sábado, 20 de septiembre de 2008

el tren (part III, final)



El so d'un plor l'abstreu dels seus pensaments. Desvia la mirada de l'exterior i busca d'on prové aquest so, que ara és com de somiqueig. Veu la dona del llibre que també escruta amb la mirada el vagó i l'home del diari que ha clavat els seus ulls a les pàgines com si de cop aquelles lletres impreses haguéssin adquirit una importància vital. No, no són cap d'aquelles dues persones.. doncs qui és que plora?


Entremig dels seients, la veu. Li recorda a la merche. És una noia jove però no tant com la que du les carpetes uns seients més enrera. Diria que ja no és una estudiant. Fa cara de cansada i s'amaga rera un cleenex amb el que s'eixuga les llàgrimes. Pobreta, sembla bona noia. Segur que aquest plor és per un home... Es veu una noia sensible, va vestida discretament i té el bolso a la falda, al qual s'aferra amb les dues mans. Un home que no l'ha sabut valorar, com tots!! Es veu una noia discreta i això als homes no els atrau. Prefereixen les dones despampanants que van de dures i independents malgrat després tot sigui una màscara. Pobreta, m'agradaria dir-li que no val la pena que plori per un home, que segur que el capullo no s'ho mereix, i que sigui quina sigui la seva situació, tirarà endavant, encara que ara no li sembli possible... -pensa mentre agafa amb força el llibre que té a la falda.



S'ha hagut d'inclinar sobre d'una de les carpetes però ara ja la veu. Té els ulls lleugerament vermells i agafa el bolso amb força, estrenyent-lo contra ella mateixa. Al veure les seves mans agafades a aquell objecte de tela recorda el seu nino de peluix. El té a sobre el llit, és de quan era petita, i hi ha moltes nits que quan no pot dormir, l'agafa amb força. Potser és una actitut infantil però a ella li va bé, la fa sentir acompanyada. El dia que el va trobar va ser un dia molt especial. La seva àvia havia mort i estaven tots a casa seva arreglant les coses quan, a les golfes, va trobar una caixa amb joguines de quan ella era petita. La seva àvia les havia guardat! entre els objectes hi va trobar aquell nino de peluix, que tant li agradava de petita i que havia oblidat amb el temps. Com havia pogut oblidar-lo? el va rentar i el va posar a sobre el llit des d'on li pogués fer companyia sempre més. Aquell dia també afagar una fotografia de la seva àvia i la va posar a la tauleta de nit, no volia oblidar-la mai, tenia pànic a deixar de recordar-la tal i com li havia passat amb el nino... Potser a aquella noia se li havia mort la seva àvia, o la seva mare... per la manera com agafava el bolso semblava sentir-se trista i sola... com ella... Va desviar la mirada de la noia i la va tornar a clavar a la finestra, mentre una llàgrima li lliscava pel rostre.



Malgrat els seus intents per mirar el diari, els ulls feia estona que se li desviaven a la finestra. havia descobert la noia que plorava a através del vidre del seient del davant, que la reflectia fent de mirall. Per la manera com anava vestida semblava una noia senzilla, i tal i com agafava el bolso donava la sensació que tenia por que algú li robés. Deu haver perdut la feina, va pensar. Avui en dia les coses ja no són com abans, les empreses t'exprimeixen i quan ja t'han tret tot el suc, apa! al carrer i agafem una taronja nova! Pobre noia, quedar-se sense feina i haver de tirar endavant tota sola és difícil. Per un moment, li sembla que entre llàgrima i llàgrima, la noia somriu tímidament. Potser la feina no li agradava, potser l'explotaven, com en tants llocs! I en el fons té una barreja d'alegria per haver marxat però tristesa per haver-se quedat sense ingressos. La vida és complicada i dura... que li expliquin a ell! pensa mentre torna a fixar la vista, incòmode, al diari.


El so d'un telèfon fa que els tres ocupants del vagó es sobresaltin per un moment. Tots miren per inèrcia que no sigui el seu, però de seguida senten com la veu tremolosa de la noia que plora contesta:
-Hola vida! -diu amb veu baixa mentre esclata a plorar- si.. si.. aquest cop sí.. de veritat! -diu mentre somriu i plora altra vegada - com no vols que plori? hem estat tres anys intentant tenir un fill i ara.. per fi ... -plora -...sóc tant feliç!






9 comentarios:

Striper dijo...

Ostres nena quin final m'ha emocionat...

Anónimo dijo...

Mare meva!!! que guai nena, és molt xulo. És ben curiós com, a partir d'una mateixa situació, ens podem arribar a imaginar coses tant diferents en funció de les nostres vides eh?! Està molt ben escrit i és molt original.
Felicitats carinyo!!!

Maria Jesús dijo...

Hola, bonica, he vingut a llegir el final i a dir-te que m'ha agraddat molt la història. Ets una persona plena de talent i sé que algun dia la teva llum brillarà

horabaixa dijo...

Hola Pluja,

Tremendoooooooooo !!!!, has aconseguit mantenir el fil fins l'últim moment. El final.... inesperat totalment.

Saps? en tots tres relats, queda patent alló que tots veiem dels altres o alló que creiem veure.

A vegades, la realitat es tan diferent.....

Una narració extraordinària.

Una abraçada

pluja dijo...

striper: gràcies striper! m'alegra molt que t'hagi emocionat, quan escrius mai saps el què generen les teves paraules en el qui ho llegeix!

anònim: gràcies! és cert que una mateixa situació es pot viure de formes tant diferents com punts de vista hi hagi!

Maria jesús: gràcies! és una història que feia temps que em rondava pel cap i m'he atrevit ara a escriure-la! em feia una mica de vergonya publicar-la!

horabaixa: és el que volia reflectir. Que tots veiem la realitat en funció de les nostres vivències i creences. M'alegro que no esperessis el final! l'objectiu era que fos sorprenent!! gràcies pels ànims!

Cesc dijo...

Uf... és intens eh i em fa patir perquè veig com la protagonista pateix, però saps donar-hi aquell sentiment :)no m'ho esperava tampoc eh!

DooMMasteR dijo...

M'ha agradat molt, pluja!
Quin final més inesperat. Que faràs més relats?

pluja dijo...

Cesc: el patiment se sent i es porta de moltes maneres però crec que a tots ens afecta no només quan el sentim sinó quan el veiem en els altres!

Doomaster: m'alegro que t'hagi agradat i que no t'esperessis el final!! Al final encara aconseguireu que m'animi a fer més relats!!

bajoqueta dijo...

Totalment inesperat, i ja se sap res és lo que pareix.