Avui he dormit 8 hores. Potser per a moltes persones això no és notícia però a la meva vida sí que ho és! El meu promig diari de dormir són 5 hores tot i que, més vegades de les que voldria, acaben essent 4. Això fa que cada matí m'arrossegui literalment pels carrers quan vaig a treballar i que em posi sota la dutxa jurant-me a mi mateixa "avui a les 9 al llit!". Però el dia comença, apareixen els compromisos, la feina, les trucades de telèfon.... i s'acaben fent les tantes de la nit sense que te n'hagis ni adonat.
Les persones que ens aixequem molt d'hora (i quan dic molt d'hora em refereixo a quan els carrers encara NO estan posats!), tenim un problema. Si haguessim de fer cas als metges i dormir el promig diari de 7/8 hores que, segons diuen, va bé per la salut, hauríem d'anar a dormir molt d'hora. Si tenim en compte que a la nit és quan tens temps lliure perquè durant toooot el dia treballes, el dilema és: dormo o visc la vida? Vaig a sopar amb els amics, vaig a veure una obra de teatre, vaig al cine... o dormo?
I és que fer vida social, sortir i airejar-se a nosaltres ens costa un preu elevat: hores de son.
En el meu cas, fa temps que vaig optar per sacrificar hores de son en pro de viure la vida però cada matí, quan estic sota l'aigua calenta de la dutxa suplicant al temps que s'aturi i que em deixi dormir una mica més, penso que haig de canviar aquesta filosofia! El problema és que aquest pensament només el dura fins després de prendre'm el cafè. A la nit, ja no recordo aquests bons propòsits!
Aix... dormir o no dormir... aquesta és la qüestió!
Avui vull parlar de l'estrús. Sóc una gran amant dels animals però haig de reconèixer que fins fa un temps no m'hi havia fixat mai en l'estrús. I pensareu, i què t'ha picat ara per fixar-t'hi? Doncs una simple cosa: he passat alguna situació en la que m'hagués agradat posar el cap sota terra!!! no m'agrada sentir l'estranya sensació d'embolic mental, una sensació que últimament tinc massa sovint! La vida és imprevisible, canviant i sorprenent a cada moment. Ens hem d'acostumar a viure enmig de la incertesa però hi ha gent a la que això no ens és tant senzill. No us ha passat mai? el fet de tenir la sensació de voler posar en cap sota terra (com l'estrús) i no sortir-ne
durant un temps? Les persones som complicades, o ens compliquem la vida! (segons com es miri!). Per què som tant canviants? per què a vegades pensem blanc i sentim negre o volem blau i triem verd? reconec que veure que no controles tot el que et passa i que no tens el domini absolut de la situació genera una por terrible. I, en moments d'aquests, envejo els estrussos que poden posar el cap sota terra! Ho he provat eh? però és tant dur...!!!
