Bon Nadal a tots!!

Ja us vaig dir que vaig a últim moment i això implica que a l'hora i dia en què ens trobem encara tinc algunes coses a fer!! Però volia deixar per escrit un desig per a tots vosaltres. Us deixo un recepta de caldo de Nadal, per si algú demà (o un altre dia) la vol utilitzar:

Ingredients:

200 grams de paciència

una branca de bona fe

un grapat d'optimisme

un polsim altruïsme

uns dauets de simpatia

i moltes ganes de viure i ser feliç

Preparació:

Ho posem tot en un bol i ho remenem fins que quedi tot ben unit. No cal posar-ho al forn ni a la nevera, simplement beure'n una mica cada dia i segur que us trobareu molt millor!! Proveu-ho!!

Molt Bon Nadal a tots!!!!!

aquest any vaig tard

Jo, que ja us he explicat més d'una vegada, que sóc l'esperit nadalenc personificat, doncs si jo aquest any vaig tard! Tinc tanta feina i vaig de bòlit que no he fet ni pessebre ni arbre!! I ja no parlem dels regals! els tinc més o menys pensats però ni comprats ni res!! En fi.. que ni temps d'escriure al bloc!! Ara bé, treballant però feliç! que al cap i a la fi és el que compta no?

Els habitants de la meva nevera..

La meva nevera té una activitat frenètica. A vegades, per qüestions laborals, s'està dies sense que ningú l'obri i els pocs habitants que hi té a dins es comencen a avorrir. Com que la majoria són exemplars únics de la seva espècie (un tomàquet, una ceba, un pot de melmelada..) comencen a xerrar entre ells. Quan ja s'han explicat la vida, entren en temes més delicats (que si jo sóc més fresc que tu, que si jo més dolça..) i comencen a discutir. Amb el pas dels dies, no arriben a cap acord i es comencen a unir en bàndols i estableixen lligams entre ells (el florit d'un passa a l'altre). Aquí les discussions comencen ja a pujar de to i la ira fa que alguns comencin a mutar i d'altres generin una capa de protecció que comença a agafar vida pròpia..

El cas és que un dia obres la nevera i et trobes que els seus habitants han canviat, estan desmillorats de tanta discussió i a molts ni tant sols els reconeixes..!!!

I penses.. pobrets!.. mira què pot arribar a fer l'avorriment!!!

El nadal..

Ja sé que encara falten dies però amb l'encesa de llums dels carrers i amb lo ràpid que passa el temps, d'aquí a un no res ja estarem a nadal. A mi m'agrada el nadal. Sóc de les poques persones que conec a qui li agrada el nadal. És trist que t'agradin aquests dies de l'any i no ho puguis compartir amb ningú del teu voltant perquè tothom diu que el que vol és "que passin ja d'una vegada les festes"!

Quan veig tanta gent a qui no li agrada el nadal penso, i a mi perquè m'agrada? no és per les compres, ni molt menys! és més, crec que la gent que diu que no li agrada el nadal perquè és un invent consumista crec que no ha entès massa bé el concepte nadal. Compres si vols, si no vols, no tens perquè comprar. El nadal es pot viure de moltes maneres al igual que la nostra vida la podem viure de moltes maneres diferents.

Tornem al tema. Perquè m'agrada el nadal? suposo que perquè em connecta amb la infantesa, amb la innocència, el somriure i la felicitat de quan era petita. Amb la màgia que envolta el món dels nens on hi ha tions, reis i on tot és possible si hi creus. És com retornar a sentir aquesta màgia i aquesta il·lusió que amb els anys malauradament perdem.

Els carrers estan il·luminats i els aparadors decorats amb formes i colors bonics. Fa fred i els dies de l'any en curs s'esgoten. Per nadal el meu petit món, on durant l'any hi ha hagut foscor i dolor, s'il·lumina d'esperança. No sé, m'és difícil d'explicar-ho perquè és un sentiment irracional però és així, i malgrat tot el que m'hagi passat de dolent aquell any, mai m'ha desaparegut aquesta il·lusió pel nadal.

Seré rara, potser sí, però uns dies de màgia i innocència no crec que mai facin mal!!

l'amabilitat no costa res...

L'altre dia vaig anar a un bar de Barcelona al que havia entrat una vegada i em va agradar especialment pel tracte dels cambrers amb la gent. Hi vaig anar al matí i vaig observar que hi havia moltes persones grans del barri, clients habituals, que anaven a esmorzar-hi.

Mentre m'asseia, va entrar una senyora gran una mica "atropellada" ja, i el cambrer li va dir:

C (cambrer)-Hombre señora Maria! como va?

S (senyora)- Ai Manuel! tirando hijo tirando!

C- A ver Maria... qué tira i dónde lo tira?

A la qual cosa la senyora Maria es va quedar un moment pensativa i acte seguit va esclafir a riure

S- Ai manuel! que cosas tienes!

C- Vamos a ver, que lo ponemos hoy?

S- No se hijo, no se.. -diu mentre mira la barra plena de pastes

C-que tal si hoy ponemos un poco de xocolate? venga mujer! animese!!

En fi, la conversa va continuar fins que la senyora maria va escollir el que volia esmorzar, però a mi em va encantar el tracte d'aquest i la resta de cambrers amb TOTS els clients del bar.

Realment costa avui en dia, entrar a un bar de Barcelona i trobar tanta amabilitat. T'alegra el dia i ja veus de quina manera més senzilla! perquè ser amable... no costa res!

el dia "bona persona"...

Hi ha dies que tinc "el dia bona persona". És un nom que m'he inventat jo per definir la sensació i l'estat que m'acompanya en un dia d'aquests. No sé ben bé com definir-ho. Són dies en els que estic especialment optimista, alegre i en els que em sento bona persona. Faig coses pels altres, somric, abraço, ajudo, escolto, perdono... no és que no faci cap d'aquestes coses els altres dies però quan tinc un dia "bona persona" ho tinc tot junt!

És impressionant el que puc arribar a sentir en un dia d'aquests. Puc estar davant una persona que m'ha fet mal i no sentir res de rencor, puc ser capaç d'escoltar i ajudar a algú que m'ha ferit en altres moments, sento la necessitat de donar als altres i ho faig sense sentir-me agotada o cansada. M'envaeix una energia descomunal i traspuo alegria i amabilitat. Ja sé que explicat així podeu pensar que m'he fotut alguna substància però us asseguro que NO és així. Simplement són dies en els que em sento feliç i intento fer feliços als altres. M'agradaria poder ser així permanentment però no ho sóc. Però m'alegro de poder tenir, com a mínim, alguns d'aquests dies de "bona persona"!

es va decidir..

I finalment... es va decidir.

Es va aixecar del seu lloc de treball i, aprofitant que ell no estava parlant per telèfon en aquell moment, va anar directament cap a ell. Quan ell va veure que ella s'acostava, una vegada més, va abaixar el cap i es va posar a fer feina però ella, aquesta vegada, no li donaria alternativa.

Es va acostar i amb un somiure li va preguntar una qüestió de feina, un problema que possiblement hagués pogut resoldre ella sola però que li servia d'excusa perfecta per establir, per fi, una conversa.

Ell va respondre molt amablement a la seva pregunta i fins i tot es va oferir a enviar-li l'arxiu en qüestió per mail, per la qual cosa li va haver de demanar el seu nom.

Dit això ella va tornar al seu lloc de treball amb una sensació estranya. Se sentia feliç però espantada al mateix temps d'haver fet el pas. Es va asseure pensant si hauria servit per alguna cosa o si, simplement, tot continuaria igual. De sobte, ell va aparèixer per darrera i li va portar l'arxiu imprès. "No em deixava enviar el mail" -li va dir. Aprofitant que estava dret al seu costat ell li va començar a demanar algunes coses de la seva feina i viceversa. Una trucada però va interrompre el moment. Ell va marxar i ella es va quedar atenent el client amb una sensació estranya..

per fi s'havia decidit però... i ara què?