una carícia...

Els núvols amaguen l'escalfor del sol i la pluja ajuda a oblidar que s'acosta el bon temps.

Però les tempestes no duren sempre i un matí, el cel blau li recorda que la primavera ja és aquí. Surt al carrer i nota el tacte suau del vent i l'escalfor dels rajos de sol sobre la seva pell, encara blanca i amagada rera mil capes de roba que es resisteix a treure's.

Al seu voltant les flors estan començant a mostrar els seus colors vius i sembla que un optimisme alegre es respira a l'ambient.

I és en aquell moment quan se n'adona que el seu cos vol despullar-se de totes les capes que l'han acompanyat al llarg de l'hivern i que vol sentir com l'aire i el sol l'acaronen i el fan sentir viu.

I és en aquell moment quan se n'adona que el seu cos anyora aquelles carícies que el feien estremir i el tacte agradable d'una altra pell jugant amb la seva.

Un punt de melangia i tristesa s'instal·la al seu cor, mentre tanca la porta i es disposa a viure aquest primer dia de primavera...