Parlar...

No crec en les casualitats, ja ho he dit més d'una vegada. Tot i que a vegades, quan passo per un mal moment, oblido aquesta creença. Però quan això em succeeix, curiosament em passa alguna cosa que em fa recordar aquesta premisa. I és el que m'ha passat avui.

"Casualment" m'ha caigut a les mans la contraportada de la vanguardia d'avui en la que hi havia una entrevista a Luis Rojas Marcos (el psiquiatra). Us la recomano.

Parlava sobre els moments durs que passen les persones a la seva vida i com afrontar-los. Partint d'aquí ha dit una frase que m'ha agradat especialment: "si tens amics, estàs salvat". I després, ha disertat sobre la necessitat de parlar, de comunicar-se, de poder expressar verbalment el que un sent.

I crec que té molta raó. Posar en paraules allò que sents, allò que et fa mal, aquells sentiments que et generen dolor, ajuda a exterioritzar-los, entendre'ls i superar-los.

Una entrevista adient pel moment que estic passant, que m'ha caigut a les mans... casualment.

la via del tren...

Ahir estava trista i vaig mirar una pel·lícula que m'agrada especialment i que, cada vegada que la veig, hi trobo coses noves. És Bajo el sol de la Toscana amb una genial Diane Lane de protagonista.

Mirava la pel·lícula (amb el cleenex al costat) quan un dels personatges va dir una frase que segur que jo ja havia sentit les altres vegades que havia vist el film però em va cridar especialment l'atenció. Pels qui no hagueu vist la pel·lícula, la protagonista s'ha separat de forma molt dramàtica i agafa una casa a la Toscana a on viu el procés de separació al costat de les persones que coneix allà (molt entranyables). L'escena en concret que em va emocionar és quan ella, desesperada perquè creu que no trobarà cap persona amb qui compartir la vida i la casa que ha comprat, parla amb un amic i ell li diu : en un poble dels Alps, van construir una via de tren per unir dos pobles que eren veïns, però ho van fer quan encara no hi havia tren. Van construir la via amb l'esperança que un dia hi passaria el tren.

És una metàfora, evidentment, que anima a la protagonista a seguir treballant amb la casa, reformant-la i arreglant-la sense perdre l'esperança que algun dia arribarà algú amb qui compartir-la.

Em va agradar molt l'escena i ara, quan estic més trista del normal, penso en la via , consruint-se a poc a poc però fermament a l'espera que algun dia... hi passi un tren.

la llibreteta..

Avui he retrobat una llibreteta que la meva germana em va regalar fa temps i que havia deixat descuidada en un calaix. És una llibreteta petita, amb les pàgines blanques immaculades esperant a que algú i escrigui els seus pensaments. I quan l'he vist, he pensat en vosaltres i en el meu bloc, silenciós, estàtic, buit sense les meves paraules. I una punxada al cor m'ha fet decidir-me a tornar a escriure, després d'aquest temps d'absència.

Quan no estàs en el teu millor moment, quan et sents trist o buit no tens ganes d'escriure perquè no saps què dir. Per això aquest temps he estat tan ocupada intentant no deixar sortir de dins meu la buidor que sentia que no he tingut "temps" d'escriure. En el fons no era més que una excusa per evitar enfrontar-me amb el paper en blanc, amb els meus sentiments, tristos i confosos.

Sovint quan plasmem en un full allò que sentim ho reflectim d'una forma que ens és més clara i entenedora fins i tot per nosaltres mateixos. Però a la vegada, escriure-ho ens fa mal perquè precisament constatem que no estem del tot bé.

Em trobo en un moment amb molts de dubtes existencials. M'han fallat alguns pilars i altres trontollen de manera que potser han de caure del tot per tornar-me a reconstruir. Però he pensat que una bona teràpia és fer allò que sempre m'ha agradat, escriure. I aquí tinc un raconet on intentar-ho.

A vegades m'és difícil, a vegades no sé què dir.. però ho vull intentar de nou.