parlem poc...

Avui he pujat a un taxi. Anava tard, una cosa habitual en mi, i m'he decidit regalar-me un viatge tranquil i còmode amb taxi. A vegades els taxistes xerren amb tu però d'altres no, és d'aquelles situacions en les que, depen del dia i el moment, poden ser molt plaents o convertir el trajecte en un viatge incòmode.

El taxista d'avui tenia ganes de xerrar i a mi no em desagradava la idea d'escoltar. He pensat que possiblement parlaria del temps, de futbol o, essent una mica més agoserat, de política. Però no. Ha començat a parlar-me de la vida, amb una visió del món molt pròxima a la meva i amb unes idees francament interessants.

I mentre l'escoltava, he pensat en la quantitat de gent que hi ha pel món que vivim, sentim i pensem les coses d'una manera molt semblant i que, no ens coneixem. Quan a vegades tens la sensació de ser l'únic que veu les coses d'una manera apareix una persona, en forma de taxista, que et demostra que no és així, que no estàs sol, que hi ha més gent que pensa com tu.

Molts dies quan llegeixo la premsa em ve al cap la frase de la Mafalda ("paren el mundo, que yo me bajo"), però la xerrada en el curt trajecte d'avui m'ha fet sentir que, potser, si aturessim el món, em sorprendria de la quantitat de gent que baixaria al meu costat. Potser si parlessim més amb la gent que tenim al voltant, decobriríem que som més dels que ens pensem!

la pell...

Sentir i pensar eren coses diferents que, en ella, moltes vegades no havien anat juntes. La raó sempre havia guiat les seves accions i això li donava una falsa sensació de seguretat i control en el seu dia a dia. Si tot s'analitzava, es sospesava i avaluava, hi havia menys possibilitats d'equivocar-se o, si més no, de sentir, notar, aquesta equivocació.

D'un temps cap aquí, aquesta dicotomia entre cap i pell havia anat canviant. No és que el seu cap hagués deixat d'insistir en fer les coses analíticament sinó que la pell havia anat guanyant terreny. Havia aconseguit escoltar el que el seu cos expressava i aquest nou diàleg amb una part d'ella mateixa que li era pràcticament desconeguda, li havia provocat canvis profunds en el seu interior.

I en aquest marc de transformació, arribà la primavera. L'escalfor del sol, el tacte de l'aigua... el seu cos tenia ganes de sentir, de deixar-se endur per les olors, els colors i les sensacions dels dies més llargs.

I en aquest marc de transformació, es va topar amb una persona que no s'esperava.

Quan el va conèixer el seu cap va fer l'habitual anàlisi crític i intransigent a què estava acostumat. Ningú passava el seu filtre, sempre hi havia possibles pegues, possibles dubtes i possibles problemes a la vista que feien que la raó descartés immediatament la persona que tenia al davant. Amb ell no va fer cap excepció. Després del seu escanneig minuciós i maliciós, va trobar múltiples punts febles que el van dur a fer el mateix diagnòstic de sempre: no interessa.

Però aquell dia la seva pell es va rebelar, va agafar vida pròpia i va començar a fer valdre les seves sensacions per sobre dels pensaments. El cap deia que no i la pell inisitia amb el si. va començar així una guerra sense pietat entre els dos que, temps enrera, hagués tingut un final ràpid i previsible però que aquest cop no sabia com acabaria.

I allà estava ella, escoltant els arguments del cap i sentint les demandes de la pell. Estava acostumada a aquesta dicotomia però el que no sabia com gestionar era l'enorme poder que havia adquirt la pell en aquella batalla. I el dia que va haver de decidir.. va tancar la porta de la raó, va silenciar els seus crits desesperats, i es va deixar endur pel sentiment...

Estava espantada, desprotegida, angoixada.. el seu cap li repetia una i altra vegada que la pell s'equivocava que tot allò només la portaria a patir i a sentir dolor altra vegada... que les coses no es feien sense analitzar.. sense pensar..

potser tenia raó.. potser no..

enviar a tots..

Va obrir el seu correu electrònic com cada dia. Era com un petit ritual que havia adquirit, sense ni adonar-se, i que ja formava part de la seva rutina diària. Esperava trobar-hi l'spam de cada dia d'una publicació digital que no sabia com s'havia colat al seu correu però que tampoc podia eliminar. Pèrò a la safata d'entrada posava "2 missatges" i en un d'ells va veure aquell nom.

Feia molt temps que havia perdut el contacte amb ell, que havia desaparegut de la seva vida, i d'una forma poc elegant. Per això rebre aquell correu li va sobtar. Però la seva sorpresa es va convertir en decepció quan va veure que era un d'aquells mails que s'envien a tothom. No era la primera vegada que rebia un correu d'aquests per part d'ell. Quan feia alguna cosa, convidava a tothom via mail, inclosa ella.

Perquè ho feia? perquè no l'havia tret de la seva llista de correu electrònic si quan passava pel carrer ni la saludava? Era una cosa que ella no entenia i que li semblava molt hipòcrita.

El mail d'aquell dia però no duia cap més destinatari que ella. Però es veia clarament que era un d'aquells correus que s'envien a tothom perquè era impersonal. Tant fàcil com posar tots els destinataris en una copia oculta perquè ningú veiés als altres i tothom es cregués convidat personalment.

Cap paraula dirigida a ella, cap referència al seu nom, cap "hola com estàs".. una simple invitació.. Calia?