Resignar-se. Aquesta era una paraula que no suportava. Una cosa era acceptar una situació i a partir d'allí reinventar i tornar a començar però l'altra era resignar-se. Resignar-se tenia un punt de tragèdia, d'impotència consentida, de victimisme.. que no li agradava.
Però aquell dia li havia vingut aquesta paraula a la ment. Al seu voltant parlaven d'enamorament, de les parelles, dels homes que les havien fet somiar.. i a ella li havia vingut aquesta paraula a la ment. I això li va fer mal...
Havia deixat de creure en l'amor? havia perdut la confiança en el gènere masculí? en les relacions de parella? .. ningú no entenia com algú com ella, estava sola. Aparentment podia tenir l'home que vulgués, però en canvi.. no el tenia. "No ha aparegut el teu" dèien les àvies, però ella començava a pensar que potser el seu destí era aquell, que potser havia de fer el seu camí sola.
I la paraula resignació va tornar a aparèixer a la seva ment. I una fiblada va fer encongir el seu cor.