sábado, 28 de febrero de 2009

el mirall..


Es va aixecar del llit i va mirar-se al mirall; feia mala cara.

Una nit més havia dormit malament i ara havia de suportar una jornada maratoniana de feina i responsabilitats sense que això es notés. Mentre estava sota la dutxa només pensava quan podria tornar a estirar-se, quan podria dormir..

L'aigua calenta mullava el seu cos suaument quan un pensament se li va aperèixer com una revelació: només treballava i dormia. La seva vida s'havia convertit en això, sense ni saber com...

Una sensació angoixant la va començar a envaïr. Les cremes antiarrugues de sobre la prestatgeria li indicaven que el temps estava passant i que ella continuava allà, en el seu món de feina i de poc temps. Va sortir de la dutxa i va mirar al seu voltant. Tovalloles suaus rentades per unes mans que no eren les d'ella, un armari ple de roba, una habitació espaiosa amb tot luxe de detalls.. era el resultat del seu esforç, de les moltes hores de treball invertides..

Havia de renunciar a tot això per tenir més temps per a ella? havia de deixar la seguretat d'un espai conegut i d'unes coses estimades per ser feliç?

Es va mirar al mirall, feia mala cara.
Va agafar el maquillatge disposada a suportar una jornada maratoniana de feina i responsabilitats sense que això és notés...

domingo, 22 de febrero de 2009

les expectatives..


Amb el temps he acabat pensant que un dels problemes més grans que tenim tots és "l'esperar que..", és a dir les expectatives.

"Esperem" que tal persona ens digui una cosa, "esperem" que tal altra faci allò que volem però que no diem en veu alta perquè "ja ho hauria de saber", "esperem" que aquella cosa ens arribi sense moltes vegades lluitar per ella.. no sé com explicar-ho però crec que moltes vegades exigim a l'exterior, a la vida i als altres, massa coses que si no ens arriben ens decepcionen.

Últimament he conegut algunes persones amb aquest perfil. Decepcionades de tot i de tothom perquè no els passa el que "esperen". Persones enfadades amb el seu entorn perquè no els han fet aquell regal que volien (però que no han demanat) o perquè els altres no han fet allò que ells "esperaven" que fessin.

Tots sabem que una mateixa cosa pot ser viscuda de moltes maneres diferents segons la persona que ho rebi. Partint d'aquest fet, crec fermament que hem de deixar "d'esperar" tant dels altres i comunicar-los més el que volem.

Tenir clar que la nostra vida és un camí que va en paral·lel amb el dels altres i que per tant és única i exclusivament responsabilitat nostra!

No podem dipositar als altres la responsabilitat de guiar, fer feliç i complerta la nostra vida... això és feina nostra.

Els altres estaran al nostre costat, en paral·lel, per donar-nos la mà de tant en tant, per compartir bons moments i per fer camí al costat nostre... però al costat!

Si deixem de dipositar als altres el pes de la nostra vida, deixem "d'esperar" que facin això o allò per nosaltres, crec que serem més feliços.


domingo, 8 de febrero de 2009

M'encanta...


Avui, no em pregunteu per què, m'he posat a pensar en les coses que m'agraden. Tots tenim coses o situacions que ens agraden o, millor dit, ens encanten! Algunes les sabem des de petits, altres les descobrim un dia, com per encanteri, i les incorporem al nostre raconet de coses agradables. A vegades no està de més recordar aquesta llista de coses, encara que no siguin totes, i jo avui és el que he volgut fer. Així doncs.. m'encanta:

-l'olor dels llençols nets de casa la meva àvia

-conduir per l'autopista un diumenge asolellat a primera hora del matí, quan no hi ha ningú

-asseure'm al sofà amb una manta i observar la llar de foc

-posar les mans dins un pot ple de "lacasitos" (netes eh??!!)

-fer un cafè calent en un bar mentre a fora a fa un fred que pela

-veure una tempesta asseguda rera el vidre

-trobar-me una nota a l'entrada de casa que algú em desitja bon dia

-mirar les parades plenes de flors naturals

-notar l'escalfor del sol de primavera sobre la meva pell

-observar en silenci el mar

........


Aquestes són algunes de les coses que ara em vénen a la ment...

I a vosaltres.. què us encanta?

sábado, 7 de febrero de 2009

"lo prometido es deuda"


Us vaig prometre un post sobre el meu aniversari i, una mica tard, però arriba. El cert és que no tinc ni massa paraules per expressar tot el que he sentit els 3 dies de celebracions que m'han preparat els meus. D'entrada van parlar d'amagat meu amb els meus jefes i em van aconseguir 2, dels 3 dies, de festa.

El primer dia, em van fer un esmorzar fantàstic em van dur a fer un massatge i a l'hora de dinar.... sorpresa!!! Tots els meus amics (arribats de parts de tot catalunya i fins i tot de l'estranger) estaven al restaurant esperant-me!! La música de fons que m'agrada, ua projecció nostàlgica de fotografies, regals, somriures, abraçades i retrobaments molt especials.. El dia no es va acabar aquí perquè varem passar la tarda junts i la nit també! es va agafar una casa i allà ens varem col·locar tots sopant, fent gresca i dormint (poc això sí!).

L'endemà ens esperava un esmorzar digne d'un hotel de 5 estrellesi després de marxar ja de casa cap a un restaurant on.. sorpresa!! un dinar amb tooooota la família que també havía vingut de lluny!

Però just acabar el dinar.. sorpresa! una fugida ràpida cap a l'aeroport i.. de viatge! a passar l'últim dia que quedava (el del meu aniversari pròpiament) a l'estranger!

Van ser tres dies tant emotius i intensos que encara els estic païnt! Realment el desplegament que es va fer per celebrar el meu aniversari va ser espectacular, i ho haig d'agraïr a tothom però especialment a la meva germana que va treballar de valent per poder fer possible aquest somni!!

Sóc molt afortunada de tenir tanta gent que m'estima de veritat al costat! Això no es paga amb res del món!!