vull fer...

Sempre quan anem atabalats ens vénen un munt de coses a la ment que volem fer. Normalment vénen acompanyades de l'encapçalament "si tingués més temps.." de manera que la frase queda així: "si tingués més temps voldria fer.." i aquí al darrera hi apareixen multitut de coses que tenim en ment en aquell moment.

Però arriba el dia en el que l'encapçalament d'aquest mantra es fa realitat, és a dir, arriba el dia en el que tenim (finalment) temps. I què fem?.. oblidem tota aquella llista que teníem tan clara en aquells moments en els que la feina ens absorbia i.. no fem res. Se'ns obre un buit de segons i minuts en blanc al davant que omplim amb.. res. I passen aquells moments de parèntesi a la nostra vida diària i tornem a la voràgine de la nostra vida i.. no hem fet... res.

Això és el que a mi em pot passar d'aquí a poc. Quan per fi gaudeixi d'unes merescudes vacances nadalenques. Unes vacances que tindria ganes d'aprofitar per fer aquelles mil coses que m'agraden però que.. em fa por de desaprofitar..

Potser no m'hi hauria de capficar suposo que ja m'ho trobaré quan hi sigui i suposo que al cap i a la fi no fer res.. tampoc està tan malament.

frase...

Hola a tots!

Sóc conscient que fa molts dies que no escric però no tinc el temps suficient per fer-ho! (ja es calmaran les coses, espero!). Mentrestant deixo escrita una frase que vaig llegir i que m'ha encantat:

"No mesuris la vida pels moments que respires sinó per aquells instants que et deixen sense alè".

Queda dit! ;)

autoexigència...

Sempre he sigut molt autoexigent. Això té una vessant positiva però també moltes de negatives. A casa he estat la bona nena que sempre ha fet el que "tocava" i no ha portat problemes, ni tan sols a l'època adolescent quan el més normal és ser una font de conflictes (amb més o menys meusura, clar!). No és que això em sàpiga greu però amb el temps m'he adonat que he fet sempre el que tocava i el que deien que havia de fer i no el que jo volia fer. De fet em sembla que m'ho he preguntat poques vegades, el que volia fer jo. A més a més, tot el que he anat fent ho he hagut de fer "perfecte", només faltaria! He estat el "model" a seguir i això implica un esforç molt gran. I la major part de culpa ha estat meva per creure'm el discurs i autoaplicar-me'l.

Però des de fa un temps les coses han canviat. És un canvi intern que ni sé com ha arribat ni en què consisteix però em fa sentir diferent. M'he començat a permetre fer coses que no són tan perfectes. Però em costa perquè haig de lluitar contra mi mateixa, contra la part autoexigent que no suporta ni una errada.

Ara mateix tinc un conflicte. Em vaig matricular d'unes assignatures que no tinc ganes de fer. Són assignatures d'una carrera que estudio per hobbie, perquè m'agrada. Però m'he trobat que no tinc ganes de fer-les, tinc ganes de fer altres coses i voldria deixar-les. Sembla senzill oi? si total estudies perquè t'agrada.. deixa-les i ja està! Doncs no m'és tant senzill. Em sento tan malament per no "complir" amb el que toca. Per deixar de fer una cosa a la que ja m'he compromès (encara que sigui amb mi mateixa) que no sóc capaç de dir "prou", abandono, sense sentir-me culpable o fins i tot fracassada. I això m'entristeix...

somni...

Avui he tingut un somni molt estrany. Normalment somio bastant i tinc facilitat per recordar el que he somiat i, en certa manera, m'agrada intentar trobar-li sentit (tot i que a vegades és difícil!). Però avui he somiat una cosa estranya, que m'ha fet patir molt i que m'ha provocat despertar-me amb una certa sensació d'angúnia.

No recordo exactament què passava però tinc clar que estava a punt de perdre un ull, l'ull esquerre concretament. Recordo que em mirava al mirall i la part de sota l'ull (no la perpella sinó les pestanyes de sota) la tenia flàcida, em queia.. ha estat una imatge molt desagradable, acompanyada d'una sensació d'angúnia i pànic que encara no sé com no m'ha despertat de cop!

Durant el matí hi he donat voltes i no he entès a què venia el somni i aleshores he recordat que un dia em van regalar un llibre d'interpretació de somnis. Fa anys que el tinc però mai l'havia mirat perquè no hi crec massa amb aquests llibres (i menys essent estudiant de psicologia!), però avui he sentit la curiostat de veure què em deia el llibre sobre el meu ull quasi perdut. I he trobat que em deia el sëgüent:

"cualquier sueño que se centre en los ojos se relaciona con observación y discriminación. La pérdida de visión significa la pérdida de claridad y si es del ojo izquierdo se refiere a la pérdida de intuición"

M'he quedat una mica astorada perquè tal i com podeu observar en el meu anterior post, em queixava de la manca de llum que veig en aquests moments en algunes coses...

Mmmmm... potser hauré de mirar-me millor aquest llibre que fins ara tenia oblidat!! ;)

foscor

És fosc. Al meu voltant no veig res. Vaig a les palpentes. Avanço sense saber a on vaig. Sento la necessitat de marxar, se sortir d 'aquest espai inert que m'angoixa. És com si de cop m'hagués estancat. Estigues caminant en una cinta que no avança. Sento veus a la llunyania, però no aconsegueixo entendre-les. Necessito llum, i no sé on trobar-la.

Enfadada...

A vegades penso que sóc massa bona persona. No tinc tendència a ser rencorosa tot i que això no vol dir que a la primera de canvi m'oblidi de les males passades. Però amb el temps, intento col·locar les coses al seu lloc i perdonar a aquells que m'han fet mal. Odiar exigeix massa esforç. Però ahir em van dir una cosa que em va fer sentir malament. Un amic, va anar a sopar amb una persona amb qui jo havia estat molt de temps i que em va fer molt mal. Durant el sopar van parlar de les ex parelles i vaig sortir jo. El meu amic, més tard em va explicar que aquesta persona li va reconèixer que jo era la parella amb qui pitjor s'havia portat i que estava molt content que ara poguessim tenir una relació cordial.

Em vaig sentir rabiosa.

No és que tinguem una "relació", però per diversos motius laborals ens hem de veure i jo he acabat optant per oblidar que em va fer el que em va fer i tractar-lo com qualsevol altre (marcant les distàncies, evidentment). Lo nostre es va acabar ja fa molts anys i anar arrossegant el passat no és bo.

Però pensar que ell era conscient del mal que em va fer (cosa que a mi mai m'ha reconegut) i que se sentia "content" perquè el tractava de forma normal, em va fer sentir idiota. Em va fer ràbia que el meu esforç de païr la situació, situar-la al seu lloc i superar-la.. hagi servit perquè ell estigui "content".

És com si la feina que he fet jo l'hagi beneficiat a ell i crec que no s'ho mereix. Ja se'm passarà, però m'ha fet ràbia...

les contradiccions...

Se sentia frustrada. Tenia la sensació que no s'explicava, que no es feia entendre. De fet era complicat expressar-li les seves contradiccions. Tenia por de tornar a patir, de tornar a trencar-se per dins, de tornar a ser vulnerable... i aquesta por feia que necessités sentir que ell la necessitava, que no li fallaria, que l'estimava... però al mateix temps, veure que allò tirava endavant, prenia forma i importància, li desencadenava totes les seves pors.

Només hi veia una solució: parlar-ne, intentar expressar tot el que sentia.. però, i si ell no ho entenia? i si ella no aconseguia explicar-se? a vegades les paraules es queden curtes a l'hora d'expressar sentiments...

El va mirar. Feia una estona que estaven en silenci. Ho havia d'intentar...