Quan sóm petits, tots tenim la tendència a demanar una atenció desmesurada als "grans". Al nen petit li agrada ser el centre d'atenció dels seus pares, germans, amics, del mestre... hi ha moltes vegades la necessitat de sentir-se constantment valorat i això porta, molt sovint, a les rebequeries i entremeliadures típiques per aconseguir aquest fet que, sovint, acaben generant l'efecte contrari (l'enfadada i corresponent castigada dels pares).
Quan ens fem grans, en teoria, això canvia. Deixem aquest egocentrisme i sóm capaços de repartir el nostre "ego" amb la resta. O això és el que hauria de ser.
Jo avui he viscut una sensació semblant que m'ha recordat a aquest sentiment de quan era petita.
A través de les noves tecnologies (i el facebook concretament), podem saber quan els altres estan connectats a la xarxa o l'hora en la que ho han estat, si és que han deixat algun "rastre" escrit. L'excusa de... "no ho vist" o "no m'he connectat" desapareix. I quan veus que una persona que t'importa no t'ha contestat un simple missatge de mòbil però ha tingut temps de commentar i fer moltes altres coses per Internet, fa mal.
A mi me n'ha fet, tot i que el sentiment m'ha recordat al de quan era petita i el meu cap m'ha dit que no tenia raó de sentir-me dolguda, perquè no puc ser el seu centre d'atenció. Això ni és bo ni pot ser. Però no he pogut evitar sentir-me trista. Per sort ja no sóc una nena i evitaré comentar-li res d'això a l'estil "retret". Per sort també tinc les noves tecologies per poder expressar-ho i compartir-ho amb vosaltres.
8 comentarios:
Quan les coses no estan en el seu millor moment, és quan t'adones realment de la gent amb qui pots comptar.
Si tot són flors hi violes, tothom s'apunta amb bona cara... quan les coses es torcen una mica... llavors n'hi que es fan l'orni.
És una lliçó més de la vida, potser fa mal d'entrada, però és millor saber qui de veritat tens al teu costat.
No defalleixis, somriu a la vida perquè la vida et somrigui a tu!
=)
Ui, aquest tema és delicat.
Els que som despistats, com jo, sovint fem coses com aquesta. No hi ha cap maldat, només descuit.
Entenc el que dius. Jo m'he trobat en alguna situació semblant i no és agradable. No podem pretendre ser centre d'atenció de ningú, però tampoc no pot passar tot per davant de nosaltres. Si és així, potser no som tan importants per aquella persona com ho és ella per nosaltres. O simplement és que som i actuem diferent, simplement és una persona que fa les coses d'una altra manera que nosaltres les faríem. Però això costa molt d'assumir.
Sentur-se abandonat o abondonada i que no et prestin atencio fa molt mal.
Entenc el teu sentiment, per a mi no es desconegut....pero en moments la situacio es al contrari, ......voldria pasar desapercebuda.
mil petons
Suposo que a tots ens agrada de tant en quan ser el centre d'atenció... Et deixo una forta abraçada, bonica
Hola Pluja,
Mai deixem del tot a la nena que hem estat.
Inevitable sentiment de tristessa.
Una abraçada
jo l'entenc, és que a vegades et lies amb el porno i te n'oblides de tot...
Publicar un comentario