lunes, 21 de diciembre de 2009

M'han fet fora..


M'han acomiadat. Sóc una víctima més de la "crisi" i ho poso entre cometes no per negar la seva existència sinó perquè en una empresa on no hi ha pèrdues (al contrari) la "crisi" és l'excusa ideal per fer neteja de personal sense que ningú es mobilitzi.

9 anys treballant al mateix lloc, 9 anys amb una rutina, amb uns companys, amb una organització laboral i personal que, de cop, desapareixen. I dic de cop perquè em van trucar un dia per dir-me que no calia que hi tornés més. "Ho sentim, no és res personal, estem molt contents de tu però la situació és la que és i clar.. qüestions de la crisi" .Un xec sobre la taula, una signatura i apa.. adéu i que et vagi bé la vida...

No em van donar ni la opció a acomiadar-me com hagués volgut de la gent amb qui em relacionava des de feia tan de temps. No em van donar ni la opció de païr que no trepitjaria mai més aquells passadissos, no em van donar ni la opció d'assimilar que, de la nit al dia, la meva vida donava un tomb.

Estic trista, dolguda i espantada. Trista per veure'm forçada a abandonar un lloc i una feina que m'agradaven, dolguda per sentir-me tractada com un simple número després de tants anys a l'empresa i espantada pel que vindrà a partir d'ara.

Haig de fer un canvi de xip mental sobretot per poder passar les festes el millor que pugui. No puc evitar els somnis, l'angoixa o la tristesa que estic passant aquests dies però no vull que em facin viure el Nadal malament, sobretot perquè per a mi són unes dates especials que estava esperant amb molta il·lusió.

Vaig llegir un dia que la vida no és esperar a que passi la tempesta sinó aprendre a ballar sota la pluja.. potser serà qüestió de començar a fer alguns passos...

miércoles, 2 de diciembre de 2009

calidesa...


"....agafa els llumins i encen la última espelma del menjador. Es mira la taula parada i les petites flames que il·luminen la sala i somriu. L'ambient és càlid, agradable.. com ell.. Dóna un cop d'ull a la cuina i s'assegura que tot està en ordre i a punt per acabar de fer els últims retocs al sopar quan ell arribi, i s'asseu al sofà per esperar-lo. A fora fa fred però casa seva és un oasi de comfort i calidesa. S'ha posat roba còmode però sense oblidar aquell jersei amb les espatlles descobertes que a ell tan li agrada... Sona el timbre.S'aixeca d'un salt i va a obrir la porta. Contesta per l'interfono i ell li torna la salutació amb una rialla. L'estona de pujar amb l'ascensor se li fa eterna...Finalment arriba al replà, s'obre la porta, i ell apareix amb un somriure irresistible i uns ulls brillants d'emoció. Ella sent com tot el seu cos reacciona a la seva presència i s'estremeix quan ell l'abraça amb força. És tard, l'endemà s'ha de treballar.. però el temps s'atura en aquell precís instant, en el precís moment en el que els seus llavis es troben..."

sábado, 21 de noviembre de 2009

vull fer...


Sempre quan anem atabalats ens vénen un munt de coses a la ment que volem fer. Normalment vénen acompanyades de l'encapçalament "si tingués més temps.." de manera que la frase queda així: "si tingués més temps voldria fer.." i aquí al darrera hi apareixen multitut de coses que tenim en ment en aquell moment.

Però arriba el dia en el que l'encapçalament d'aquest mantra es fa realitat, és a dir, arriba el dia en el que tenim (finalment) temps. I què fem?.. oblidem tota aquella llista que teníem tan clara en aquells moments en els que la feina ens absorbia i.. no fem res. Se'ns obre un buit de segons i minuts en blanc al davant que omplim amb.. res. I passen aquells moments de parèntesi a la nostra vida diària i tornem a la voràgine de la nostra vida i.. no hem fet... res.

Això és el que a mi em pot passar d'aquí a poc. Quan per fi gaudeixi d'unes merescudes vacances nadalenques. Unes vacances que tindria ganes d'aprofitar per fer aquelles mil coses que m'agraden però que.. em fa por de desaprofitar..

Potser no m'hi hauria de capficar suposo que ja m'ho trobaré quan hi sigui i suposo que al cap i a la fi no fer res.. tampoc està tan malament.

domingo, 1 de noviembre de 2009

frase...


Hola a tots!

Sóc conscient que fa molts dies que no escric però no tinc el temps suficient per fer-ho! (ja es calmaran les coses, espero!). Mentrestant deixo escrita una frase que vaig llegir i que m'ha encantat:


"No mesuris la vida pels moments que respires sinó per aquells instants que et deixen sense alè".


Queda dit! ;)

sábado, 10 de octubre de 2009

autoexigència...


Sempre he sigut molt autoexigent. Això té una vessant positiva però també moltes de negatives. A casa he estat la bona nena que sempre ha fet el que "tocava" i no ha portat problemes, ni tan sols a l'època adolescent quan el més normal és ser una font de conflictes (amb més o menys meusura, clar!). No és que això em sàpiga greu però amb el temps m'he adonat que he fet sempre el que tocava i el que deien que havia de fer i no el que jo volia fer. De fet em sembla que m'ho he preguntat poques vegades, el que volia fer jo. A més a més, tot el que he anat fent ho he hagut de fer "perfecte", només faltaria! He estat el "model" a seguir i això implica un esforç molt gran. I la major part de culpa ha estat meva per creure'm el discurs i autoaplicar-me'l.

Però des de fa un temps les coses han canviat. És un canvi intern que ni sé com ha arribat ni en què consisteix però em fa sentir diferent. M'he començat a permetre fer coses que no són tan perfectes. Però em costa perquè haig de lluitar contra mi mateixa, contra la part autoexigent que no suporta ni una errada.

Ara mateix tinc un conflicte. Em vaig matricular d'unes assignatures que no tinc ganes de fer. Són assignatures d'una carrera que estudio per hobbie, perquè m'agrada. Però m'he trobat que no tinc ganes de fer-les, tinc ganes de fer altres coses i voldria deixar-les. Sembla senzill oi? si total estudies perquè t'agrada.. deixa-les i ja està! Doncs no m'és tant senzill. Em sento tan malament per no "complir" amb el que toca. Per deixar de fer una cosa a la que ja m'he compromès (encara que sigui amb mi mateixa) que no sóc capaç de dir "prou", abandono, sense sentir-me culpable o fins i tot fracassada. I això m'entristeix...

lunes, 5 de octubre de 2009

somni...


Avui he tingut un somni molt estrany. Normalment somio bastant i tinc facilitat per recordar el que he somiat i, en certa manera, m'agrada intentar trobar-li sentit (tot i que a vegades és difícil!). Però avui he somiat una cosa estranya, que m'ha fet patir molt i que m'ha provocat despertar-me amb una certa sensació d'angúnia.

No recordo exactament què passava però tinc clar que estava a punt de perdre un ull, l'ull esquerre concretament. Recordo que em mirava al mirall i la part de sota l'ull (no la perpella sinó les pestanyes de sota) la tenia flàcida, em queia.. ha estat una imatge molt desagradable, acompanyada d'una sensació d'angúnia i pànic que encara no sé com no m'ha despertat de cop!

Durant el matí hi he donat voltes i no he entès a què venia el somni i aleshores he recordat que un dia em van regalar un llibre d'interpretació de somnis. Fa anys que el tinc però mai l'havia mirat perquè no hi crec massa amb aquests llibres (i menys essent estudiant de psicologia!), però avui he sentit la curiostat de veure què em deia el llibre sobre el meu ull quasi perdut. I he trobat que em deia el sëgüent:

"cualquier sueño que se centre en los ojos se relaciona con observación y discriminación. La pérdida de visión significa la pérdida de claridad y si es del ojo izquierdo se refiere a la pérdida de intuición"

M'he quedat una mica astorada perquè tal i com podeu observar en el meu anterior post, em queixava de la manca de llum que veig en aquests moments en algunes coses...

Mmmmm... potser hauré de mirar-me millor aquest llibre que fins ara tenia oblidat!! ;)

sábado, 3 de octubre de 2009

foscor


És fosc. Al meu voltant no veig res. Vaig a les palpentes. Avanço sense saber a on vaig. Sento la necessitat de marxar, se sortir d 'aquest espai inert que m'angoixa. És com si de cop m'hagués estancat. Estigues caminant en una cinta que no avança. Sento veus a la llunyania, però no aconsegueixo entendre-les. Necessito llum, i no sé on trobar-la.

miércoles, 23 de septiembre de 2009

Enfadada...

A vegades penso que sóc massa bona persona. No tinc tendència a ser rencorosa tot i que això no vol dir que a la primera de canvi m'oblidi de les males passades. Però amb el temps, intento col·locar les coses al seu lloc i perdonar a aquells que m'han fet mal. Odiar exigeix massa esforç. Però ahir em van dir una cosa que em va fer sentir malament. Un amic, va anar a sopar amb una persona amb qui jo havia estat molt de temps i que em va fer molt mal. Durant el sopar van parlar de les ex parelles i vaig sortir jo. El meu amic, més tard em va explicar que aquesta persona li va reconèixer que jo era la parella amb qui pitjor s'havia portat i que estava molt content que ara poguessim tenir una relació cordial.

Em vaig sentir rabiosa.

No és que tinguem una "relació", però per diversos motius laborals ens hem de veure i jo he acabat optant per oblidar que em va fer el que em va fer i tractar-lo com qualsevol altre (marcant les distàncies, evidentment). Lo nostre es va acabar ja fa molts anys i anar arrossegant el passat no és bo.

Però pensar que ell era conscient del mal que em va fer (cosa que a mi mai m'ha reconegut) i que se sentia "content" perquè el tractava de forma normal, em va fer sentir idiota. Em va fer ràbia que el meu esforç de païr la situació, situar-la al seu lloc i superar-la.. hagi servit perquè ell estigui "content".
És com si la feina que he fet jo l'hagi beneficiat a ell i crec que no s'ho mereix. Ja se'm passarà, però m'ha fet ràbia...

domingo, 20 de septiembre de 2009

les contradiccions...


Se sentia frustrada. Tenia la sensació que no s'explicava, que no es feia entendre. De fet era complicat expressar-li les seves contradiccions. Tenia por de tornar a patir, de tornar a trencar-se per dins, de tornar a ser vulnerable... i aquesta por feia que necessités sentir que ell la necessitava, que no li fallaria, que l'estimava... però al mateix temps, veure que allò tirava endavant, prenia forma i importància, li desencadenava totes les seves pors.

Només hi veia una solució: parlar-ne, intentar expressar tot el que sentia.. però, i si ell no ho entenia? i si ella no aconseguia explicar-se? a vegades les paraules es queden curtes a l'hora d'expressar sentiments...

El va mirar. Feia una estona que estaven en silenci. Ho havia d'intentar...

martes, 15 de septiembre de 2009

els amics


La casa estava mig buida. De cop semblava més gran i silenciosa del que ho havia estat mai. Ella havia marxat i s'havia endut tot el que hi tenia. Ell no s'hagués imaginat mai que aquell espai, tant cotidià i conegut, passaria a provocar-li sensació d'angoixa i soledat.

Estaven asseguts davant l'aparell mirant-lo com si fos la primera vegada que el veien.

-No hi veus molta escuma aquí?

-home.. la de casa meva no m'en fa tanta però.. potser n'hi hem posat massa

Van continuar observant com donava voltes en silenci, atents a qualsevol moviment o soroll que pogués indicar que alguna cosa no anava correctament. De cop, els dos van sortir del trànist en el que estaven immersos, es van mirar i van esclafir a riure.

-interessant la pel·lícula eh?

La situació tenia un punt còmic que els va fer riure una bona estona.

-Ja és trist que a la meva edat, passada la trentena, m'hagin d'ensenyar com va una rentadora!

-I per què estan els amics, si no?

Ell va somriure i , per un moment, va oblidar la buidor que sentia dins l'ànima.

viernes, 11 de septiembre de 2009

El viatge...


Vaig prometre que us explicaria quatre coses del viatge i se'm fa tant difícil resumir tot el que ha estat!! Ho intentaré.

Suposo que per la meva influència cinematogràfica, un dels viatges que sempre havia volgut fer era la costa oest nord-americana. He vist taaaaantes vegades els seus paisatges i ciutats a la gran pantalla que em feia molta il·lusió poder veure'ls amb els meus propis ulls, i també poder conèixer la seva realitat, més enllà del què ens venen a les pel·lícules. I finalment aquest estiu ho he pogut fer, he pogut trepitjar 6 mil quilòmetres de terres americanes sense que cap dels llocs que he visitat m'hagi decepcionat. Los Àngeles, Las Vegas, San Francisco, el Canyon, el Death valley, Yosemite, Salt Lake City, Yellowstone, Reno, Sacramento... molts espais cadascun d'ells amb un color i unes peculiaritats ben diferents. És evident que hi ha espais que impressionen més que d'altres però no em sabria quedar amb un lloc sol.

Allà, tot és molt gran, i quan dic tot vull dir tot. Des dels cotxes, als plats de menjar i els gots de beguda, a les extensions de terreny, a les carreteres, els animals salvatges... el territori és tant gran i divers que sembla que estiguis en més d'un país alhora!

Necessites temps per païr tot el que els teus ulls capten. He pogut veure sortir el sol al death valley i pondre's al gran Canyon del Colorado, he pogut observar com viuen els navajos a les seves reserves i com es gasten els diners els milionaris a las vegas... és un país de contrastos, amb una població molt amable i que ha lluitat contra una natura francament difícil en moltes zones. Un país bonic de visitar però al qual no m'hi quedaria a viure. Un país del qual en podem refusar molts aspectes negatius però també aprendre moltes coses positives. Un país que val la pena visitar per poder jutjar amb els propis ulls.


sábado, 5 de septiembre de 2009

Ja sóc aquí...


Ja sóc aquí! una frase mítica que resumeix el meu estat actual.

No sé com resumir aquests dies d'experiències, vivències i sensacions. El viatge ha anat molt bé! m'he adonat de la profunda necessitat que tenia de desconnectar del ritme de vida frenètic que duia i de descansar la ment. La ment, perquè el cos no és que hagi parat massa!!! fer 6 mil quilòmetres en 20 dies no és precisament el paradigma del relax! però ha valgut molt la pena. He vist tantes coses boniques, diferents i sorprenents que en aquests moments em sento molt plena.

Ara la tasca, d'altra banda difícil, serà la d'intentar tornar a la rutina diària frenant una mica el ritme que duia. No sé si ho aconseguiré però haig de canviar coses, perquè si no la meva salut i fins i tot el meu caràcter se'n ressenteixen.

En fi, que ja sóc aquí! torno a la blogosfera amb aires renovats i ganes de llegir-vos!

sábado, 8 de agosto de 2009

Tancat per vacances...




Ja sé que no he escrit massa aquest últim temps. He anat bastant cansada i estressada però ara, per fi.. arriben les vacances!!!


Aquest és el meu últim dissabte de feina abans de vacances i com que la setmana que ve estaré preparant maletes ja m'acomiado avui de vosaltres!


Marxo a fer un dels viatges de la meva vida durant 20 dies de manera que tinc moltes ganes de viure'l intensament. Tornaré a principis de setembre i ja us explicaré què tal ha anat tot!


Desitjo que les vacances us vagin molt bé i ens retrobem al setembre!!! ;)

sábado, 1 de agosto de 2009

ferides...


Tots tenim ferides. Al llarg de la vida ens esgarrinxem, tallem o ferim profundament més d'una vegada. Després les ferides es van curant, tancant i cicatritzant, tot i que la marca sempre ens queda visible, a vegades recordant-nos simplement el que la va provocar.

Aquests dies un dels blocaires que llegeixo ha rebut una ferida de les profundes, de les que sagnen en abundància i són lentes i doloroses de curar. Veure la seva ferida m'ha fet abaixar la mirada cap a la cicatriu que jo tinc i, en veure-la, m'ha tornat a fer mal. És una punxada aguda que em transporta al dolor que vaig sentir i que em fa dubtar sobre si relament està curada o és simplement el record dolorós d'aquell moment.

I em fa por. Em fa por pensar que el pànic a tornar-me a ferir d'aquella manera faci que no visqui les coses bones que em poden estar passant. I això m'entristeix i no sé com evitar-ho...

miércoles, 29 de julio de 2009

manca d'inspiració...


Fa molts dies que no escric res però no estic inspirada. Suposo que necessito vacances i no arriben mai! Encara em falten dies per fer-les i vaig força atabalada a la feina de manera que miraré d'escriure així que pugui.
Sento el silenci d'aquests dies!

domingo, 5 de julio de 2009

detalls...


Pot semblar un tòpic però crec fermament que a la vida els detalls són molt importants. No parlo de detalls materials, a vegades una simple trucada, una frase o un gest ens arriba al cor més de pressa i amb més força que qualsevol altra cosa.

Avui m'han posat una canço. Una cançó que setmanes enrera vaig dir que m'agradava i que avui ja no recordava haver-ne parlat. I quan menys m'ho esperava, ha sonat la cançó, i la persona en qüestió me l'ha dedicat amb un "ei, que me n'enrecordo!". No m'ho esperava i m'ha fet somriure. Ha estat un gest bonic que a l'altra persona no li ha costat i que a mi m'ha fet feliç una bona estona.

Què senzill és fer feliços als altres amb petits detalls!

sábado, 20 de junio de 2009

anava tard..


Anava tard. Eren prop de les dues de la matinada i l'endemà s'havia d'aixecar a les 6 del matí per anar a treballar. No havia d'haver allargat tant el sopar però hi estava tant a gust.. la brisa del mar, les mirades còmplices, els somriures, les caricies... que es va deixar endur pel moment sense mirar el rellotge, aquell objecte que sempre li recordava que havia de marxar.


Anava tard i a la carretera no hi havia ningú. Se la coneixia de memòria, era una via ràpida de doble carril. Va accelerar el ritme, anava ràpid. Tenia ganes d'arribar a casa, de posar-se al llit i poder descansar encara que fossin poques hores.


Anava tard i ja faltava menys per arribar. Va girar una corba i de cop i volta va veure alguna cosa que es movia uns metres més endavant. Va posar les llargues i, a la velocitat que anava, els metres es van escurçar de seguida i es va trobar al davant allò que es movia: un senglar.
Què hi feia un senglar en una autovia! el seu cos es va tensar de cop, va clavar el peu al fre del cotxe però la velocitat era massa alta, el senglar es va moure cap a la dreta i ella va fer un cop de volant a l'esquerra per esquivar-lo però, en dèciemes de segon, es va trobar la mitjana de la via al damunt i sabia que si hi picava, a la velocitat que anava, l'accident podia ser mortal. A tres dits de xocar amb la mitjana va tornar a donar cop de volant, ara cap a la dreta. O la mitjana o el senglar.

Va agafar fort el volant i va sentir un cop fort a la part davantera dreta del cotxe. Un cop sec que va desestabilitzar el cotxe i la va obligar a anar d'un cantó a l'altre de la carretera intentant controlar el vehicle. Finalment el cotxe es va estabilitzar i va continuar avançant, més lentament, pel mig de la via. Ella encara tenia les mans clavades al volant i el seu cos, de cop i volta, es va destensar i va començar a entumir-se i a estremir-se de l'espant. L'adrenalina disparada en aquells pocs segons li va baixar de cop i es va trobar malment. De cop i volta, com si despertés d'un somni, va sentir un soroll estrany a la roda. Va aturar el cotxe i va sortir a mirar-lo. Estava enfonsat de la part dreta i la roda mig trabada. No podia continuar.


Anava tard però ara estava aturada al voral trucant a la grua perquè la vingués a buscar. No va voler despertar a ningú. Es va quedar quieta, sola, al mig de la carretera silenciosa i fosca esperant que vingués la grua. I en aquell moment va pensar que sí, que anava tard, però que havia estat a punt de no arribar mai...

sábado, 6 de junio de 2009

la soledat...


La solitud és un sentiment o una sensació que sempre m'ha intrigat. A vegades un es pot sentir molt sol enmig de molta gent o sentir-se acompanyat sense tenir ningú al costat.
L'home és un ésser social i, com a tal, moltes vegades no suporta una solitud molt prolongada. Suposo que depèn de si aquesta solitud s'ha escollit o ha estat forçada.
Hi ha també qui porta millor la solitud, fins i tot qui la necessita, i hi ha qui la porta molt malament, fins al punt de permetre relacions o actituds que no hauria de permetre pel simple fet d'evitar sentir-se sol.

No he descobert encara l'orígen d'aquest sentiment. A vegades m'envaeix una onada de solitud que m'entristeix, em fa sentir buida, com si un forat negre habités dins meu i jo fos incapaç de tapar-lo i aturar la seva opressió constant.
Altres m'envaeix un sentiment de plenitud que em dóna serenitat, tranquilitat i m'empeny a passar més hores amb mi mateixa.

Quan el sentiment de solitud m'apareix, només desitjo tenir gent al meu costat, però malgrat la tinc, no aconsegueixo fer desaparèixer el sentiment, i m'entristeixo. I quan el que m'omple és la plenitud, em sento tranquil·la i desitjo estar sola.
És una incongruència estranya que em desconcerta. No sé per què apareix un sentiment o altre ja que moltes vegades no responen a cap causa concreta. Suposo que formen part de la xarxa complexa d'emocions i sentiments que tenim tots a dins. Potser no m'hi haig de capficar, potser simplement és qüestió de viure'ls, encara que a vegades costi entendre'ls...

domingo, 24 de mayo de 2009

parlem poc...


Avui he pujat a un taxi. Anava tard, una cosa habitual en mi, i m'he decidit regalar-me un viatge tranquil i còmode amb taxi. A vegades els taxistes xerren amb tu però d'altres no, és d'aquelles situacions en les que, depen del dia i el moment, poden ser molt plaents o convertir el trajecte en un viatge incòmode.

El taxista d'avui tenia ganes de xerrar i a mi no em desagradava la idea d'escoltar. He pensat que possiblement parlaria del temps, de futbol o, essent una mica més agoserat, de política. Però no. Ha començat a parlar-me de la vida, amb una visió del món molt pròxima a la meva i amb unes idees francament interessants.

I mentre l'escoltava, he pensat en la quantitat de gent que hi ha pel món que vivim, sentim i pensem les coses d'una manera molt semblant i que, no ens coneixem. Quan a vegades tens la sensació de ser l'únic que veu les coses d'una manera apareix una persona, en forma de taxista, que et demostra que no és així, que no estàs sol, que hi ha més gent que pensa com tu.

Molts dies quan llegeixo la premsa em ve al cap la frase de la Mafalda ("paren el mundo, que yo me bajo"), però la xerrada en el curt trajecte d'avui m'ha fet sentir que, potser, si aturessim el món, em sorprendria de la quantitat de gent que baixaria al meu costat. Potser si parlessim més amb la gent que tenim al voltant, decobriríem que som més dels que ens pensem!

sábado, 9 de mayo de 2009

la pell...


Sentir i pensar eren coses diferents que, en ella, moltes vegades no havien anat juntes. La raó sempre havia guiat les seves accions i això li donava una falsa sensació de seguretat i control en el seu dia a dia. Si tot s'analitzava, es sospesava i avaluava, hi havia menys possibilitats d'equivocar-se o, si més no, de sentir, notar, aquesta equivocació.

D'un temps cap aquí, aquesta dicotomia entre cap i pell havia anat canviant. No és que el seu cap hagués deixat d'insistir en fer les coses analíticament sinó que la pell havia anat guanyant terreny. Havia aconseguit escoltar el que el seu cos expressava i aquest nou diàleg amb una part d'ella mateixa que li era pràcticament desconeguda, li havia provocat canvis profunds en el seu interior.

I en aquest marc de transformació, arribà la primavera. L'escalfor del sol, el tacte de l'aigua... el seu cos tenia ganes de sentir, de deixar-se endur per les olors, els colors i les sensacions dels dies més llargs.

I en aquest marc de transformació, es va topar amb una persona que no s'esperava.

Quan el va conèixer el seu cap va fer l'habitual anàlisi crític i intransigent a què estava acostumat. Ningú passava el seu filtre, sempre hi havia possibles pegues, possibles dubtes i possibles problemes a la vista que feien que la raó descartés immediatament la persona que tenia al davant. Amb ell no va fer cap excepció. Després del seu escanneig minuciós i maliciós, va trobar múltiples punts febles que el van dur a fer el mateix diagnòstic de sempre: no interessa.

Però aquell dia la seva pell es va rebelar, va agafar vida pròpia i va començar a fer valdre les seves sensacions per sobre dels pensaments. El cap deia que no i la pell inisitia amb el si. va començar així una guerra sense pietat entre els dos que, temps enrera, hagués tingut un final ràpid i previsible però que aquest cop no sabia com acabaria.

I allà estava ella, escoltant els arguments del cap i sentint les demandes de la pell. Estava acostumada a aquesta dicotomia però el que no sabia com gestionar era l'enorme poder que havia adquirt la pell en aquella batalla. I el dia que va haver de decidir.. va tancar la porta de la raó, va silenciar els seus crits desesperats, i es va deixar endur pel sentiment...

Estava espantada, desprotegida, angoixada.. el seu cap li repetia una i altra vegada que la pell s'equivocava que tot allò només la portaria a patir i a sentir dolor altra vegada... que les coses no es feien sense analitzar.. sense pensar..

potser tenia raó.. potser no..

domingo, 3 de mayo de 2009

enviar a tots..


Va obrir el seu correu electrònic com cada dia. Era com un petit ritual que havia adquirit, sense ni adonar-se, i que ja formava part de la seva rutina diària. Esperava trobar-hi l'spam de cada dia d'una publicació digital que no sabia com s'havia colat al seu correu però que tampoc podia eliminar. Pèrò a la safata d'entrada posava "2 missatges" i en un d'ells va veure aquell nom.

Feia molt temps que havia perdut el contacte amb ell, que havia desaparegut de la seva vida, i d'una forma poc elegant. Per això rebre aquell correu li va sobtar. Però la seva sorpresa es va convertir en decepció quan va veure que era un d'aquells mails que s'envien a tothom. No era la primera vegada que rebia un correu d'aquests per part d'ell. Quan feia alguna cosa, convidava a tothom via mail, inclosa ella.

Perquè ho feia? perquè no l'havia tret de la seva llista de correu electrònic si quan passava pel carrer ni la saludava? Era una cosa que ella no entenia i que li semblava molt hipòcrita.

El mail d'aquell dia però no duia cap més destinatari que ella. Però es veia clarament que era un d'aquells correus que s'envien a tothom perquè era impersonal. Tant fàcil com posar tots els destinataris en una copia oculta perquè ningú veiés als altres i tothom es cregués convidat personalment.

Cap paraula dirigida a ella, cap referència al seu nom, cap "hola com estàs".. una simple invitació.. Calia?

domingo, 26 de abril de 2009

una carícia...


Els núvols amaguen l'escalfor del sol i la pluja ajuda a oblidar que s'acosta el bon temps.

Però les tempestes no duren sempre i un matí, el cel blau li recorda que la primavera ja és aquí. Surt al carrer i nota el tacte suau del vent i l'escalfor dels rajos de sol sobre la seva pell, encara blanca i amagada rera mil capes de roba que es resisteix a treure's.

Al seu voltant les flors estan començant a mostrar els seus colors vius i sembla que un optimisme alegre es respira a l'ambient.

I és en aquell moment quan se n'adona que el seu cos vol despullar-se de totes les capes que l'han acompanyat al llarg de l'hivern i que vol sentir com l'aire i el sol l'acaronen i el fan sentir viu.

I és en aquell moment quan se n'adona que el seu cos anyora aquelles carícies que el feien estremir i el tacte agradable d'una altra pell jugant amb la seva.

Un punt de melangia i tristesa s'instal·la al seu cor, mentre tanca la porta i es disposa a viure aquest primer dia de primavera...

domingo, 12 de abril de 2009

un adeu..


Sempre li havia costat desprendre's de les coses. Ja de petita, intentava no trencar cap joguina i si es feia malbé la guardava amb la il·lusió fictícia que un bon dia s'arreglés sola i hi pogués tornar a jugar.

Amb el pas del temps la nena es va fer gran i es va haver d'enfrontar a una pèrdua més terrible. La seva casa, el seu poble, els seus amics.. van quedar enrera quan els seus pares van decidir marxar a viure molt lluny d'allà. Les seves nines, joguines i altres objectes van ser les úniques coses que va poder conservar. Potser per això es va fer encara més reacia a llençar res del que l'acompanyava en el seu temps lliure.

Amb el pas dels anys, la nena es va fer noia i es va haver d'enfrontar a pèrdues més doloroses: persones que s'estimava i que van desaparèixer per sempre... però malgrat això, encara sentia un fiblada especial quan havia de llençar alguna cosa, tot i que ara ho feia i ja no col·leccionava objectes antics.

A dia d'avui, aquesta noia ha de deixar una cosa que l'ha acompanyat durant quatre anys. Un objecte en el que ha viscut molts moments alegres i tristos, que l'ha alliberat i que l'ha esclavitzat.. a dia d'avui aquesta noia s'ha de desprende del seu cotxe.

I malgrat és un objecte, sent una fiblada al cor cada vegada que el mira i pensa que d'aquí a uns dies ja no el veurà mai més...


sábado, 4 de abril de 2009

Moments difícils...


Reinventar-se o morir. És una frase que no sé qui la va dir però que tenia molta raó quan ho va fer. Estem vivint moments difícils. La famosa "crisi" afecta no només a l'economia sinó també a l'ànima. La sensació de por, d'angoixa, de desorientació general, t'envaeeix encara que no vulguis. He estat molt temps intentant que aquesta mena de núvol negre no entrés dins el meu cos però la pell és fina, i les circumstàncies han fet que una alenada d'aquest fum corrosiu, penetrés dins meu.

Fa dies que veig la tempesta a l'horitzó. Uns núvols negres i carregats amenacen amb caure implacables sobre el mar. Malgrat els veia, una part de mi estava segura que no arribarien fins al meu humil vaixell. Però fa pocs dies els núvols van començar a avançar. Puc veure els llamps i sentir els trons i notar a les meves veles el fort vent que s'acosta. He començat a veure com algunes barquetes del meu voltant han sucumbit a la tempesta i s'han enfonsat. He llençat l'àncora i m'he aferrat al màstil pensant que sobreviuria. Un llamp ha caigut a la meva coberta i hi ha fet un forat. He sentit l'aigua gèlida penetrar dins el vaixell i he notat com la fusta s'estremia i cruixia en un intent d'evitar ser engollida pel mar.

En aquest moment, he pensat que si finalment m'enfonsava, potser tindria l'oportunitat de capbussar-me dins el mar i de descobrir-hi coses que fins ara mai havia vist: peixos nous, plantes desconegudes.. qui sap, potser em podria convertir en un submarí i explorar el fons de l'oceà en busca d'altres oportunitats.

Encara no m'he enfonsat, però no sé si el meu vaixell aguantarà la tempesta. El que sí que tinc clar és que si l'aigua m'enfonsa no moriré.. simplement em reinventaré.


sábado, 14 de marzo de 2009

resignació...


Resignar-se. Aquesta era una paraula que no suportava. Una cosa era acceptar una situació i a partir d'allí reinventar i tornar a començar però l'altra era resignar-se. Resignar-se tenia un punt de tragèdia, d'impotència consentida, de victimisme.. que no li agradava.

Però aquell dia li havia vingut aquesta paraula a la ment. Al seu voltant parlaven d'enamorament, de les parelles, dels homes que les havien fet somiar.. i a ella li havia vingut aquesta paraula a la ment. I això li va fer mal...

Havia deixat de creure en l'amor? havia perdut la confiança en el gènere masculí? en les relacions de parella? .. ningú no entenia com algú com ella, estava sola. Aparentment podia tenir l'home que vulgués, però en canvi.. no el tenia. "No ha aparegut el teu" dèien les àvies, però ella començava a pensar que potser el seu destí era aquell, que potser havia de fer el seu camí sola.
I la paraula resignació va tornar a aparèixer a la seva ment. I una fiblada va fer encongir el seu cor.

domingo, 8 de marzo de 2009

els ulls..


Es va asseure a la terrassa, amb la brisa acaronant-li els cabells i el sol lluent envolcallant-la d'aquella primerenca escalfor que feia augurar que la primavera estava a prop.

Era un dia relativament tranquil i no se sentia remor al passeig. Un parell de persones passejant i uns amics xerrant asseguts a la sorra, una mica més lluny.

Feia dies que tenia aquella trobada pendent. No és que no volgués estar amb ell una estona però no tenia ganes de tornar a haver de generar temes de conversa continuament i tenir la sensació que la xerrada no duia massa enlloc.

Ell va arribar a la taula a on ella era asseguda portant les begudes. Es va asseure i ella va obrir els ulls que havia tancat per deixar que el sol toqués les seves parpelles. Ell la va mirar amb deteniment i va dir:

-Saps? des del primer dia que et vaig veure que m'encanten les aigues que fan els teus ulls...


....


Es va quedar sorpresa, sense saber què dir. S'havia imaginat molts inicis de la conversa però aquell no se l'esperava de cap manera. Els seus ulls tenien unes aigues especials que només veien aquells qui s'hi fixaven amb deteniment. Tenia moltes persones conegudes de feia anys que mai s'hi havien fixat.
Es va quedar sorpresa... i va somriure. Aquella frase va ser l'inici d'una de les converses més interessants que havia tingut aquella setmana. Durant tot el temps que havien passat sense veure's, ell havia canviat. Semblava una altra persona, plena d'energia i projectes per complir.
Al cap d'una estona ell va marxar i ella es va quedar allà, asseguda, somrient, contenta d'haver anat, finalment, a aquella trobada pendent.

sábado, 28 de febrero de 2009

el mirall..


Es va aixecar del llit i va mirar-se al mirall; feia mala cara.

Una nit més havia dormit malament i ara havia de suportar una jornada maratoniana de feina i responsabilitats sense que això es notés. Mentre estava sota la dutxa només pensava quan podria tornar a estirar-se, quan podria dormir..

L'aigua calenta mullava el seu cos suaument quan un pensament se li va aperèixer com una revelació: només treballava i dormia. La seva vida s'havia convertit en això, sense ni saber com...

Una sensació angoixant la va començar a envaïr. Les cremes antiarrugues de sobre la prestatgeria li indicaven que el temps estava passant i que ella continuava allà, en el seu món de feina i de poc temps. Va sortir de la dutxa i va mirar al seu voltant. Tovalloles suaus rentades per unes mans que no eren les d'ella, un armari ple de roba, una habitació espaiosa amb tot luxe de detalls.. era el resultat del seu esforç, de les moltes hores de treball invertides..

Havia de renunciar a tot això per tenir més temps per a ella? havia de deixar la seguretat d'un espai conegut i d'unes coses estimades per ser feliç?

Es va mirar al mirall, feia mala cara.
Va agafar el maquillatge disposada a suportar una jornada maratoniana de feina i responsabilitats sense que això és notés...

domingo, 22 de febrero de 2009

les expectatives..


Amb el temps he acabat pensant que un dels problemes més grans que tenim tots és "l'esperar que..", és a dir les expectatives.

"Esperem" que tal persona ens digui una cosa, "esperem" que tal altra faci allò que volem però que no diem en veu alta perquè "ja ho hauria de saber", "esperem" que aquella cosa ens arribi sense moltes vegades lluitar per ella.. no sé com explicar-ho però crec que moltes vegades exigim a l'exterior, a la vida i als altres, massa coses que si no ens arriben ens decepcionen.

Últimament he conegut algunes persones amb aquest perfil. Decepcionades de tot i de tothom perquè no els passa el que "esperen". Persones enfadades amb el seu entorn perquè no els han fet aquell regal que volien (però que no han demanat) o perquè els altres no han fet allò que ells "esperaven" que fessin.

Tots sabem que una mateixa cosa pot ser viscuda de moltes maneres diferents segons la persona que ho rebi. Partint d'aquest fet, crec fermament que hem de deixar "d'esperar" tant dels altres i comunicar-los més el que volem.

Tenir clar que la nostra vida és un camí que va en paral·lel amb el dels altres i que per tant és única i exclusivament responsabilitat nostra!

No podem dipositar als altres la responsabilitat de guiar, fer feliç i complerta la nostra vida... això és feina nostra.

Els altres estaran al nostre costat, en paral·lel, per donar-nos la mà de tant en tant, per compartir bons moments i per fer camí al costat nostre... però al costat!

Si deixem de dipositar als altres el pes de la nostra vida, deixem "d'esperar" que facin això o allò per nosaltres, crec que serem més feliços.


domingo, 8 de febrero de 2009

M'encanta...


Avui, no em pregunteu per què, m'he posat a pensar en les coses que m'agraden. Tots tenim coses o situacions que ens agraden o, millor dit, ens encanten! Algunes les sabem des de petits, altres les descobrim un dia, com per encanteri, i les incorporem al nostre raconet de coses agradables. A vegades no està de més recordar aquesta llista de coses, encara que no siguin totes, i jo avui és el que he volgut fer. Així doncs.. m'encanta:

-l'olor dels llençols nets de casa la meva àvia

-conduir per l'autopista un diumenge asolellat a primera hora del matí, quan no hi ha ningú

-asseure'm al sofà amb una manta i observar la llar de foc

-posar les mans dins un pot ple de "lacasitos" (netes eh??!!)

-fer un cafè calent en un bar mentre a fora a fa un fred que pela

-veure una tempesta asseguda rera el vidre

-trobar-me una nota a l'entrada de casa que algú em desitja bon dia

-mirar les parades plenes de flors naturals

-notar l'escalfor del sol de primavera sobre la meva pell

-observar en silenci el mar

........


Aquestes són algunes de les coses que ara em vénen a la ment...

I a vosaltres.. què us encanta?

sábado, 7 de febrero de 2009

"lo prometido es deuda"


Us vaig prometre un post sobre el meu aniversari i, una mica tard, però arriba. El cert és que no tinc ni massa paraules per expressar tot el que he sentit els 3 dies de celebracions que m'han preparat els meus. D'entrada van parlar d'amagat meu amb els meus jefes i em van aconseguir 2, dels 3 dies, de festa.

El primer dia, em van fer un esmorzar fantàstic em van dur a fer un massatge i a l'hora de dinar.... sorpresa!!! Tots els meus amics (arribats de parts de tot catalunya i fins i tot de l'estranger) estaven al restaurant esperant-me!! La música de fons que m'agrada, ua projecció nostàlgica de fotografies, regals, somriures, abraçades i retrobaments molt especials.. El dia no es va acabar aquí perquè varem passar la tarda junts i la nit també! es va agafar una casa i allà ens varem col·locar tots sopant, fent gresca i dormint (poc això sí!).

L'endemà ens esperava un esmorzar digne d'un hotel de 5 estrellesi després de marxar ja de casa cap a un restaurant on.. sorpresa!! un dinar amb tooooota la família que també havía vingut de lluny!

Però just acabar el dinar.. sorpresa! una fugida ràpida cap a l'aeroport i.. de viatge! a passar l'últim dia que quedava (el del meu aniversari pròpiament) a l'estranger!

Van ser tres dies tant emotius i intensos que encara els estic païnt! Realment el desplegament que es va fer per celebrar el meu aniversari va ser espectacular, i ho haig d'agraïr a tothom però especialment a la meva germana que va treballar de valent per poder fer possible aquest somni!!

Sóc molt afortunada de tenir tanta gent que m'estima de veritat al costat! Això no es paga amb res del món!!

sábado, 31 de enero de 2009

Quina emoció...


D'entrada us vull demanar disculpes per tenir el bloc tant abandonat. A la feina hi han hagut molts canvis que m'han implicat una major responsabilitat i tinc molt poc temps, però un dels meus propòsits és escriure més! (a veure si ho aconsegueixo!!)

El títol del meu post d'avui és perquè relament estic una mica emocionada. Resulta que dilluns que ve és el meu aniversari i faig una xifra especial (que ara no desvetllaré!jajaja) i sembla que els de casa i els amics han pensat que valia la pena començar-ho a celebrar avui mateix!

Aquest matí quan m'anava a aixecar per anar a treballar m'han anunciat que no hi havia d'anar! que tenia tot el cap de setmana de festa!! I m'han fet un esmorxar magnífic i m'han portat a fer un massatge!! I ara ja no sé què toca perquè hi ha molt de secret per aquí.. però estic molt emocionada perquè no m'esperava res de tot això i això de les sopreses i els xiuxiuejos a l'orella em fa retornar a quan era petita i et feien alguna sopresa pel teu aniversari.

En fi, no us puc explicar més perquè no sé què passarà.... però prometo un post dimarts explicant com ha anat tot plegat!!

domingo, 18 de enero de 2009

complidora de somnis...


Sens dubte si hi hagués una professió que m'encantaria de fer seria la de complidora de somnis! M'encanta poder fer realitat els somnis dels altres, no hi puc fer més. Aquesta setmana, sense anar més lluny, faré que dos persones que m'estimo molt vegin un dels seus somnis complerts. I no parlo de somnis de grandesa o que impliquin una gran suma de diners sinó de somnis que a vegades un té i que per manca de no saber com posar-s'hi o a on anar, no compleix. La gent que em coneix sap que una de les meves preguntes habituals és : i tu, quins somnis tens? reconec que és una pregunta amb trampa perquè el que intento és esbrinar si hi ha algun d'aquests somnis que estigui a la meva mà de poder complir i si és així, tard o d'hora ho intento dur a terme. Suposo que aquesta faceta està molt lligada amb la meva filosofia de vida, segons al qual, crec que a la vida el que hem de fer és col·leccionar el màxim de bons moments que poguem. Per la meva feina conec a molta gent i m'encanta el repte de trobar alguna cosa que d'entrada sembli difícil.
Suposo que per tot plegat sóc immensament feliç quan puc regalar a algú el seu somni. En tinc molts de pendents encara, però la vida és llarga... encara tinc temps!!

jueves, 1 de enero de 2009

Un nou any...


Campanes que toquen sabent que és l'únic moment a l'any en el que tothom està pendent d'elles, taules plenes d'aliments que habitualment no es troben junts en un mateix àpat, copes que tornen a notar el pessigolleig del cava dins seu mentre topen les unes contra les altres, confeti, música i festes fins a altes hores de la matinada, locals plens de gent èbria, cases buides, algú que apaga el llum esperant que passi ràpid la nit, una llàgrima, un moment de soledat acompanyat només pel so estrident de la televisió...

Són moments que cada any teixeixen la última nit de l'any, una nit magnificada i explotada fins a l'últim minut. Ua nit d'alegria i tristesa segons quina cara de la moneda tinguem sobre la taula, però al cap i a la fi una nit com una altra. Una nit que donarà pas a un nou dia, això sí, un dia dins un nou any.

Hagueu passat com hagueu passat aquesta última nit de l'any, avui és un nou dia. Avui encetem un nou calendari, girem pàgina al desembre i entrem, altra volta, al gener.

Un dia, un mes i un any que només nosaltres podem fer que siguin diferents. O sigui que endavant! agafem aquest nou calendari amb força i comencem a dibuixar-hi bons moments a partir d'aquest mateix instant!!!