sábado, 20 de junio de 2009

anava tard..


Anava tard. Eren prop de les dues de la matinada i l'endemà s'havia d'aixecar a les 6 del matí per anar a treballar. No havia d'haver allargat tant el sopar però hi estava tant a gust.. la brisa del mar, les mirades còmplices, els somriures, les caricies... que es va deixar endur pel moment sense mirar el rellotge, aquell objecte que sempre li recordava que havia de marxar.


Anava tard i a la carretera no hi havia ningú. Se la coneixia de memòria, era una via ràpida de doble carril. Va accelerar el ritme, anava ràpid. Tenia ganes d'arribar a casa, de posar-se al llit i poder descansar encara que fossin poques hores.


Anava tard i ja faltava menys per arribar. Va girar una corba i de cop i volta va veure alguna cosa que es movia uns metres més endavant. Va posar les llargues i, a la velocitat que anava, els metres es van escurçar de seguida i es va trobar al davant allò que es movia: un senglar.
Què hi feia un senglar en una autovia! el seu cos es va tensar de cop, va clavar el peu al fre del cotxe però la velocitat era massa alta, el senglar es va moure cap a la dreta i ella va fer un cop de volant a l'esquerra per esquivar-lo però, en dèciemes de segon, es va trobar la mitjana de la via al damunt i sabia que si hi picava, a la velocitat que anava, l'accident podia ser mortal. A tres dits de xocar amb la mitjana va tornar a donar cop de volant, ara cap a la dreta. O la mitjana o el senglar.

Va agafar fort el volant i va sentir un cop fort a la part davantera dreta del cotxe. Un cop sec que va desestabilitzar el cotxe i la va obligar a anar d'un cantó a l'altre de la carretera intentant controlar el vehicle. Finalment el cotxe es va estabilitzar i va continuar avançant, més lentament, pel mig de la via. Ella encara tenia les mans clavades al volant i el seu cos, de cop i volta, es va destensar i va començar a entumir-se i a estremir-se de l'espant. L'adrenalina disparada en aquells pocs segons li va baixar de cop i es va trobar malment. De cop i volta, com si despertés d'un somni, va sentir un soroll estrany a la roda. Va aturar el cotxe i va sortir a mirar-lo. Estava enfonsat de la part dreta i la roda mig trabada. No podia continuar.


Anava tard però ara estava aturada al voral trucant a la grua perquè la vingués a buscar. No va voler despertar a ningú. Es va quedar quieta, sola, al mig de la carretera silenciosa i fosca esperant que vingués la grua. I en aquell moment va pensar que sí, que anava tard, però que havia estat a punt de no arribar mai...

11 comentarios:

Maria Jesús dijo...

A punt de no arribar mai... per què? M'ha deixat amb les ganes de saber el final. Bé, hauré d'esperar. Petonets, Pluja

Mònica dijo...

Es veritat, que de vegades anem tard, pero s'ha de respirar i anar sempre amb prudencia.

Gracies per comentar :)
El relat que pujo el blog ultimament, té 4 parts i ja he pujat la 2n. ;)

Striper dijo...

o crec que menys per el prc senglaer amb retras pero el final va serr feliç.

bajoqueta dijo...

Ai espero que no sigue real, sinó vaja susto! :S

Thera dijo...

Ull! Situacions així poden fer que no arribem mai... De vegades els senglars són massa habituals en algunes carreteres...

horabaixa dijo...

Hola Pluja,

Un vehicle, una carretera, unes llums.

La pericia? la sort? Tremendo.

Una abraçada

lali dijo...

El relat hem dona que pensar amb la fragilitat de la vida i de com pot canviar en decimes de segons......reflexos afinats i encertats....han portat a un bon final.....pero l´experiencia queda a dins , la por, el ensurt,......l´alegria de tant sols haver d´avisar a una grua!!!!!

mil petons

skorbuto dijo...

Diuen que tenim la capacitat d'obviar el perill quan altra cosa ens angunia, desgraciadament sovint ens anguniem per no res i perdem de vista el perill.

Mònica dijo...

Ja està la 4rt part :)
Gracies per llegirte els 3 posts anteriors.
En realitat aquest escrit és una redacció d'escola.
Em van posar un 9'99 per les faltes d'ortogràfia.

Un petò pluja :*

La Caperucita que se comió al lobo. dijo...

Pluja, sento comentarte tan en aquest post,, peró despres de rumiar-ho molt tinc la intenció de tancar el blog.

Et pases a despedir-te?

Un petó molt fort :*

DooMMasteR dijo...

Quina sensació més angustiosa... Quedar-se sola en mig d'una carretera d'aquestes després d'un accident...