sábado, 14 de marzo de 2009

resignació...


Resignar-se. Aquesta era una paraula que no suportava. Una cosa era acceptar una situació i a partir d'allí reinventar i tornar a començar però l'altra era resignar-se. Resignar-se tenia un punt de tragèdia, d'impotència consentida, de victimisme.. que no li agradava.

Però aquell dia li havia vingut aquesta paraula a la ment. Al seu voltant parlaven d'enamorament, de les parelles, dels homes que les havien fet somiar.. i a ella li havia vingut aquesta paraula a la ment. I això li va fer mal...

Havia deixat de creure en l'amor? havia perdut la confiança en el gènere masculí? en les relacions de parella? .. ningú no entenia com algú com ella, estava sola. Aparentment podia tenir l'home que vulgués, però en canvi.. no el tenia. "No ha aparegut el teu" dèien les àvies, però ella començava a pensar que potser el seu destí era aquell, que potser havia de fer el seu camí sola.
I la paraula resignació va tornar a aparèixer a la seva ment. I una fiblada va fer encongir el seu cor.

domingo, 8 de marzo de 2009

els ulls..


Es va asseure a la terrassa, amb la brisa acaronant-li els cabells i el sol lluent envolcallant-la d'aquella primerenca escalfor que feia augurar que la primavera estava a prop.

Era un dia relativament tranquil i no se sentia remor al passeig. Un parell de persones passejant i uns amics xerrant asseguts a la sorra, una mica més lluny.

Feia dies que tenia aquella trobada pendent. No és que no volgués estar amb ell una estona però no tenia ganes de tornar a haver de generar temes de conversa continuament i tenir la sensació que la xerrada no duia massa enlloc.

Ell va arribar a la taula a on ella era asseguda portant les begudes. Es va asseure i ella va obrir els ulls que havia tancat per deixar que el sol toqués les seves parpelles. Ell la va mirar amb deteniment i va dir:

-Saps? des del primer dia que et vaig veure que m'encanten les aigues que fan els teus ulls...


....


Es va quedar sorpresa, sense saber què dir. S'havia imaginat molts inicis de la conversa però aquell no se l'esperava de cap manera. Els seus ulls tenien unes aigues especials que només veien aquells qui s'hi fixaven amb deteniment. Tenia moltes persones conegudes de feia anys que mai s'hi havien fixat.
Es va quedar sorpresa... i va somriure. Aquella frase va ser l'inici d'una de les converses més interessants que havia tingut aquella setmana. Durant tot el temps que havien passat sense veure's, ell havia canviat. Semblava una altra persona, plena d'energia i projectes per complir.
Al cap d'una estona ell va marxar i ella es va quedar allà, asseguda, somrient, contenta d'haver anat, finalment, a aquella trobada pendent.