sábado, 24 de mayo de 2008

la ment...



Va tancar els ulls i es va traslladar a aquell lloc tant especial per a ella. Es veia asseguda a la roca amb aquella fantàstica vista del mar al davant. Feia vent i l'aire li feia dansar els cabells que, de tant en tant, li acariciaven la cara. Necessitava respirar profundament, sentir que els pulmons se li omplien d'aire, notar el gust de la sal al llavis... sentir....
Sempre havia hagut de lluitar contra la seva ment, una ment racional, analítica, brillant sí, però que tant mal li havia fet moltes vegades. Feia temps que la seva ment es negava a aturar-se, a parar de pensar, analitzar i sospesar tot el que li passava i deixar espai als sentiments, que lluitaven per sortir desesperadament.
Però tenia tanta por que sortíssin, que havia creat una presó de vidre en la que estaven hermèticament segellats. Cada dia, la ment mirava la caixa de vidre i es preguntava quins sentiments eren els que havia tancat. Segurament la resposta més senzilla per saber-ho hauria estat obrint la porta i deixant-los sortir, però no... li feia massa por que fossin tant forts que no els pogués controlar. Controlar.. això és el que feia sempre la ment, tenir les coses controlades, mesurades i analitzades... però aquest cop havia comès un descuit.
La nit anterior havia baixat la guardia. No ho havia fet voluntariament (mai cometeria aquest error!) però ella havia begut més vi del compte i la va deixar parcialment anulada. En aquell moment, la lluita de la ment per controlar la situació era tant ferotge que, amb un cop, va provocar una esquerda a la caixeta de vidre i un alè de sentiments es va alliberar... va passar el que la ment havia evitat durant molts mesos, ell es va acostar als seus llavis i ella no s'hi va resistir. En aquell momemnt màgic ella se sentia alliberada d'aquesta ment controladora que exigia garanties i seguretats impossibles abans de fer cap pas.
Però l'efecte del vi va passar, i amb el sol de l'endemà, la ment va tornar a recuperar les seves plenes facultats. L'esquerda de la caixeta de vidre havia fet augmentar el desig dels sentiments de sortir de la seva presó i això va desenvocar en una lluita més aferrissada amb la seva carcellera.
Ella se sentia aclaparada, espantada.. havia fet un pas més i ara les pors s'havien apoderat d'ella. Eren les pors que la ment sempre utilitzava com a armes i que ara l'envaien.
Va tancar els ulls i es va traslladar a aquell lloc tant especial per a ella. Respiraria profundament... i sentiria...



6 comentarios:

Maria Jesús dijo...

T'he deixat un premi al meu blog amb tot el meu afecte

Striper dijo...

Interesanr historia i es la nostra caixeta a vegades es tan frafil que l'olor de vi la pot fer esclatar.

Cesc dijo...

De vegades trenquem les barreres i és difícil fer-ho perquè les barreres protegeixen al que ja han atacat. S'està bé a la roca oi?

pluja dijo...

Maria Jesús: moltes gràcies pel premi Maria Jesús! em fa molta ilusió que hagis pensat en mi! Una abraçada i segueix "il·luminant" la blogosfera!!

striper: ai si striper! estrany material el que té la nostra caixeta. Tant dur que és a vegades i tant fràgil que es torna en molts moments!

Cesc: s'hi està taaaaant bé a la roca Cesc! el problema és que moltes vegades t'hi voldries quedar per sempre més i això no és possible!

Maria Jesús dijo...

M'omple de felicitat veure que t'has penjat el meu premi... queda preciós! Salutacions i que tinguis un bon dia

horabaixa dijo...

Hola Pluja,

Aquest relat és preciós. I tan cert. Vols que et digui una cosa?,per fí, la caixeta, com dius tú, s'ha esquerdat. No tornarà a tancar-se mai més del tot.

Saps un altre? que disfrutaràs tant si et deixes portar una mica, que l'escletja, cada cop serà més gran.

Benvingudes les esquerdes.

pd.: D'això en sé una miqueta.