domingo, 28 de septiembre de 2008

Aixecar-se d'hora..


Reconec ja d'entrada que aquest post és per desfogar-me! Dilluns començo a aixecar-me molt d'hora i el cos ja em fa mal només de pensar-hi! Sempre s'ha dit (i d'altra banda crec que és veritat) que hi ha gent "de dia" i gent "de nit". Persones que s'aixequen a les 7 del matí el diumenge amb tota la vitalitat del món i gent que a la nit mai els ve d'una hora més per anar-se'n a dormir.

Jo em considero una persona "de nit", als matins em costa aixecar-me i, en canvi, a la nit em puc estar estona i estona fent coses sense ni adonar-me de com passa el temps. El problema arriba quan tens una feina que t'obliga a anar contra el teu bioritme. Quan vaig agafar aquesta feina, ja fa més de 3 anys, tothom em deia: "tranquil·la, ja t'ho acostumaràs a llevar-te a aquesta hora, el cos s'acostuma a tot". Doncs no. Ha passat tot aquest temps i el meu cos no s'acostuma a aixecar-se a quarts de 6 del matí cada dia.

El problema és que m'és impossible anar a dormir d'hora perquè simplement no puc, no tinc son. I, és clar, em trobo dormint 4 o 5 hores la major part de dies. De fet he vist que molta de la gent del ram que ens aixequem a aquesta hora en realitat sóm tots noctàmbuls i això no pot ser bo de cap manera!

sábado, 20 de septiembre de 2008

el tren (part III, final)



El so d'un plor l'abstreu dels seus pensaments. Desvia la mirada de l'exterior i busca d'on prové aquest so, que ara és com de somiqueig. Veu la dona del llibre que també escruta amb la mirada el vagó i l'home del diari que ha clavat els seus ulls a les pàgines com si de cop aquelles lletres impreses haguéssin adquirit una importància vital. No, no són cap d'aquelles dues persones.. doncs qui és que plora?


Entremig dels seients, la veu. Li recorda a la merche. És una noia jove però no tant com la que du les carpetes uns seients més enrera. Diria que ja no és una estudiant. Fa cara de cansada i s'amaga rera un cleenex amb el que s'eixuga les llàgrimes. Pobreta, sembla bona noia. Segur que aquest plor és per un home... Es veu una noia sensible, va vestida discretament i té el bolso a la falda, al qual s'aferra amb les dues mans. Un home que no l'ha sabut valorar, com tots!! Es veu una noia discreta i això als homes no els atrau. Prefereixen les dones despampanants que van de dures i independents malgrat després tot sigui una màscara. Pobreta, m'agradaria dir-li que no val la pena que plori per un home, que segur que el capullo no s'ho mereix, i que sigui quina sigui la seva situació, tirarà endavant, encara que ara no li sembli possible... -pensa mentre agafa amb força el llibre que té a la falda.



S'ha hagut d'inclinar sobre d'una de les carpetes però ara ja la veu. Té els ulls lleugerament vermells i agafa el bolso amb força, estrenyent-lo contra ella mateixa. Al veure les seves mans agafades a aquell objecte de tela recorda el seu nino de peluix. El té a sobre el llit, és de quan era petita, i hi ha moltes nits que quan no pot dormir, l'agafa amb força. Potser és una actitut infantil però a ella li va bé, la fa sentir acompanyada. El dia que el va trobar va ser un dia molt especial. La seva àvia havia mort i estaven tots a casa seva arreglant les coses quan, a les golfes, va trobar una caixa amb joguines de quan ella era petita. La seva àvia les havia guardat! entre els objectes hi va trobar aquell nino de peluix, que tant li agradava de petita i que havia oblidat amb el temps. Com havia pogut oblidar-lo? el va rentar i el va posar a sobre el llit des d'on li pogués fer companyia sempre més. Aquell dia també afagar una fotografia de la seva àvia i la va posar a la tauleta de nit, no volia oblidar-la mai, tenia pànic a deixar de recordar-la tal i com li havia passat amb el nino... Potser a aquella noia se li havia mort la seva àvia, o la seva mare... per la manera com agafava el bolso semblava sentir-se trista i sola... com ella... Va desviar la mirada de la noia i la va tornar a clavar a la finestra, mentre una llàgrima li lliscava pel rostre.



Malgrat els seus intents per mirar el diari, els ulls feia estona que se li desviaven a la finestra. havia descobert la noia que plorava a através del vidre del seient del davant, que la reflectia fent de mirall. Per la manera com anava vestida semblava una noia senzilla, i tal i com agafava el bolso donava la sensació que tenia por que algú li robés. Deu haver perdut la feina, va pensar. Avui en dia les coses ja no són com abans, les empreses t'exprimeixen i quan ja t'han tret tot el suc, apa! al carrer i agafem una taronja nova! Pobre noia, quedar-se sense feina i haver de tirar endavant tota sola és difícil. Per un moment, li sembla que entre llàgrima i llàgrima, la noia somriu tímidament. Potser la feina no li agradava, potser l'explotaven, com en tants llocs! I en el fons té una barreja d'alegria per haver marxat però tristesa per haver-se quedat sense ingressos. La vida és complicada i dura... que li expliquin a ell! pensa mentre torna a fixar la vista, incòmode, al diari.


El so d'un telèfon fa que els tres ocupants del vagó es sobresaltin per un moment. Tots miren per inèrcia que no sigui el seu, però de seguida senten com la veu tremolosa de la noia que plora contesta:
-Hola vida! -diu amb veu baixa mentre esclata a plorar- si.. si.. aquest cop sí.. de veritat! -diu mentre somriu i plora altra vegada - com no vols que plori? hem estat tres anys intentant tenir un fill i ara.. per fi ... -plora -...sóc tant feliç!






domingo, 14 de septiembre de 2008

El tren... (Part II)



Un soroll el va abstreure dels seus pensaments. Va aixecar el cap i va veure com a la noia que estava asseguda al mig del vagó li havien caigut a terra unes carpetes. "Aquest jovent.."- va pensar- sempre tant desordenats i mal organitzats!". A l'aixecar la vista es va adonar que tenia el diari obert a la seva falda però que en realitat no l'estava llegint. Va mirar el rellotge "anem tard". Qui li manava agafar un tren? la necessitat, és clar! Podent anar amb el cotxe mai agafaria un tren si no fos perquè aquell dia el seu vehicle l'havia deixat tirat al mig de barcelona i no havia tingut més remei que deixar-lo al taller. "Demà ja estarà" li havien assegurat amb un somriure que no acabava de denotar sinceritat. I allà estava, assegut en un seient brut d'un vagó mig buit en un tren que sortia amb retard. Una hora i mitja trigaria a arribar a casa, això sense comptar el quart d'hora de camí a peu que hauria de fer des de l'estació! Ell no hauria d'haver estat allà. De fet no hauria d'estar viu. Des que van tenir l'accident, es repetia una i una altra vegada que ell hagués hagut de morir i no ella. La trobava tant a faltar! ja feia 8 mesos i encara no havia pogut treure la seva roba de l'armari. Es passava el dia treballant i quan arribava a casa continuava la feina fins que quedava exhaust al sofà. No podia dormir al llit, no ho havia pogut fer des que ella va morir. I ara, ara tenia una hora i mitja per endavant, amb la única companyia d'un diari ple de males notícies. Aquella noia que ara recollia les carpetes segur que estava encantada d'anar amb tren! un mitjà econòmic en el que podia aprofitar per fer tots els deures de manera que a l'arribar a casa només havia de deixar les bosses per sortir amb els seus amics! Ai, qui fos estudiant!! O aquella senyora, que tenia un llibre a les mans. Podia aprofitar el trejecte per llegir i descansar, sabent que quan arribés l'home la vindria a buscar i anirien a casa on l'esperaria el sopar i algun que altre programa a la televisió. Però ell, amb la de feina que encara tenia per fer i l'estona que trigaria a arribar a casa.. era desesperant, estar perdent el temps d'aquesta manera en un tren. Va plegar el diari amb fúria i el va llençar al seient del costat...


El soroll d'un diari rebregat la va espantar lleugerament. Va deixar el llibre que tenia a les mans a la falda i va mirar per entre els seients a l'home de darrere el vagó, que mirava per la finestra amb cara d'amargat. Anava ben vestit i mirava contínuament el rellotge. "No sé perquè està d'aquesta mala llet" -va pensar- si total ja ho té tot fet!". És el típic home que surt de la feina i ja no ha de fer res més fins l'endemà! La dona li té el sopar a taula, les sabatilles a la porta i la dutxa a punt per quan arribi. L'home va dirigir una mirada a la noia que hi havia al mig del vagó i ella també la va mirar. Estava observant el paisatge per la finestra. Semblava tranquila, amb aquella calma que dóna el saber que has acabat el dia, i que tota la teva feina es redueix a unes hores d'estudi diàries.. qui fos estudiant!
Al observar aquella noia de sobte va recordar que havia d'avisar a la merche, la veïna, que ja havia agafat el tren. Havien quedat que li faria de cangur de la seva filla fins que ella arribés i que li concretaria l'hora en què la passaria a buscar. El llibre que duia a les mans era un regal per la merche, per agraïr-li tot el que estava fent per ella des que el seu marit la va abandonar i es va quedar sola amb la nena. La manca de recursos econòmics l'havia obligada a treballar a tres llocs diferents, vendre's el cotxe i substituir les cangurs per la merche, que bonament s'oferia a ajudar-la. El tren li permetia poder anar de barcelona a girona cada dia a treballar però li treia l'estona que tenia per estar amb la seva filla. Quan arribava a casa, la nena ja estava dormint, i ella encara havia de fer-se el sopar, el dinar de l'endemà i arreglar la roba i les coses de la nena i d'ella mateixa.
De sobte, un plor va trencar el silenci del vagó...

El tren... (part I )


Es va deixar caure al seient com si el seu cos fos un sac de ciment, pesat, sòlid... estava cansada i farta de carregar tot el dia la maleta amb els llibres, les carpetes, l'ordinador.. Va donar un cop d'ull al vagó i va veure que només hi havia tres persones més que, com ella, havien agafat l'últim tren en direcció Portobou. Un home, al fons, llegia el diari amb cara de fastiguejat, una dona, a la seva dreta uns seients més endavant estava mirant un llibre que tenia a les mans, com si pensés si era convenient o no obrir-lo en aquell moment. I al fons, a l'altre extrem del vagó, veia el cap del que semblava una noia, arrolida al seu seient.

Va deixar dues de les tres bosses que portava al seient del costat i es va girar per mirar per la finestra. L'andana era pràcticament deserta. Un home estava buidant les papereres en una gran bossa de plastic grisa mentre, unes passes més endavant, dues noies tiraven a terra el paper d'una xocolatina que acabaven d'obrir.

Cada vespre el mateix ritual. Córrer per arribar al tren, asseure's al vagó, arribar a casa una hora i mitja més tard per anar a dormir i tornar-se a aixecar l'endemà per tornar a agafar el tren. Els seus companys de la facultat sortien als vespres, anaven a concerts a barcelona, quedaven per sopar i ella mai podia fer-ho... sempre havia d'agafar el tren. I els seus amics de Girona tampoc podien comptar amb ella per fer coses a les tardes perquè arribava massa tard cada dia i havia de marxar massa d'hora... "la fantàstica vida de l'estudiant!" que deia sempre la seva mare...

De sobte una de les bosses que tenia al seient del costat va caure a terra.
"Merda" va pensar ella, ara només em falta escampar tots els apunts pel vagó.....
(continuarà..)

jueves, 11 de septiembre de 2008

No té preu...


Com més gran em faig (i això potser és cosa de l'edat) més valoro l'amistat. De petits els amics són allò més important que tenim. Qui no ha plorat mai perquè un amic s'enfadava o el deixava de banda al pati de l'escola?! A l'etapa adolescent els amics són el refugi del món ordenat i normatiu dels pares, són aquells a qui fas confidències, amb qui traspasses els límits i els únics que "t'entenen". Més endavant, quan entres en l'etapa adulta el concepte amics canvia. L'entrada al món laboral, al món de les responsabilitats fa que els amics ocupin aquell espai d'esbarjo, de lleure, de complicitats.. a vegades amb l'arribada d'una parella això desapareix (gran error!) però si aconseguim mantenir aquests lligams estrets, còmplices i d'amor incondicional amb els nostres amics crec que la vida ens pot ser més senzilla o sí més no més fàcil de portar.

No tothom conserva aquell amic de quan eren petits. A vegades un ha hagut de canviar d'escola, de residència o simplement ha agafat un camí diferent al d'aquell amic de la infància i la relació s'ha anat difuminant. Però el que és bonic és que al llarg de la vida et vas trobant gent amb qui tens l'oportunitat d'establir una relació d'amistat profunda i aquestes oportunitats no es poden deixar perdre. Jo sempre he dit que un amic de veritat és aquell a qui pots trucar a les 4 de la matinada si ho necessites i aquell a qui pots dir "no vinc perquè no em ve de gust" sabent que t'ho respectarà sense enfadar-se.

Aquests dies he estat envoltada d'amics de veritat amb els que he compartit moments fantàstics, mirades còmplices, somriures sincers i rialles autèntiques... i m'he adonat, una vegada més, de lo important que és tenir-los al costat. Perquè la vida és molt llarga i, a vegades, molt dura. I saber que al llarg del teu camí tens algú amb qui agafar-te o a qui donar-li la mà quan faci falta.... no té preu!

martes, 2 de septiembre de 2008

no sé què dir-te..

Estàvem asseguts en aquell bar nou que tant m'agrada. T'hi havia portat perquè el coneguessis i estavem xerrant animadament de les tonteries de sempre: la feina, què faries aquets dies de vacances, si anar o no al cine... Era un d'aquells moments relaxats i tranquils que t'ajuden després d'un dia dur de feina, un moment tranquil perquè la manca de cobertura de telèfon feia que, excepcionalment en nosaltres, els mòbils restessin en silenci. En un moment concret, per una paraula que tu has dit, he recordat que havia de fer una trucada urgent i al sortir, el mòbil ha començat a avisar-me que algú que tu i jo coneixem m'havia trucat a una hora no habitual. He hagut de fer una segona trucada i com que no tenia massa bateria m'has deixat el teu. En entrar en contacte amb la cobertura, el teu mòbil ha començat a sonar desesperadament.

10 trucades en cinc minuts. M'has mirat amb cara de preocupació i jo t'he dit que truquessis a algú per veure si passava alguna cosa. Era estrany que tanta gent diferent et truqués a la mateixa hora.

Has sortit a fora. Jo et mirava pel vidre com somreies en saludar a algú a l'altre cantó del telèfon. Però la teva cara de sobre ha canviat. S'ha contret en un gest de dolor mentre les cames t'han començat a tremolar. M'he aixecat i m'has fet el gest que pagués i que sortís amb tu. La teva mirada m'ha fet angoixar de cop. He pagat amb les mans tremoloses i he sortir just quan arrencaves a plorar i et quedaves assegut a terra. Ella, la teva millor amiga, havia mort.

M'he quedat allà, asseguda al teu costat abraçan-te mentre encara parlaves per telèfon. La gent del carrer ens mirava i m'has demanat que anessim a casa meva. El teu telèfon no parava de sonar com tampoc paraven les teves llàgrimes. Ens hen assegut al sofà, t'he abraçat en silenci. No sabia què dir-te. No podia dir res que et pogués consolar i he optat per quedar-me al teu costat, donar-te aigua, deixar-te l'ordinador, el telèfon, marxar quan m'ho demanaves, estar al teu costat quan creia que ho necessitaves... no he sabut què més dir-te i, de fet, encara no se m'acut res que et pugui consolar. És injust que algú que no arriba als 30 anys mori d'accident. És injust i és molt dur per als qui queden. T'he vist destrossat i això m'ha trencat el cor. M'hagués agradat poder fer alguna cosa més, m'hagués agradat estalviar-te aquest dolor o si més no poder minimitzar-lo però no he pogut, i em sento trista. La vida ha fet que fos jo la que avui estava amb tu quan has sabut aquesta tràgica notícia. Potser algú altre t'hagués ajudat més, jo he fet el tot el que he pogut, i aquí estaré per fer el que calgui...