miércoles, 23 de septiembre de 2009

Enfadada...

A vegades penso que sóc massa bona persona. No tinc tendència a ser rencorosa tot i que això no vol dir que a la primera de canvi m'oblidi de les males passades. Però amb el temps, intento col·locar les coses al seu lloc i perdonar a aquells que m'han fet mal. Odiar exigeix massa esforç. Però ahir em van dir una cosa que em va fer sentir malament. Un amic, va anar a sopar amb una persona amb qui jo havia estat molt de temps i que em va fer molt mal. Durant el sopar van parlar de les ex parelles i vaig sortir jo. El meu amic, més tard em va explicar que aquesta persona li va reconèixer que jo era la parella amb qui pitjor s'havia portat i que estava molt content que ara poguessim tenir una relació cordial.

Em vaig sentir rabiosa.

No és que tinguem una "relació", però per diversos motius laborals ens hem de veure i jo he acabat optant per oblidar que em va fer el que em va fer i tractar-lo com qualsevol altre (marcant les distàncies, evidentment). Lo nostre es va acabar ja fa molts anys i anar arrossegant el passat no és bo.

Però pensar que ell era conscient del mal que em va fer (cosa que a mi mai m'ha reconegut) i que se sentia "content" perquè el tractava de forma normal, em va fer sentir idiota. Em va fer ràbia que el meu esforç de païr la situació, situar-la al seu lloc i superar-la.. hagi servit perquè ell estigui "content".
És com si la feina que he fet jo l'hagi beneficiat a ell i crec que no s'ho mereix. Ja se'm passarà, però m'ha fet ràbia...

domingo, 20 de septiembre de 2009

les contradiccions...


Se sentia frustrada. Tenia la sensació que no s'explicava, que no es feia entendre. De fet era complicat expressar-li les seves contradiccions. Tenia por de tornar a patir, de tornar a trencar-se per dins, de tornar a ser vulnerable... i aquesta por feia que necessités sentir que ell la necessitava, que no li fallaria, que l'estimava... però al mateix temps, veure que allò tirava endavant, prenia forma i importància, li desencadenava totes les seves pors.

Només hi veia una solució: parlar-ne, intentar expressar tot el que sentia.. però, i si ell no ho entenia? i si ella no aconseguia explicar-se? a vegades les paraules es queden curtes a l'hora d'expressar sentiments...

El va mirar. Feia una estona que estaven en silenci. Ho havia d'intentar...

martes, 15 de septiembre de 2009

els amics


La casa estava mig buida. De cop semblava més gran i silenciosa del que ho havia estat mai. Ella havia marxat i s'havia endut tot el que hi tenia. Ell no s'hagués imaginat mai que aquell espai, tant cotidià i conegut, passaria a provocar-li sensació d'angoixa i soledat.

Estaven asseguts davant l'aparell mirant-lo com si fos la primera vegada que el veien.

-No hi veus molta escuma aquí?

-home.. la de casa meva no m'en fa tanta però.. potser n'hi hem posat massa

Van continuar observant com donava voltes en silenci, atents a qualsevol moviment o soroll que pogués indicar que alguna cosa no anava correctament. De cop, els dos van sortir del trànist en el que estaven immersos, es van mirar i van esclafir a riure.

-interessant la pel·lícula eh?

La situació tenia un punt còmic que els va fer riure una bona estona.

-Ja és trist que a la meva edat, passada la trentena, m'hagin d'ensenyar com va una rentadora!

-I per què estan els amics, si no?

Ell va somriure i , per un moment, va oblidar la buidor que sentia dins l'ànima.

viernes, 11 de septiembre de 2009

El viatge...


Vaig prometre que us explicaria quatre coses del viatge i se'm fa tant difícil resumir tot el que ha estat!! Ho intentaré.

Suposo que per la meva influència cinematogràfica, un dels viatges que sempre havia volgut fer era la costa oest nord-americana. He vist taaaaantes vegades els seus paisatges i ciutats a la gran pantalla que em feia molta il·lusió poder veure'ls amb els meus propis ulls, i també poder conèixer la seva realitat, més enllà del què ens venen a les pel·lícules. I finalment aquest estiu ho he pogut fer, he pogut trepitjar 6 mil quilòmetres de terres americanes sense que cap dels llocs que he visitat m'hagi decepcionat. Los Àngeles, Las Vegas, San Francisco, el Canyon, el Death valley, Yosemite, Salt Lake City, Yellowstone, Reno, Sacramento... molts espais cadascun d'ells amb un color i unes peculiaritats ben diferents. És evident que hi ha espais que impressionen més que d'altres però no em sabria quedar amb un lloc sol.

Allà, tot és molt gran, i quan dic tot vull dir tot. Des dels cotxes, als plats de menjar i els gots de beguda, a les extensions de terreny, a les carreteres, els animals salvatges... el territori és tant gran i divers que sembla que estiguis en més d'un país alhora!

Necessites temps per païr tot el que els teus ulls capten. He pogut veure sortir el sol al death valley i pondre's al gran Canyon del Colorado, he pogut observar com viuen els navajos a les seves reserves i com es gasten els diners els milionaris a las vegas... és un país de contrastos, amb una població molt amable i que ha lluitat contra una natura francament difícil en moltes zones. Un país bonic de visitar però al qual no m'hi quedaria a viure. Un país del qual en podem refusar molts aspectes negatius però també aprendre moltes coses positives. Un país que val la pena visitar per poder jutjar amb els propis ulls.


sábado, 5 de septiembre de 2009

Ja sóc aquí...


Ja sóc aquí! una frase mítica que resumeix el meu estat actual.

No sé com resumir aquests dies d'experiències, vivències i sensacions. El viatge ha anat molt bé! m'he adonat de la profunda necessitat que tenia de desconnectar del ritme de vida frenètic que duia i de descansar la ment. La ment, perquè el cos no és que hagi parat massa!!! fer 6 mil quilòmetres en 20 dies no és precisament el paradigma del relax! però ha valgut molt la pena. He vist tantes coses boniques, diferents i sorprenents que en aquests moments em sento molt plena.

Ara la tasca, d'altra banda difícil, serà la d'intentar tornar a la rutina diària frenant una mica el ritme que duia. No sé si ho aconseguiré però haig de canviar coses, perquè si no la meva salut i fins i tot el meu caràcter se'n ressenteixen.

En fi, que ja sóc aquí! torno a la blogosfera amb aires renovats i ganes de llegir-vos!