M'han acomiadat. Sóc una víctima més de la "crisi" i ho poso entre cometes no per negar la seva existència sinó perquè en una empresa on no hi ha pèrdues (al contrari) la "crisi" és l'excusa ideal per fer neteja de personal sense que ningú es mobilitzi.
9 anys treballant al mateix lloc, 9 anys amb una rutina, amb uns companys, amb una organització laboral i personal que, de cop, desapareixen. I dic de cop perquè em van trucar un dia per dir-me que no calia que hi tornés més. "Ho sentim, no és res personal, estem molt contents de tu però la situació és la que és i clar.. qüestions de la crisi" .Un xec sobre la taula, una signatura i apa.. adéu i que et vagi bé la vida...
No em van donar ni la opció a acomiadar-me com hagués volgut de la gent amb qui em relacionava des de feia tan de temps. No em van donar ni la opció de païr que no trepitjaria mai més aquells passadissos, no em van donar ni la opció d'assimilar que, de la nit al dia, la meva vida donava un tomb.
Estic trista, dolguda i espantada. Trista per veure'm forçada a abandonar un lloc i una feina que m'agradaven, dolguda per sentir-me tractada com un simple número després de tants anys a l'empresa i espantada pel que vindrà a partir d'ara.
Haig de fer un canvi de xip mental sobretot per poder passar les festes el millor que pugui. No puc evitar els somnis, l'angoixa o la tristesa que estic passant aquests dies però no vull que em facin viure el Nadal malament, sobretot perquè per a mi són unes dates especials que estava esperant amb molta il·lusió.
Vaig llegir un dia que la vida no és esperar a que passi la tempesta sinó aprendre a ballar sota la pluja.. potser serà qüestió de començar a fer alguns passos...
