No té preu...

Com més gran em faig (i això potser és cosa de l'edat) més valoro l'amistat. De petits els amics són allò més important que tenim. Qui no ha plorat mai perquè un amic s'enfadava o el deixava de banda al pati de l'escola?! A l'etapa adolescent els amics són el refugi del món ordenat i normatiu dels pares, són aquells a qui fas confidències, amb qui traspasses els límits i els únics que "t'entenen". Més endavant, quan entres en l'etapa adulta el concepte amics canvia. L'entrada al món laboral, al món de les responsabilitats fa que els amics ocupin aquell espai d'esbarjo, de lleure, de complicitats.. a vegades amb l'arribada d'una parella això desapareix (gran error!) però si aconseguim mantenir aquests lligams estrets, còmplices i d'amor incondicional amb els nostres amics crec que la vida ens pot ser més senzilla o sí més no més fàcil de portar.

No tothom conserva aquell amic de quan eren petits. A vegades un ha hagut de canviar d'escola, de residència o simplement ha agafat un camí diferent al d'aquell amic de la infància i la relació s'ha anat difuminant. Però el que és bonic és que al llarg de la vida et vas trobant gent amb qui tens l'oportunitat d'establir una relació d'amistat profunda i aquestes oportunitats no es poden deixar perdre. Jo sempre he dit que un amic de veritat és aquell a qui pots trucar a les 4 de la matinada si ho necessites i aquell a qui pots dir "no vinc perquè no em ve de gust" sabent que t'ho respectarà sense enfadar-se.

Aquests dies he estat envoltada d'amics de veritat amb els que he compartit moments fantàstics, mirades còmplices, somriures sincers i rialles autèntiques... i m'he adonat, una vegada més, de lo important que és tenir-los al costat. Perquè la vida és molt llarga i, a vegades, molt dura. I saber que al llarg del teu camí tens algú amb qui agafar-te o a qui donar-li la mà quan faci falta.... no té preu!