arribar a casa una hora i mitja més tard per anar a dormir i tornar-se a aixecar l'endemà per tornar a agafar el tren. Els seus companys de la facultat sortien als vespres, anaven a concerts a barcelona, quedaven per sopar i ella mai podia fer-ho... sempre havia d'agafar el tren. I els seus amics de Girona tampoc podien comptar amb ella per fer coses a les tardes perquè arribava massa tard cada dia i havia de marxar massa d'hora... "la fantàstica vida de l'estudiant!" que deia sempre la seva mare...

De sobte una de les bosses que tenia al seient del costat va caure a terra.
"Merda" va pensar ella, ara només em falta escampar tots els apunts pel vagó.....
(continuarà..)

jueves, 11 de septiembre de 2008

No té preu...


Com més gran em faig (i això potser és cosa de l'edat) més valoro l'amistat. De petits els amics són allò més important que tenim. Qui no ha plorat mai perquè un amic s'enfadava o el deixava de banda al pati de l'escola?! A l'etapa adolescent els amics són el refugi del món ordenat i normatiu dels pares, són aquells a qui fas confidències, amb qui traspasses els límits i els únics que "t'entenen". Més endavant, quan entres en l'etapa adulta el concepte amics canvia. L'entrada al món laboral, al món de les responsabilitats fa que els amics ocupin aquell espai d'esbarjo, de lleure, de complicitats.. a vegades amb l'arribada d'una parella això desapareix (gran error!) però si aconseguim mantenir aquests lligams estrets, còmplices i d'amor incondicional amb els nostres amics crec que la vida ens pot ser més senzilla o sí més no més fàcil de portar.

No tothom conserva aquell amic de quan eren petits. A vegades un ha hagut de canviar d'escola, de residència o simplement ha agafat un camí diferent al d'aquell amic de la infància i la relació s'ha anat difuminant. Però el que és bonic és que al llarg de la vida et vas trobant gent amb qui tens l'oportunitat d'establir una relació d'amistat profunda i aquestes oportunitats no es poden deixar perdre. Jo sempre he dit que un amic de veritat és aquell a qui pots trucar a les 4 de la matinada si ho necessites i aquell a qui pots dir "no vinc perquè no em ve de gust" sabent que t'ho respectarà sense enfadar-se.

Aquests dies he estat envoltada d'amics de veritat amb els que he compartit moments fantàstics, mirades còmplices, somriures sincers i rialles autèntiques... i m'he adonat, una vegada més, de lo important que és tenir-los al costat. Perquè la vida és molt llarga i, a vegades, molt dura. I saber que al llarg del teu camí tens algú amb qui agafar-te o a qui donar-li la mà quan faci falta.... no té preu!

martes, 2 de septiembre de 2008

no sé què dir-te..

Estàvem asseguts en aquell bar nou que tant m'agrada. T'hi havia portat perquè el coneguessis i estavem xerrant animadament de les tonteries de sempre: la feina, què faries aquets dies de vacances, si anar o no al cine... Era un d'aquells moments relaxats i tranquils que t'ajuden després d'un dia dur de feina, un moment tranquil perquè la manca de cobertura de telèfon feia que, excepcionalment en nosaltres, els mòbils restessin en silenci. En un moment concret, per una paraula que tu has dit, he recordat que havia de fer una trucada urgent i al sortir, el mòbil ha començat a avisar-me que algú que tu i jo coneixem m'havia trucat a una hora no habitual. He hagut de fer una segona trucada i com que no tenia massa bateria m'has deixat el teu. En entrar en contacte amb la cobertura, el teu mòbil ha començat a sonar desesperadament.

10 trucades en cinc minuts. M'has mirat amb cara de preocupació i jo t'he dit que truquessis a algú per veure si passava alguna cosa. Era estrany que tanta gent diferent et truqués a la mateixa hora.

Has sortit a fora. Jo et mirava pel vidre com somreies en saludar a algú a l'altre cantó del telèfon. Però la teva cara de sobre ha canviat. S'ha contret en un gest de dolor mentre les cames t'han començat a tremolar. M'he aixecat i m'has fet el gest que pagués i que sortís amb tu. La teva mirada m'ha fet angoixar de cop. He pagat amb les mans tremoloses i he sortir just quan arrencaves a plorar i et quedaves assegut a terra. Ella, la teva millor amiga, havia mort.

M'he quedat allà, asseguda al teu costat abraçan-te mentre encara parlaves per telèfon. La gent del carrer ens mirava i m'has demanat que anessim a casa meva. El teu telèfon no parava de sonar com tampoc paraven les teves llàgrimes. Ens hen assegut al sofà, t'he abraçat en silenci. No sabia què dir-te. No podia dir res que et pogués consolar i he optat per quedar-me al teu costat, donar-te aigua, deixar-te l'ordinador, el telèfon, marxar quan m'ho demanaves, estar al teu costat quan creia que ho necessitaves... no he sabut què més dir-te i, de fet, encara no se m'acut res que et pugui consolar. És injust que algú que no arriba als 30 anys mori d'accident. És injust i és molt dur per als qui queden. T'he vist destrossat i això m'ha trencat el cor. M'hagués agradat poder fer alguna cosa més, m'hagués agradat estalviar-te aquest dolor o si més no poder minimitzar-lo però no he pogut, i em sento trista. La vida ha fet que fos jo la que avui estava amb tu quan has sabut aquesta tràgica notícia. Potser algú altre t'hagués ajudat més, jo he fet el tot el que he pogut, i aquí estaré per fer el que calgui...

sábado, 23 de agosto de 2008

un meme...




En cesc m'ha passat aquest meme (és el primer que faig!)
O sigui que.. allà va!

1. Una pel·lícula.
només una??? uff! de les recents em quedaria amb... cometas en el cielo

2. Una cançó.
No tinc cap cançó especial, suposo que n'hi ha una per a cada moment...


3. Un llibre.
Desenes!! però si n'haig d'escollir un... La muntanya màgica, de Thomas Mann

4. Una cosa que et faci ràbia.
No suporto la hipocresia i la manca de sinceritat en la gent

5. Una cosa que t'agradi molt.
M'encanta la olor dels llençols nets de casa la meva àvia. Posar-me a dormir amb ells em transporta a quan era petita...

6. El teu plat preferit.
M'encanten les olives, els esparrecs verds a la planxa, les escopinyes, el pastís de crema i fruites naturals per sobre...

7. Una beguda que t'agradi.
Una copeta d'Ochoa acompanyant unes bones postres...

8. Una col·lecció.
Intento, sempre que puc, col·leccionar bons moments!

9. Una raresa.
Ho confeso, m'encanta posar-me una mica de colònia abans d'anar a dormir!

10. Un desig.
Que aquells a qui estimo i ara no estan bé, recuperin el somriure...

Ara em sembla que haig de passar el meme oi? doncs bé, el passo a...

l'hort de la bajoqueta
Horabaixa
Zona Iluminada
Striper

martes, 19 de agosto de 2008

Un regalet...



Avui vull dedicar aquest post a algú molt especial. Algú que un dia 20 d'agost va aparèixer a aquest món, canviant la meva vida. Reconec que estava molt ben acostumada; era la primera dels pares, dels avis, dels tiets... vaja una mica mimada sí, ho reconec! Amb la seva arribada vaig haver de compartir les coses, la gent... però vaig començar també a compartir jocs, moments divertits, entremeliadures.. Han passat ja molts anys i no hem deixat de compartir mai (roba, cotxe, amics..) però, sobretot, hem compartit els millors i pitjors moments de la nostra vida. Tenir algú al costat a qui saps que pots trucar a l'hora que sigui, que li pots explicar el que sigui i que et pot ajudar amb el que sigui, no té preu!


Aquesta persona especial és la meva germana, que avui celebra el seu aniversari (Felicitaaaaaatssssssss), algú que sempre ha estat al meu costat, algú sense el qual no sabria viure, algú especial, màgic, sensible... què puc dir de tu!! Simplement que t'estimo MOLT i que em tens i tindràs sempre al teu costat pel que calgui!!!!!


Felicitats cuca!!!!!!!!!!!!

viernes, 15 de agosto de 2008

mamma mia...



Feia molt temps que no anàvem al cinema juntes però aquesta pel·lícula la protagonitzava la teva actriu preferida de manera que era una bona excusa per anar-hi. Les cançons, el color, els paisatges.. tot semblava indicar que passaries una bona estona, i jo tenia ganes que fos així. La pel·lícula va començar... melodies conegudes, amor, alegria.. et mirava i somreies asseguda a la teva cadira, amb els ulls brillants. Però llavors vaig veure com al film apareixien les dues millors amigues de la protagonista i les tres es fonien una llarga abraçada. Reien, ballaven, feien tonteries que només elles entenien... i et vaig mirar, amb el cor encongit, i vaig veure com els teus ulls havien canviat de brillantor, i com una llàgrima regalimava pel teu rostre.
Vaig recordar el dia que el pare em va trucar per dir-me que ella havia mort. Vaig recordar que malgrat el dolor que vaig sentir en aquell moment el meu primer pensament vas ser tu. Vaig recordar el moment en el que t'ho vam haver de dir... vaig recordar el teu plor, un plor que jo no t'havia sentit mai...

Vas perdre la teva millor amiga, una part de tu va marxar aquell dia amb ella. Sempre que ho recordes els ulls se t'omplen de llàgrimes i a mi se m'encongeix el cor.
I allà estàven les tres protagonistes del film, recordant la seva joventut, les coses que havien fet juntes... i tu ploraves i jo no podia fer res per estalviar-te aquest dolor.

No podré ser mai la teva millor amiga, mama, però t'estimo molt i faré tot el que pugui perquè siguis feliç.

viernes, 8 de agosto de 2008

la música vs el silenci...



Avui he estat parlant amb una persona que em deia que no sap viure sense música. M'explico. Quan arriba a casa el primer que fa és encendre la radio, si surt al carrer no sap anar sense l'mp3, i ja diem a l'hora d'anar córrer (sense música no hi pot anar). I això m'ha fet pensar que és veritat, que hi ha molta gent que no sap estar en silenci. O bé és la música, o la tele.. qualsevol cosa que faci soroll, que ompli, que acompanyi.. i jo penso. Aquesta impossibilitat d'estar en silenci amaga un pànic a estar amb un mateix? a escoltar-se a ell? a estar sol?

No sé, és una pregunta que llenço. Què en penseu?

miércoles, 30 de julio de 2008

el temps... passa?


Avui he estat parlant amb una persona sobre el temps. Uff! quin concepte! què entenem per "temps"?
"és allò que tot ho cura", diuen alguns
"és allò que passa volant", diuen altres
"és allò que no podem aturar"...

Suposo que cadascú pot donar moltes definicions a la paraula "temps", però el cert és que massa sovint marca la nostra vida. Medim el que fem i el que no podem fer en funció d'ell, i això a vegades és un error. Quantes vegades no hem dit "ho faria però no tinc temps!" o "això temps enrere ho hagués pogut fer però ara.. ja m'ha passat el temps!"
La nostra societat es regeix pel rellotge (heu provat mai d'estar un dia sense ell?). Ens llevem quan el rellotge ho marca, mengem quan és "hora", fem les coses en funció del "temps" que tenim... I en un model de societat on tot ha de ser instantani i ràpid això ens fa perdre molts moments importants, interessants o simplement màgics.

Les funcions més bàsiques com per exemple menjar, dormir o caminar van marcades pel temps establert. Si has d'anar a treballar t'has d'aixecar a certa hora (tinguis més o menys son), si tens x temps per dinar ho has de fer llavors (tinguis més o menys gana), quan vas pel carrer camines en funció del temps que tens per arribar a lloc (estiguis més o menys cansat). I ja no parlem de fer coses que a un li agradin. En general reservem poc espai a fer allò que ens agrada, a descobrir què ens omple, entre d'altres coses perquè fer això requereix aturar el "temps" i escoltar-se un mateix. Dedicar temps a regar una planta, a mirar un paisatge o a caminar i respirar amb calma és una pèrdua de "temps" i... el temps passa. Aquesta crec que és la consigna que tenim més interioritzada i que ens fa més mal. El temps passa, per tant, correm! aprofitem-lo! ràpid que fuig!

I això fa que no ens prenguem la vida amb calma, tranquilitat, dediquem l'estona que vulguem realment a fer les coses. Tinc una gran amiga que sempre diu "jo vaig lenta.. ja arribo a fer les coses però uns anys més tard que la resta" i jo sempre li responc "vas lenta? no, vas al teu ritme". Sembla que tothom hagi de seguir sempre el mateix ritme, que tothom hagi d'anar a l'hora, faci les coses al mateix "temps"... si tens 40 anys ja no és hora d'estudiar.. si en tens 60 ja no és hora d'enamorar-se..
El temps passa, sí però precisament per això aprofitar-lo vol dir gaudir plenament del moment present, dedicant a allò que fem tota l'estona que ens sigui necessària. Crec que només prenent-nos i marcant el nostre propi "temps" viurem plenament la vida!

domingo, 27 de julio de 2008

Silenci justificat


He estat una setmana en silenci però tenia justificació! No vaig tenir temps de penjar un post abans de marxar i d'aquí que "desaparegués" sense avisar! Ho sento! He estat uns dies a Itàlia, a la toscana. D'entrada deixeu que us recomani el film "Bajo el sol de la Toscana" amb Diane Lane de protagonista. Realment el paisatge i els pobles d'allà són iguals que el film! Han estat uns dies de sol, tranquilitat, rialles i complicitats. Però han passat tant ràpid!! Hauríem de fer un estudi per determinar perquè a vegades un minut es fa etern i perquè en altres ocasions els dies volen!! Però això seria motiu d'un altre post!!

domingo, 20 de julio de 2008

l'edat...


Ahir vaig tenir una conversa molt interessant amb una amiga de la família. És una dona atlètica, amb un cos musculós i pell morena, mirada viva i amb una personalitat alegre i activa. Té 60 anys, però ningú ho diria. És una dona que s'ha dedicat tota la vida a l'esport i és entrenadora professional. Però ara té una crisi. Una crisi pel fet d'haver complert 60 anys. Ella em deia que té problemes per acceptar aquesta edat perquè, socialment, sembla que tenir 60 anys implica fer o ser de determinada manera que ella no és. La roba, les aficions.. tot el que ella és no quadra amb el que li "tocaria" per edat. I això em va fer reflexionar sobre el concepte social de l'edat. Encara que no ens agradi, la societat ens marca les coses que "toquen" a cada edat. Si t'acostes o has arribat als 30 ja "has" de tenir parella estable, si ja t'has casat ja "toca" tenir fills. Això en els pobles petits passa encara amb més força. I per molt que intentis que no t'afecti, quan veus totes les companyes d'institut casades i amb dos fills i la veïna del quart et pregunta (per enèssima vegada) "i tu què nena? encara no tens home, ara ja fa un temps que vas deixar l'altre no?" què voleu que us digui, agobia bastant! Conec qui ha acabat sucumbint a aquesta pressió i s'ha casat amb algú a qui realment no estimava i ha acabat lamentant l'error. Fer el que "toca" a vegades és la sortida fàcil. Anar contracorrent no és tant senzill però crec, fermament, que és molt més honest amb un mateix i que, a la llarga, aporta molts més beneficis!

domingo, 13 de julio de 2008

avui fa un any...




Avui fa un any que el món en el que jo vivia es va enfonsar. Avui fa un any que estava asseguda a punt de dinar quan una frase em va canviar la vida. Avui fa un any que ell, de cop i volta, va marxar, sense més explicació. Els anys de convivència, els plans de futur, els projectes... tot va desaparèixer en un tancar i obrir d'ulls, sense que jo pogués dir ni fer res. Va desaparèixer en 24 hores i mai més en vaig saber res.
Avui fa un any però... sembla que hagi passat tant temps! Vaig caure en un pou, vaig deixar de sentir, vaig pensar que mai més m'en sortiria... no dormia, no menjava, no pensava.. l'estat catatònic del primer moment va donar lloc a la desesperació, després va venir el dolor més profund i la tristesa més fosca... però malgrat la sensació que jo estava immòbil mentre el món continuava girant, també va girar per a mi. Vaig forçar-me a menjar, a parlar, a treballar, a sortir.. i de mica en mica vaig tornar a somriure, un somriure trist però somriure al cap i a la fi. El meu entorn (família i amics) va fer un esforç sobrehumà per ajudar-me a sortir del pou i mai els ho podré agrair prou! I així van anar passant els dies fins que avui ha fet un any.

Ha fet un any i m'he adonat que ja no sento tristesa ni dolor, que el meu somriure és sincer, que tinc ganes de viure i de disfrutar de cada dia que comença, que ja no sóc la mateixa..
Avui fa un any que vaig morir per tornar a néixer, es va acabar el camí que tenia al davant i vaig haver d'agafar una dreçera. Durant aquest temps he donat moltes voltes, les caminades m'han fet més forta, la por m'ha tornat més valenta, la incertesa m'ha fet acabar confiant.. i finalment, avui, he trobat un nou camí , he deixat enrera la motxilla plena de pedres que duia a l'esquena i que m'impedia caminar.. em sento lleugera i amb forces per tornar a caminar endavant...

miércoles, 9 de julio de 2008

enfadada...


Avui estic una mica empipada. De fet no em passa gaire però suposo que necessito éxpressar-ho d'alguna manera. Sóc una persona que valoro la sinceritat per sobre de tot i que crec que la comunicació és bàsica en les relacions humanes. Tinc tendència a pensar que la gent és bona fins que em demostra el contrari i acostumo a creure en els altres. A més, sempre he pensat que "se coge antes a un mentiroso que a un cojo"! i us asseguro que aquesta frase és ben certa! Què passa doncs quan algú amb qui havies confiat, et menteix? aix.. reconec que ho porto molt malament això! Sobretot quan aquest algú ja no és a prop i, per tant, t'arriba la veritat per altres cantons. Una part de tu se sent enganyat, traït i voldria anar a trobar la persona en qüestió i dir-li que sap tota la veritat i que és un impresentable. Però hi ha una altra part (que és la que a mi em mou) que creu que "cadascú té el que es mereix, i que la vida ja posa a la gent al seu lloc", de manera que no cal donar més voltes al tema. En resum... que no li diré res. Em sap greu el rotllo que us he fotut però suposo que necessitar-me desfogar-me d'alguna manera!

domingo, 6 de julio de 2008

viu...



Sempre havia sentit que "no hi ha ningú més perillós que aquell qui no té res a perdre". No és que ella no tingués res a perdre però havia perdut bastantes coses últimament, bastants somnis, bastantes ilusions... el buit que sentia dins seu li recordava aquella frase que sempre havia escoltat. Tenia una sensació estranya, no se sentia aferrada a res i això la deixava més lliure per volar, per fer coses que abans no hauria fet mai per por. Per por a no ser capaç, per por a equivocar-se, per por del ridícul, per por a no controlar la situació... Aleshores algú li va dir "no pensis en allò que ja no tens, perquè ja no ho tens i per molt que hi pensis no tornarà, pensa i gaudeix d'allò que sí tens. Viu cada moment present a fons i veuràs les sorpreses que et porta la vida". I de cop, va començar a deixar d'intentar omplir el buit de dins seu de records i, sorprenentment, van començar a passar coses que no s'hagués imaginat mai...