martes, 15 de septiembre de 2009

els amics


La casa estava mig buida. De cop semblava més gran i silenciosa del que ho havia estat mai. Ella havia marxat i s'havia endut tot el que hi tenia. Ell no s'hagués imaginat mai que aquell espai, tant cotidià i conegut, passaria a provocar-li sensació d'angoixa i soledat.

Estaven asseguts davant l'aparell mirant-lo com si fos la primera vegada que el veien.

-No hi veus molta escuma aquí?

-home.. la de casa meva no m'en fa tanta però.. potser n'hi hem posat massa

Van continuar observant com donava voltes en silenci, atents a qualsevol moviment o soroll que pogués indicar que alguna cosa no anava correctament. De cop, els dos van sortir del trànist en el que estaven immersos, es van mirar i van esclafir a riure.

-interessant la pel·lícula eh?

La situació tenia un punt còmic que els va fer riure una bona estona.

-Ja és trist que a la meva edat, passada la trentena, m'hagin d'ensenyar com va una rentadora!

-I per què estan els amics, si no?

Ell va somriure i , per un moment, va oblidar la buidor que sentia dins l'ànima.

5 comentarios:

Striper dijo...

De vegades lo mes qutidia en acaba oper vencer.

XeXu dijo...

Una història que, malauradament, no em sona gens estranya. Però sí, els amics estan per això, i pel que calgui!

DooMMasteR dijo...

Uff! Que identificat m'he sentit amb les primeres línies! :-)

Maria Jesús dijo...

Què hi farem! Mai és tard per aprendre coses. Petonets, bonica

Thera dijo...

Misteris quotidians... ;)