M'han fet fora..

M'han acomiadat. Sóc una víctima més de la "crisi" i ho poso entre cometes no per negar la seva existència sinó perquè en una empresa on no hi ha pèrdues (al contrari) la "crisi" és l'excusa ideal per fer neteja de personal sense que ningú es mobilitzi.

9 anys treballant al mateix lloc, 9 anys amb una rutina, amb uns companys, amb una organització laboral i personal que, de cop, desapareixen. I dic de cop perquè em van trucar un dia per dir-me que no calia que hi tornés més. "Ho sentim, no és res personal, estem molt contents de tu però la situació és la que és i clar.. qüestions de la crisi" .Un xec sobre la taula, una signatura i apa.. adéu i que et vagi bé la vida...

No em van donar ni la opció a acomiadar-me com hagués volgut de la gent amb qui em relacionava des de feia tan de temps. No em van donar ni la opció de païr que no trepitjaria mai més aquells passadissos, no em van donar ni la opció d'assimilar que, de la nit al dia, la meva vida donava un tomb.

Estic trista, dolguda i espantada. Trista per veure'm forçada a abandonar un lloc i una feina que m'agradaven, dolguda per sentir-me tractada com un simple número després de tants anys a l'empresa i espantada pel que vindrà a partir d'ara.

Haig de fer un canvi de xip mental sobretot per poder passar les festes el millor que pugui. No puc evitar els somnis, l'angoixa o la tristesa que estic passant aquests dies però no vull que em facin viure el Nadal malament, sobretot perquè per a mi són unes dates especials que estava esperant amb molta il·lusió.

Vaig llegir un dia que la vida no és esperar a que passi la tempesta sinó aprendre a ballar sota la pluja.. potser serà qüestió de començar a fer alguns passos...

calidesa...

"....agafa els llumins i encen la última espelma del menjador. Es mira la taula parada i les petites flames que il·luminen la sala i somriu. L'ambient és càlid, agradable.. com ell.. Dóna un cop d'ull a la cuina i s'assegura que tot està en ordre i a punt per acabar de fer els últims retocs al sopar quan ell arribi, i s'asseu al sofà per esperar-lo. A fora fa fred però casa seva és un oasi de comfort i calidesa. S'ha posat roba còmode però sense oblidar aquell jersei amb les espatlles descobertes que a ell tan li agrada... Sona el timbre.S'aixeca d'un salt i va a obrir la porta. Contesta per l'interfono i ell li torna la salutació amb una rialla. L'estona de pujar amb l'ascensor se li fa eterna...Finalment arriba al replà, s'obre la porta, i ell apareix amb un somriure irresistible i uns ulls brillants d'emoció. Ella sent com tot el seu cos reacciona a la seva presència i s'estremeix quan ell l'abraça amb força. És tard, l'endemà s'ha de treballar.. però el temps s'atura en aquell precís instant, en el precís moment en el que els seus llavis es troben..."

vull fer...

Sempre quan anem atabalats ens vénen un munt de coses a la ment que volem fer. Normalment vénen acompanyades de l'encapçalament "si tingués més temps.." de manera que la frase queda així: "si tingués més temps voldria fer.." i aquí al darrera hi apareixen multitut de coses que tenim en ment en aquell moment.

Però arriba el dia en el que l'encapçalament d'aquest mantra es fa realitat, és a dir, arriba el dia en el que tenim (finalment) temps. I què fem?.. oblidem tota aquella llista que teníem tan clara en aquells moments en els que la feina ens absorbia i.. no fem res. Se'ns obre un buit de segons i minuts en blanc al davant que omplim amb.. res. I passen aquells moments de parèntesi a la nostra vida diària i tornem a la voràgine de la nostra vida i.. no hem fet... res.

Això és el que a mi em pot passar d'aquí a poc. Quan per fi gaudeixi d'unes merescudes vacances nadalenques. Unes vacances que tindria ganes d'aprofitar per fer aquelles mil coses que m'agraden però que.. em fa por de desaprofitar..

Potser no m'hi hauria de capficar suposo que ja m'ho trobaré quan hi sigui i suposo que al cap i a la fi no fer res.. tampoc està tan malament.

frase...

Hola a tots!

Sóc conscient que fa molts dies que no escric però no tinc el temps suficient per fer-ho! (ja es calmaran les coses, espero!). Mentrestant deixo escrita una frase que vaig llegir i que m'ha encantat:

"No mesuris la vida pels moments que respires sinó per aquells instants que et deixen sense alè".

Queda dit! ;)

autoexigència...

Sempre he sigut molt autoexigent. Això té una vessant positiva però també moltes de negatives. A casa he estat la bona nena que sempre ha fet el que "tocava" i no ha portat problemes, ni tan sols a l'època adolescent quan el més normal és ser una font de conflictes (amb més o menys meusura, clar!). No és que això em sàpiga greu però amb el temps m'he adonat que he fet sempre el que tocava i el que deien que havia de fer i no el que jo volia fer. De fet em sembla que m'ho he preguntat poques vegades, el que volia fer jo. A més a més, tot el que he anat fent ho he hagut de fer "perfecte", només faltaria! He estat el "model" a seguir i això implica un esforç molt gran. I la major part de culpa ha estat meva per creure'm el discurs i autoaplicar-me'l.

Però des de fa un temps les coses han canviat. És un canvi intern que ni sé com ha arribat ni en què consisteix però em fa sentir diferent. M'he començat a permetre fer coses que no són tan perfectes. Però em costa perquè haig de lluitar contra mi mateixa, contra la part autoexigent que no suporta ni una errada.

Ara mateix tinc un conflicte. Em vaig matricular d'unes assignatures que no tinc ganes de fer. Són assignatures d'una carrera que estudio per hobbie, perquè m'agrada. Però m'he trobat que no tinc ganes de fer-les, tinc ganes de fer altres coses i voldria deixar-les. Sembla senzill oi? si total estudies perquè t'agrada.. deixa-les i ja està! Doncs no m'és tant senzill. Em sento tan malament per no "complir" amb el que toca. Per deixar de fer una cosa a la que ja m'he compromès (encara que sigui amb mi mateixa) que no sóc capaç de dir "prou", abandono, sense sentir-me culpable o fins i tot fracassada. I això m'entristeix...

somni...

Avui he tingut un somni molt estrany. Normalment somio bastant i tinc facilitat per recordar el que he somiat i, en certa manera, m'agrada intentar trobar-li sentit (tot i que a vegades és difícil!). Però avui he somiat una cosa estranya, que m'ha fet patir molt i que m'ha provocat despertar-me amb una certa sensació d'angúnia.

No recordo exactament què passava però tinc clar que estava a punt de perdre un ull, l'ull esquerre concretament. Recordo que em mirava al mirall i la part de sota l'ull (no la perpella sinó les pestanyes de sota) la tenia flàcida, em queia.. ha estat una imatge molt desagradable, acompanyada d'una sensació d'angúnia i pànic que encara no sé com no m'ha despertat de cop!

Durant el matí hi he donat voltes i no he entès a què venia el somni i aleshores he recordat que un dia em van regalar un llibre d'interpretació de somnis. Fa anys que el tinc però mai l'havia mirat perquè no hi crec massa amb aquests llibres (i menys essent estudiant de psicologia!), però avui he sentit la curiostat de veure què em deia el llibre sobre el meu ull quasi perdut. I he trobat que em deia el sëgüent:

"cualquier sueño que se centre en los ojos se relaciona con observación y discriminación. La pérdida de visión significa la pérdida de claridad y si es del ojo izquierdo se refiere a la pérdida de intuición"

M'he quedat una mica astorada perquè tal i com podeu observar en el meu anterior post, em queixava de la manca de llum que veig en aquests moments en algunes coses...

Mmmmm... potser hauré de mirar-me millor aquest llibre que fins ara tenia oblidat!! ;)

foscor

És fosc. Al meu voltant no veig res. Vaig a les palpentes. Avanço sense saber a on vaig. Sento la necessitat de marxar, se sortir d 'aquest espai inert que m'angoixa. És com si de cop m'hagués estancat. Estigues caminant en una cinta que no avança. Sento veus a la llunyania, però no aconsegueixo entendre-les. Necessito llum, i no sé on trobar-la.