el temps... passa?

Avui he estat parlant amb una persona sobre el temps. Uff! quin concepte! què entenem per "temps"?

"és allò que tot ho cura", diuen alguns

"és allò que passa volant", diuen altres

"és allò que no podem aturar"...

Suposo que cadascú pot donar moltes definicions a la paraula "temps", però el cert és que massa sovint marca la nostra vida. Medim el que fem i el que no podem fer en funció d'ell, i això a vegades és un error. Quantes vegades no hem dit "ho faria però no tinc temps!" o "això temps enrere ho hagués pogut fer però ara.. ja m'ha passat el temps!"

La nostra societat es regeix pel rellotge (heu provat mai d'estar un dia sense ell?). Ens llevem quan el rellotge ho marca, mengem quan és "hora", fem les coses en funció del "temps" que tenim... I en un model de societat on tot ha de ser instantani i ràpid això ens fa perdre molts moments importants, interessants o simplement màgics.

Les funcions més bàsiques com per exemple menjar, dormir o caminar van marcades pel temps establert. Si has d'anar a treballar t'has d'aixecar a certa hora (tinguis més o menys son), si tens x temps per dinar ho has de fer llavors (tinguis més o menys gana), quan vas pel carrer camines en funció del temps que tens per arribar a lloc (estiguis més o menys cansat). I ja no parlem de fer coses que a un li agradin. En general reservem poc espai a fer allò que ens agrada, a descobrir què ens omple, entre d'altres coses perquè fer això requereix aturar el "temps" i escoltar-se un mateix. Dedicar temps a regar una planta, a mirar un paisatge o a caminar i respirar amb calma és una pèrdua de "temps" i... el temps passa. Aquesta crec que és la consigna que tenim més interioritzada i que ens fa més mal. El temps passa, per tant, correm! aprofitem-lo! ràpid que fuig!

I això fa que no ens prenguem la vida amb calma, tranquilitat, dediquem l'estona que vulguem realment a fer les coses. Tinc una gran amiga que sempre diu "jo vaig lenta.. ja arribo a fer les coses però uns anys més tard que la resta" i jo sempre li responc "vas lenta? no, vas al teu ritme". Sembla que tothom hagi de seguir sempre el mateix ritme, que tothom hagi d'anar a l'hora, faci les coses al mateix "temps"... si tens 40 anys ja no és hora d'estudiar.. si en tens 60 ja no és hora d'enamorar-se..

El temps passa, sí però precisament per això aprofitar-lo vol dir gaudir plenament del moment present, dedicant a allò que fem tota l'estona que ens sigui necessària. Crec que només prenent-nos i marcant el nostre propi "temps" viurem plenament la vida!

Silenci justificat

He estat una setmana en silenci però tenia justificació! No vaig tenir temps de penjar un post abans de marxar i d'aquí que "desaparegués" sense avisar! Ho sento! He estat uns dies a Itàlia, a la toscana. D'entrada deixeu que us recomani el film "Bajo el sol de la Toscana" amb Diane Lane de protagonista. Realment el paisatge i els pobles d'allà són iguals que el film! Han estat uns dies de sol, tranquilitat, rialles i complicitats. Però han passat tant ràpid!! Hauríem de fer un estudi per determinar perquè a vegades un minut es fa etern i perquè en altres ocasions els dies volen!! Però això seria motiu d'un altre post!!

l'edat...

Ahir vaig tenir una conversa molt interessant amb una amiga de la família. És una dona atlètica, amb un cos musculós i pell morena, mirada viva i amb una personalitat alegre i activa. Té 60 anys, però ningú ho diria. És una dona que s'ha dedicat tota la vida a l'esport i és entrenadora professional. Però ara té una crisi. Una crisi pel fet d'haver complert 60 anys. Ella em deia que té problemes per acceptar aquesta edat perquè, socialment, sembla que tenir 60 anys implica fer o ser de determinada manera que ella no és. La roba, les aficions.. tot el que ella és no quadra amb el que li "tocaria" per edat. I això em va fer reflexionar sobre el concepte social de l'edat. Encara que no ens agradi, la societat ens marca les coses que "toquen" a cada edat. Si t'acostes o has arribat als 30 ja "has" de tenir parella estable, si ja t'has casat ja "toca" tenir fills. Això en els pobles petits passa encara amb més força. I per molt que intentis que no t'afecti, quan veus totes les companyes d'institut casades i amb dos fills i la veïna del quart et pregunta (per enèssima vegada) "i tu què nena? encara no tens home, ara ja fa un temps que vas deixar l'altre no?" què voleu que us digui, agobia bastant! Conec qui ha acabat sucumbint a aquesta pressió i s'ha casat amb algú a qui realment no estimava i ha acabat lamentant l'error. Fer el que "toca" a vegades és la sortida fàcil. Anar contracorrent no és tant senzill però crec, fermament, que és molt més honest amb un mateix i que, a la llarga, aporta molts més beneficis!

avui fa un any...

Avui fa un any que el món en el que jo vivia es va enfonsar. Avui fa un any que estava asseguda a punt de dinar quan una frase em va canviar la vida. Avui fa un any que ell, de cop i volta, va marxar, sense més explicació. Els anys de convivència, els plans de futur, els projectes... tot va desaparèixer en un tancar i obrir d'ulls, sense que jo pogués dir ni fer res. Va desaparèixer en 24 hores i mai més en vaig saber res.
Avui fa un any però... sembla que hagi passat tant temps! Vaig caure en un pou, vaig deixar de sentir, vaig pensar que mai més m'en sortiria... no dormia, no menjava, no pensava.. l'estat catatònic del primer moment va donar lloc a la desesperació, després va venir el dolor més profund i la tristesa més fosca... però malgrat la sensació que jo estava immòbil mentre el món continuava girant, també va girar per a mi. Vaig forçar-me a menjar, a parlar, a treballar, a sortir.. i de mica en mica vaig tornar a somriure, un somriure trist però somriure al cap i a la fi. El meu entorn (família i amics) va fer un esforç sobrehumà per ajudar-me a sortir del pou i mai els ho podré agrair prou! I així van anar passant els dies fins que avui ha fet un any.

Ha fet un any i m'he adonat que ja no sento tristesa ni dolor, que el meu somriure és sincer, que tinc ganes de viure i de disfrutar de cada dia que comença, que ja no sóc la mateixa..
Avui fa un any que vaig morir per tornar a néixer, es va acabar el camí que tenia al davant i vaig haver d'agafar una dreçera. Durant aquest temps he donat moltes voltes, les caminades m'han fet més forta, la por m'ha tornat més valenta, la incertesa m'ha fet acabar confiant.. i finalment, avui, he trobat un nou camí , he deixat enrera la motxilla plena de pedres que duia a l'esquena i que m'impedia caminar.. em sento lleugera i amb forces per tornar a caminar endavant...

enfadada...

Avui estic una mica empipada. De fet no em passa gaire però suposo que necessito éxpressar-ho d'alguna manera. Sóc una persona que valoro la sinceritat per sobre de tot i que crec que la comunicació és bàsica en les relacions humanes. Tinc tendència a pensar que la gent és bona fins que em demostra el contrari i acostumo a creure en els altres. A més, sempre he pensat que "se coge antes a un mentiroso que a un cojo"! i us asseguro que aquesta frase és ben certa! Què passa doncs quan algú amb qui havies confiat, et menteix? aix.. reconec que ho porto molt malament això! Sobretot quan aquest algú ja no és a prop i, per tant, t'arriba la veritat per altres cantons. Una part de tu se sent enganyat, traït i voldria anar a trobar la persona en qüestió i dir-li que sap tota la veritat i que és un impresentable. Però hi ha una altra part (que és la que a mi em mou) que creu que "cadascú té el que es mereix, i que la vida ja posa a la gent al seu lloc", de manera que no cal donar més voltes al tema. En resum... que no li diré res. Em sap greu el rotllo que us he fotut però suposo que necessitar-me desfogar-me d'alguna manera!

viu...

Sempre havia sentit que "no hi ha ningú més perillós que aquell qui no té res a perdre". No és que ella no tingués res a perdre però havia perdut bastantes coses últimament, bastants somnis, bastantes ilusions... el buit que sentia dins seu li recordava aquella frase que sempre havia escoltat. Tenia una sensació estranya, no se sentia aferrada a res i això la deixava més lliure per volar, per fer coses que abans no hauria fet mai per por. Per por a no ser capaç, per por a equivocar-se, per por del ridícul, per por a no controlar la situació... Aleshores algú li va dir "no pensis en allò que ja no tens, perquè ja no ho tens i per molt que hi pensis no tornarà, pensa i gaudeix d'allò que sí tens. Viu cada moment present a fons i veuràs les sorpreses que et porta la vida". I de cop, va començar a deixar d'intentar omplir el buit de dins seu de records i, sorprenentment, van començar a passar coses que no s'hagués imaginat mai...