Fa sol. Al cel núvols com el cotó fluix avancen a un ritme lent. Llisquen suaument a la deriva, sense pressa, sense ningú que els esperi ni cap lloc al que arribar. Es deixen dur pel vent i, malgrat el seu volum, semblen ingràvids.
Un telèfon sona. Ningú l'agafa. Ressona en una casa buida a on només s'escolta el tic tac d'un vell rellotge de pared, que marca fatigadament cada segon que passa. A l'altra cantó del telèfon esperen amb ànsia una veu coneguda que no despenja, que no hi és.
Al carrer se senten unes passes. Un matrimoni camina pausadament cap a casa seva. Travessen el pati amb el silenci i la parsimònia que dónen més de 40 anys de convivència.
El telèfon ha deixat de sonar. S'escolta el so d'una rentadora.
Un nen plora al pis del costat. La seva mare crida tot i que sap que això no farà callar al seu fill. El nen continua plorant i ella l'agafa i l'abraça desitjant poder sortir d'aquell espai reduit a on es veu, per necessitat, obligada a estar.
Sonen les campanes de l'església i un autobús irromp la tranquilitat del pati. S'atura, i uns nois, carregats amb maletes pugen amb alegria a començar aquell viatge que tan han esperat i preparat.
Torna a regnar el silenci.
La rentadora d'ha aturat. S'ha apagat el seu so monòton i continu per donar pas a un so curt i agut d'agulles d'estendre.
En un dels balcons apareix una noia jove, porta els cabell recollits i pantalons curts. Fa calor. Observa amb un somriure el matrimoni que entre a casa seva. Veu, a la llunyania l'autobús que marxa carregat de gent a viure noves experiència en nous paisatges. Mira el cel. Observa els núvols ingràvids avançar lentament. Sent la brisa lleugerament fresca sobre la seva pell i dóna gràcies per poder experimentar aquest instant de vida.
