domingo, 12 de abril de 2009

un adeu..


Sempre li havia costat desprendre's de les coses. Ja de petita, intentava no trencar cap joguina i si es feia malbé la guardava amb la il·lusió fictícia que un bon dia s'arreglés sola i hi pogués tornar a jugar.

Amb el pas del temps la nena es va fer gran i es va haver d'enfrontar a una pèrdua més terrible. La seva casa, el seu poble, els seus amics.. van quedar enrera quan els seus pares van decidir marxar a viure molt lluny d'allà. Les seves nines, joguines i altres objectes van ser les úniques coses que va poder conservar. Potser per això es va fer encara més reacia a llençar res del que l'acompanyava en el seu temps lliure.

Amb el pas dels anys, la nena es va fer noia i es va haver d'enfrontar a pèrdues més doloroses: persones que s'estimava i que van desaparèixer per sempre... però malgrat això, encara sentia un fiblada especial quan havia de llençar alguna cosa, tot i que ara ho feia i ja no col·leccionava objectes antics.

A dia d'avui, aquesta noia ha de deixar una cosa que l'ha acompanyat durant quatre anys. Un objecte en el que ha viscut molts moments alegres i tristos, que l'ha alliberat i que l'ha esclavitzat.. a dia d'avui aquesta noia s'ha de desprende del seu cotxe.

I malgrat és un objecte, sent una fiblada al cor cada vegada que el mira i pensa que d'aquí a uns dies ja no el veurà mai més...


11 comentarios:

Striper dijo...

Els cotxes també n'han d'especials jo de vegades he`parlat amb algun cotxe.

Mònica dijo...

Soc també d'aquelles que ho guarden tot, tinc l'armari ple, ple de records, de petiteses que per mi es tot un mon, de coses que ja no fare servir mai pero que m'adono que no puc llençar, de disfresses, de dialegs i de fotos.

Petons.

http://volamosalpaisdenuncajamas.blogspot.com/

Cesc dijo...

Recordo el dia que vam donar el meu cotxe per a la xatarra, em va saber tant de greu que li vaig fer deu mil fotos i tinc les claus guardades i sempre les tindré, o sigui, que t'entenc i sé que pel què dius hi passes moltes hores al teu cotxe, ànims i pensa que sempre hi haurà persones que t'entendran, cuida't molt i ànims eh!

Maria Jesús dijo...

El pas del temps ens obliga a fer coses. El teu relat m'ha agradat molt, bonica

Anna i Lluís dijo...

jo n'he venut 4 de cotxes, i amb cada un d'ells he viscut molts i molts moments, romàntics, especials, tristos, espectaculars...i amb cada un d'ells, sense fer excepció, m'han caigut moltes i moltes llàgrimes, de la pena, tant de bo algun dia els torni a veure...´sap molt de greu haver de desprendre's d'un cotxe, jo me'ls he estimat a tots!

bajoqueta dijo...

T'entenc perfectament... a mi també em costa despendre'm de les coses. Segur que el que vindrà substituirà el carinyo que et donava l'altre :)

Agnès S. dijo...

Amí em fa llàstima fins hi tot de la roba, i a vegades, quan faig neteja de lo que fa anys que no em poso, sóc incapaç de llençar segons que. Esclar que l'unic problema que em comporta és tenir l'armari plè d'inutilitats!

lali dijo...

A mi hem va costar molt aprende a desprendem de cosas.....pero en vaig tenir que apendre,no sense dolor i horas d´ara .... crec que les coses son coses, donar-li les gracies i despedir-se , es donar pas a que entrin coses noves....

Puji dijo...

Quina peneta fa desfer-se d'un cotxe. És idiota perquè és un objecte, però hi hem viscut tantes coses...

Mònica dijo...

visitem, tinc una coseta que potser vols veure...
diguem que es... una SORPRESA! :)

horabaixa dijo...

Hola Pluja,

Que ne's de curiós aixó del cotxe.

N'he tingut uns quants i cada cop que l'he canviat, mentre no tenia el nou, em feia l'afecte que era com una petita traició.

La sensació desapareix en agafar el nou. Dels antics, queda sempre el bon record i els moments viscuts.

Una abraçada