la pell...

Sentir i pensar eren coses diferents que, en ella, moltes vegades no havien anat juntes. La raó sempre havia guiat les seves accions i això li donava una falsa sensació de seguretat i control en el seu dia a dia. Si tot s'analitzava, es sospesava i avaluava, hi havia menys possibilitats d'equivocar-se o, si més no, de sentir, notar, aquesta equivocació.

D'un temps cap aquí, aquesta dicotomia entre cap i pell havia anat canviant. No és que el seu cap hagués deixat d'insistir en fer les coses analíticament sinó que la pell havia anat guanyant terreny. Havia aconseguit escoltar el que el seu cos expressava i aquest nou diàleg amb una part d'ella mateixa que li era pràcticament desconeguda, li havia provocat canvis profunds en el seu interior.

I en aquest marc de transformació, arribà la primavera. L'escalfor del sol, el tacte de l'aigua... el seu cos tenia ganes de sentir, de deixar-se endur per les olors, els colors i les sensacions dels dies més llargs.

I en aquest marc de transformació, es va topar amb una persona que no s'esperava.

Quan el va conèixer el seu cap va fer l'habitual anàlisi crític i intransigent a què estava acostumat. Ningú passava el seu filtre, sempre hi havia possibles pegues, possibles dubtes i possibles problemes a la vista que feien que la raó descartés immediatament la persona que tenia al davant. Amb ell no va fer cap excepció. Després del seu escanneig minuciós i maliciós, va trobar múltiples punts febles que el van dur a fer el mateix diagnòstic de sempre: no interessa.

Però aquell dia la seva pell es va rebelar, va agafar vida pròpia i va començar a fer valdre les seves sensacions per sobre dels pensaments. El cap deia que no i la pell inisitia amb el si. va començar així una guerra sense pietat entre els dos que, temps enrera, hagués tingut un final ràpid i previsible però que aquest cop no sabia com acabaria.

I allà estava ella, escoltant els arguments del cap i sentint les demandes de la pell. Estava acostumada a aquesta dicotomia però el que no sabia com gestionar era l'enorme poder que havia adquirt la pell en aquella batalla. I el dia que va haver de decidir.. va tancar la porta de la raó, va silenciar els seus crits desesperats, i es va deixar endur pel sentiment...

Estava espantada, desprotegida, angoixada.. el seu cap li repetia una i altra vegada que la pell s'equivocava que tot allò només la portaria a patir i a sentir dolor altra vegada... que les coses no es feien sense analitzar.. sense pensar..

potser tenia raó.. potser no..