les hormones...?

Diuen que a l'estiu les hormones es disparen. Fa calor, el sol brilla, arriben les vacances... la veritat és que no sé si és veritat o no però avui m'ha passat una cosa que no m'havia passat mai que ara potser té a veure amb això!

Resulta que anava jo per l'autopista, camí de Barcelona, quan he vist que un cotxe s'amorrava al darrera del meu. En un primer moment he pensat "ja està! el fitipaldi de torn que té pressa!". O sigui que m'he apartat i l'he deixat passar, però quan m'ha passat se m'ha posat al davant i m'ha fet un signe d'ok amb la mà (tenia la finestra baixada), al qual no he respost perquè he interpretat com un signe d'agraiment per apartar-me. Acte seguit el tio ha anat frenant fins que m'ha obligat a tornar-lo a avançar. I en el moment en què jo passava pel seu costat he vist (de reüll) que em feia signes. "Passo de mirar" he pensat jo, però no me'l treia del costat. Imagineu-vos l'escena: autopista, tres carrils, i en dos d'ells dos cotxes a 140 en paral·lel. Més d'un es devia pensar que allò era una cursa! Al final, el tio ha pitat i m'he girat a veure què coi volia i quan l'he mirat... m'ha picat l'ullet i se m'ha posat a cantar!

Era un tio de mitjana edat, italià, ben vestit, i atractiu (tot s'ha de dir!), que ha començat a fer el pallasso d'una manera que no he pogut aguantar-me el riure! Us podeu creure que no me l'he tret de sobre durant tooooooot el viatge fins a les rondes de barcelona??? S'ha passat l'estona cantant-me cançons, dient (amb gestos) que era taaaaant guapa, demanant-me el telèfon, suplicant que paressim a una àrea de servei a fer un cafè.... impressionant!!!

No m'havia passat mai una cosa així! En un primer moment he pensat "ja es cansarà" però noi... ha aguantantat fins que ha hagut de sortir per una sortida de la ronda i jo he continuat endavant.

No sé si és que el tio fa això habitualment o simplement les hormones se li han disparat a l'arribar l'estiu!

el tren...

L'estació estava en silenci, només se sentia el batec metàl·lic del tren que estava aturat. Ella va mirar el bitllet que tenia entre les seves mans, un bitllet que feia molt temps que no comprava i que, de fet, s'havia jurat un temps enrera que mai tornaria a adquirir... feia molts dies que el tenia entre les mans i de tant tocar-lo quasi havia perdut el color. Els dubtes i les pors per emprendre aquell viatge li van tornar a la ment, però ja havia pres una decisió. Potser s'estava precipitant, potser s'equivocava.. però ell li havia donat la confiança suficient per tornar a comprar el bitllet. Tenia por d'arribar al destí i que l'estació estigués buida, tornar a sentir el pes de la soledat, de l'abandó... però ell l'esperava. Feia temps que s'havia quedat palplantat a l'estació esperant que ella es decidís, havia suportat el sol, la pluja, la neu i la pedra respectant el seu temps i el seu silenci. Ella hagués volgut agafar el tren abans però la seva por i el seu dolor eren encara massa recents per poder emprendre de nou un altre viatge.

El tren va emetre un xiulet d'avís. Ella va respirar un cop més i es va encaminar cap al tren, que va semblar que li somreia al veure-la pujar les escaletes que portaven al seu vagó.

El viatge es va fer curt i aviat va arribar al seu destí, a la seva estació. Va baixar amb cautela les escales del vagó i el va buscar amb la mirada...

... pero no hi era.

L'estació estava buida i silenciosa.

Feia fred.

Es va asseure en un banc, sola i desorientada...

les vacances..

Malauradament, moltes vegades no ens adonem de lo necessaries que són les vacances fins que les fem. Dic malauradament perquè sovint portem un ritme estressant de vida que, a molts, ens sembla normal i que només ens adonem que no anem bé quan parem (que ho fem poc!). És el que m'ha passat a mi aquestes vacances. Reconec que les necessitava com mai, i m'han anat fantàsticament bé. Al tornar tothom m'ha dit que feia una altra cara, que estava diferent i el cert és sento que és així. Canadà és impressionant! no tinc massa paraules per descriure tot el que he vist i sentit aquests dies allà. Si us agrada la natura marqueu-vos com a fita visitar la zona oest del país algun dia. Si ho feu amb temps, al juny i amb autocaravana realment no surt tant car o sigui que val la pena mirar-ho!

Durant els 2500 quilòmetres que he fet de ruta he pogut veure muntanyes descomunals, llacs amb un blau de ciència ficció, glaceres impactants, rius imponents i animals! cabirols, esquirols i ossos!! molts ossos!!! Són tant bonics! Vaig tenir al sort de poder observar durant una bona estona una ossa amb els seus dos cadells que eren una monada! et donaven ganes de baixar del vehicle i agafar-los!

No us puc descriure tots els racons que he visitat (ja penjaré fotos!!) però sí que us vull transmetre la tranquilitat i serenitat que m'han donat aquests dies de vacances. He trencat totalment el ritme trepidant que portava (i que vull evitar ara tornar a agafar), m'he adonat de la importància d'escoltar-se a un mateix, de sentir-se, de no racionalitzar tant tot el que passa i de viure una mica més. Ha estat un viatge cap a mi mateixa que crec que tots hauríem de fer de tant en tant per recordar qui sóm, enmig del caos que ens envolta diàriament. La tornada està essent dura però vull lluitar per intentar mantenir aquest esperit positiu i alegre en el meu dia a dia. Ho intentaré!!!