domingo, 29 de agosto de 2010

El pati...


Fa sol. Al cel núvols com el cotó fluix avancen a un ritme lent. Llisquen suaument a la deriva, sense pressa, sense ningú que els esperi ni cap lloc al que arribar. Es deixen dur pel vent i, malgrat el seu volum, semblen ingràvids.

Un telèfon sona. Ningú l'agafa. Ressona en una casa buida a on només s'escolta el tic tac d'un vell rellotge de pared, que marca fatigadament cada segon que passa. A l'altra cantó del telèfon esperen amb ànsia una veu coneguda que no despenja, que no hi és.

Al carrer se senten unes passes. Un matrimoni camina pausadament cap a casa seva. Travessen el pati amb el silenci i la parsimònia que dónen més de 40 anys de convivència.

El telèfon ha deixat de sonar. S'escolta el so d'una rentadora.

Un nen plora al pis del costat. La seva mare crida tot i que sap que això no farà callar al seu fill. El nen continua plorant i ella l'agafa i l'abraça desitjant poder sortir d'aquell espai reduit a on es veu, per necessitat, obligada a estar.

Sonen les campanes de l'església i un autobús irromp la tranquilitat del pati. S'atura, i uns nois, carregats amb maletes pugen amb alegria a començar aquell viatge que tan han esperat i preparat.

Torna a regnar el silenci.

La rentadora d'ha aturat. S'ha apagat el seu so monòton i continu per donar pas a un so curt i agut d'agulles d'estendre.

En un dels balcons apareix una noia jove, porta els cabell recollits i pantalons curts. Fa calor. Observa amb un somriure el matrimoni que entre a casa seva. Veu, a la llunyania l'autobús que marxa carregat de gent a viure noves experiència en nous paisatges. Mira el cel. Observa els núvols ingràvids avançar lentament. Sent la brisa lleugerament fresca sobre la seva pell i dóna gràcies per poder experimentar aquest instant de vida.

7 comentarios:

XeXu dijo...

Quina tranquil·litat, no sé si m'hi acostumaria jo. Potser per uns dies, però després tornaria a necessitar activitat.

DooMMasteR dijo...

Quin parell de minuts més gloriossos i relaxants! Ai!

lali dijo...

M´imagino un poble on la tranquilitat i serenitat te una dimensio desconeguda ,on una parella encorvada i segurament amb basto ens recorda el sentit que te la paraula "companyia" i on un truc de telefon no es sinonim de correr o tenir pressa, ....tans sols que hi ha algu que vol parlar.....,i els nuvol recorden que la Terra es mou i que la Vida es moviment.

mil petons

bajoqueta dijo...

Un moment ben agradable :)

María Jesús Verdú dijo...

I què li passarà més a la noia jove? M'ha agradat molt de llegir el teu relat

Josep B. dijo...

Una escena on la normalitat és bellesa.

M'ha agradat

horabaixa dijo...

Hola Pluja,

M'agrada el tó del relat, la quietud del que es quotidiá i alhora mai prenem consciència.

Una forta abraçada