Fa molts dies que no he pogut escriure cap post. Si us dic que no m'he pogut posar davant l'ordinador (més que per treballar) us ho creureu? doncs feu-ho, perquè és veritat!
Els meus nivells d'stress han arribat a tal punt que el metge em volia fer una baixa forçada! Bé, al final ho vaig solucionar (negociant amb ell i la family) fent festa tres dies i marxant per desconectar, però vaja, la solució no crec que sigui aquesta!
De fet, tots tenim la vida que ens muntem, vull dir que suposo que no puc culpar a ningú més que a mi mateixa de portar una vida tant absolutament plena de coses. El problema és, com trobar un terme mig? si a mi em tanqueu a casa una setmana seguida em sembla que em moriré! Tampoc puc viure sense els meus amics (ni el telèfon mòbil!!), m'encanta fer coses diferents
(inclou el fet de treballar en llocs diferents) i no sé dir no a una proposta deshonesta!! (ep!! em refereixo a un sopar o qualsevol activitat que després implica anar a dormir tard!) En fi, que no sé per on començar a replantejar la meva vida perquè també és veritat que haig d'aturar el ritme que porto o acabaré malment!!
Bé, d'entrada intentaré no estar absent tant de temps del bloc!
sentiments eren els que havia tancat. Segurament la resposta més senzilla per saber-ho hauria estat obrint la porta i deixant-los sortir, però no... li feia massa por que fossin tant forts que no els pogués controlar. Controlar.. això és el que feia sempre la ment, tenir les coses controlades, mesurades i analitzades... però aquest cop havia comès un descuit.
anulada. En aquell moment, la lluita de la ment per controlar la situació era tant ferotge que, amb un cop, va provocar una esquerda a la caixeta de vidre i un alè de sentiments es va alliberar... va passar el que la ment havia evitat durant molts mesos, ell es va acostar als seus llavis i ella no s'hi va resistir. En aquell momemnt màgic ella se sentia alliberada d'aquesta ment controladora que exigia garanties i seguretats impossibles abans de fer cap pas.