martes, 25 de marzo de 2008

Com et dius....?



Avui m'ha passat una tonteria que m'ha fet pensar. He anat a un starbucks (sí, sí... aquesta cadena de cafès americana que vaig prometre que no trepitjaria mai més!). Resulta que havia d'esperar una estona i al sortir del metro me l'he trobat davant i he pensat que aquesta "casualitat" m'anava bé perquè necessitava un cafè! Duia l'mp3 posat i a l'hora de demanar m'he tret el casc d'una orella mentre a l'altra sonava a tot drap una cançço de texas que em posa nostàlgica. I ha passat la conversa següent:


-Bona tarda -em diu el noi de darrera la barra

-Hola, un tallat -reponc jo amb la part del cervell que no estava ocupada seguint la lletra de la cançó

-Alguna cosa més? -pregunta el noi amb un somriure de "encara em falten 4 hores per plegar"!

-No gràcies -responc jo educadament amb un somriure de "intento ser simpatica"

-Com et dius?



"Eh?????....." aquí la canço ha parat en sec, bé la cançó no ho crec però el meu cervell ha tingut un sotrac. "...què vol dir que com em dic? i jo ara què li dic? oh! i em mira rient el tio!!.."


-pluja -he dit jo amb la boca petita i la mirada de "no em refio de tu, tio"


-per la pluja! -ha cridat de sobte a la noia que estava al costat de la cafetera que, acte seguit, ha agafat un bonic got de paper hi hi ha estampat el meu nom!




Ostres tu! no recordava que als starbucks demanaven el nom! quin ridícul! Sort que no he engegat al pobre tio amb una frase a l'estil "i a tu què t'importa com em dic?"

El cas és que m'he assegut en una barra que donava al carrer amb el meu got personalitzat pensant perquè ens resulta tant estrany en una gran ciutat que algú ens pregunti el nostre nom. No sé si ha estat per l'efecte de la música o perquè m'ha enganxat despistada però en aquell moment, aquesta pregunta tant senzilla m'ha semblat fins i tot impertinent o fora de lloc. I això m'ha fet adonar que sovint (per no dir quasi sempre) quan caminem i ens movem per una gran ciutat ho fem aïllats de tot i de tothom, amb la nostra música, la mirada perduda i una careta posada. Una espècie d'armadura que fa que passegem pel carrer sense adonar-nos de les resta de coses i gent que ens envolta i que provoca que un gest tant simple com preguntar-nos el nostre nom ens pugui arribar a sorprendre.


En fi.... reflexions al costat d'una tassa personalitzada!!!! Sabeu? ara que me la miro, em fa gràcia i tot veure-hi el meu nom escrit... em sembla que la guardaré!!


7 comentarios:

nyC dijo...

Pluja, pensa que les grans ciutats provoquen un seguit d'estats que no ens provoquen els llocs més familiars. Què t'he de dir, jo...
Però com hem dit últimament, pensa que ni una cosa ni l'altra son les millors! Necessitem estar al mig de tot plegat per entendre totes les coses! A més, això que dius, el fet de que t'agafin desprevingut, tard o d'hora crec que a mi tb m'hi agafaran... i no només pq estaré pensant amb altres coses o escoltant una musica pels cascos sinò,sobretot, pq no els entendré de res!
Apa, doncs, que vagi molt bé!

Striper dijo...

Jo trobo un detall que posin el nom a la taza, potser desconfiem tant de tot que hasta volemamagar el nostre nom, jo en Joan. Bon dia.

DooMMasteR dijo...

Jo també m'hagués quedat a quadres...
Mira que n'arriben a ser impersonals les ciutats! Jo cada dia flipo més amb l'actitud de la gent. És molt poc humana.

Salutacions!

Puji dijo...

Jo no he entrat mai en un estarbacs. Bé, si que hi he entrat un parell de cops i he hagut de fugir de la gentada que hi havia. Deu ser curiós que et demanin com et dius, encara que als USA és bastant habitual.

Anónimo dijo...

És que no pots anar pel món amb la música enxufada a tot drap i desconectada de la realitat!!! Mira les coses que et passen!! jeje
La cuitat és impersonal, la gent que l'habita no té nom, sóm peces d'un engrenatge que té vida pròpia.
Una bona reflexió Pluja, i una experiència divertida!!! Gràcies per compartir-la amb nosaltres!

pluja dijo...

nyc: és cert que això que em va passar a mi, si et passa en una ciutat estrangera i a on no domines del tot l'idioma encara és més surrealista. Però nyc, sempre et quedarà el consol que en llocs més coneguts també ens passen aquestes coses!
Striper:tens tota la raó. És un detall veure el teu nom al got! Al final fa ilusió i tot!jaja! Suposo que en un món tant anònim ens acaba semblant estrany una cosa tant normal com que algu digui o escrigui el nostre nom!
Doomaster: i tant que són impersonals i el més trist és que tots plegats acabem ajudant (d'alguan manera o altra) a que sigui així!!
Puji: doncs et recomano el que hi ha a la sortida del metro d'universitat. Te una barra que dóna al carrer i et pots passar l'estona observant l'anar i venir de la gent, és un exercici curiós i divertit!!!
Anonim: tens tota la raó! i el més trist és que no havia descobert l'MP3 frins fa quatre dies. ja veus tu, el començo a fer servir i em passen aquestes coses!!!jaja!

horabaixa dijo...

Hola Pluja !!!!!!!!!!!!

Treute l'armadura. A una gran ciutat també hi han "persones".

Aprofita la petita escletja de la caixeta de vidre. Recordes?

Prova-ho