sábado, 10 de octubre de 2009

autoexigència...


Sempre he sigut molt autoexigent. Això té una vessant positiva però també moltes de negatives. A casa he estat la bona nena que sempre ha fet el que "tocava" i no ha portat problemes, ni tan sols a l'època adolescent quan el més normal és ser una font de conflictes (amb més o menys meusura, clar!). No és que això em sàpiga greu però amb el temps m'he adonat que he fet sempre el que tocava i el que deien que havia de fer i no el que jo volia fer. De fet em sembla que m'ho he preguntat poques vegades, el que volia fer jo. A més a més, tot el que he anat fent ho he hagut de fer "perfecte", només faltaria! He estat el "model" a seguir i això implica un esforç molt gran. I la major part de culpa ha estat meva per creure'm el discurs i autoaplicar-me'l.

Però des de fa un temps les coses han canviat. És un canvi intern que ni sé com ha arribat ni en què consisteix però em fa sentir diferent. M'he començat a permetre fer coses que no són tan perfectes. Però em costa perquè haig de lluitar contra mi mateixa, contra la part autoexigent que no suporta ni una errada.

Ara mateix tinc un conflicte. Em vaig matricular d'unes assignatures que no tinc ganes de fer. Són assignatures d'una carrera que estudio per hobbie, perquè m'agrada. Però m'he trobat que no tinc ganes de fer-les, tinc ganes de fer altres coses i voldria deixar-les. Sembla senzill oi? si total estudies perquè t'agrada.. deixa-les i ja està! Doncs no m'és tant senzill. Em sento tan malament per no "complir" amb el que toca. Per deixar de fer una cosa a la que ja m'he compromès (encara que sigui amb mi mateixa) que no sóc capaç de dir "prou", abandono, sense sentir-me culpable o fins i tot fracassada. I això m'entristeix...

7 comentarios:

Striper dijo...

Jo crec que has de lluitar per els teus compromisos , i no sentir-te fustrada.

XeXu dijo...

Doncs crec que ja saps la resposta, i és més fàcil del que creus. Crec que tots, més o menys, haurem fet coses amb les que ens hem compromès, i de vegades amb poques ganes, Compromís amb un mateix, eh, com tu dius. Saps què passa? Que fer-ho a disgust crema molt, i al final t'ho acabaràs traient de sobre d'avorriment, i convencent-te per altres vies de que no pots fer-ho. No creus que és millor aturar-ho ara? És molt més valent admetre que ara no et quadra en els teus esquemes, i deixar-ho aparcat, que continuar per un compromís que només tens amb tu, i per tant, seràs l'única 'perjudicada', i sobretot, la ratllada.

Jo em sorprenc també aconsellant-te això, perquè sempre he estat mister compromís. O faig una cosa o no la faig, perquè el que faig m'agrada fer-ho bé. Però al final descobreixes que el més important és el teu benestar, i creu-me que això és una gran veritat, només importa com et sents tu davant d'aquestes assignatures que no vols fer. Si és una rabieta o mandra, doncs pots forçar-te a continuar. Si penses que ara mateix no és moment i que vols el temps per unes altres coses, la decisió és fàcil, perquè si no et cremaràs molt.

Tot això, és clar, si la decisió depèn només de tu. Si abandonar coses perjudica a altres, potser t'ho has de pensar més.

Jesús M. Tibau dijo...

arriba un moment a la vida que has d'aprendre a distingir les prioritats. No podem arribar a tot arreu; només tenim una vida. Cada minut és important, encara que decideixis dedicar-lo a badar.

Maria Jesús dijo...

Jo també sóc molt autoexigent però fer sempre el que toca fer és una cosa que acava pasaant factura... Jo aquest any m'he matriculat d'una llicenciatura de segon cicle i, sí, tampoc tinc tantes ganes de fer segons quines assignatures... M'està costant molt, Pluja

Anónimo dijo...
Este comentario ha sido eliminado por un administrador del blog.
bajoqueta dijo...

No saps com t'entenc! Però de vegades hem de dir no a alguna cosa i hem de saber estar ben orgullosos.
Prengues la decisió que prengues estarà ben presa perquè serà la teua ;)

I desmelenat una mica que també és bo ser una nena dolenta jajaja

horabaixa dijo...

Hola Pluja,

Tens la resposta. Fes el que vols. Sense presionar-te, sense questionar-te, sense culpar-te.

Viu pluja, viu. Hi ha una frase molt maca que diu, hacer de la caida un nuevo paso de danza.

Una abraçada imperfecte però amb afecte.