l'edat...

Ahir vaig tenir una conversa molt interessant amb una amiga de la família. És una dona atlètica, amb un cos musculós i pell morena, mirada viva i amb una personalitat alegre i activa. Té 60 anys, però ningú ho diria. És una dona que s'ha dedicat tota la vida a l'esport i és entrenadora professional. Però ara té una crisi. Una crisi pel fet d'haver complert 60 anys. Ella em deia que té problemes per acceptar aquesta edat perquè, socialment, sembla que tenir 60 anys implica fer o ser de determinada manera que ella no és. La roba, les aficions.. tot el que ella és no quadra amb el que li "tocaria" per edat. I això em va fer reflexionar sobre el concepte social de l'edat. Encara que no ens agradi, la societat ens marca les coses que "toquen" a cada edat. Si t'acostes o has arribat als 30 ja "has" de tenir parella estable, si ja t'has casat ja "toca" tenir fills. Això en els pobles petits passa encara amb més força. I per molt que intentis que no t'afecti, quan veus totes les companyes d'institut casades i amb dos fills i la veïna del quart et pregunta (per enèssima vegada) "i tu què nena? encara no tens home, ara ja fa un temps que vas deixar l'altre no?" què voleu que us digui, agobia bastant! Conec qui ha acabat sucumbint a aquesta pressió i s'ha casat amb algú a qui realment no estimava i ha acabat lamentant l'error. Fer el que "toca" a vegades és la sortida fàcil. Anar contracorrent no és tant senzill però crec, fermament, que és molt més honest amb un mateix i que, a la llarga, aporta molts més beneficis!

avui fa un any...

Avui fa un any que el món en el que jo vivia es va enfonsar. Avui fa un any que estava asseguda a punt de dinar quan una frase em va canviar la vida. Avui fa un any que ell, de cop i volta, va marxar, sense més explicació. Els anys de convivència, els plans de futur, els projectes... tot va desaparèixer en un tancar i obrir d'ulls, sense que jo pogués dir ni fer res. Va desaparèixer en 24 hores i mai més en vaig saber res.
Avui fa un any però... sembla que hagi passat tant temps! Vaig caure en un pou, vaig deixar de sentir, vaig pensar que mai més m'en sortiria... no dormia, no menjava, no pensava.. l'estat catatònic del primer moment va donar lloc a la desesperació, després va venir el dolor més profund i la tristesa més fosca... però malgrat la sensació que jo estava immòbil mentre el món continuava girant, també va girar per a mi. Vaig forçar-me a menjar, a parlar, a treballar, a sortir.. i de mica en mica vaig tornar a somriure, un somriure trist però somriure al cap i a la fi. El meu entorn (família i amics) va fer un esforç sobrehumà per ajudar-me a sortir del pou i mai els ho podré agrair prou! I així van anar passant els dies fins que avui ha fet un any.

Ha fet un any i m'he adonat que ja no sento tristesa ni dolor, que el meu somriure és sincer, que tinc ganes de viure i de disfrutar de cada dia que comença, que ja no sóc la mateixa..
Avui fa un any que vaig morir per tornar a néixer, es va acabar el camí que tenia al davant i vaig haver d'agafar una dreçera. Durant aquest temps he donat moltes voltes, les caminades m'han fet més forta, la por m'ha tornat més valenta, la incertesa m'ha fet acabar confiant.. i finalment, avui, he trobat un nou camí , he deixat enrera la motxilla plena de pedres que duia a l'esquena i que m'impedia caminar.. em sento lleugera i amb forces per tornar a caminar endavant...

enfadada...

Avui estic una mica empipada. De fet no em passa gaire però suposo que necessito éxpressar-ho d'alguna manera. Sóc una persona que valoro la sinceritat per sobre de tot i que crec que la comunicació és bàsica en les relacions humanes. Tinc tendència a pensar que la gent és bona fins que em demostra el contrari i acostumo a creure en els altres. A més, sempre he pensat que "se coge antes a un mentiroso que a un cojo"! i us asseguro que aquesta frase és ben certa! Què passa doncs quan algú amb qui havies confiat, et menteix? aix.. reconec que ho porto molt malament això! Sobretot quan aquest algú ja no és a prop i, per tant, t'arriba la veritat per altres cantons. Una part de tu se sent enganyat, traït i voldria anar a trobar la persona en qüestió i dir-li que sap tota la veritat i que és un impresentable. Però hi ha una altra part (que és la que a mi em mou) que creu que "cadascú té el que es mereix, i que la vida ja posa a la gent al seu lloc", de manera que no cal donar més voltes al tema. En resum... que no li diré res. Em sap greu el rotllo que us he fotut però suposo que necessitar-me desfogar-me d'alguna manera!

viu...

Sempre havia sentit que "no hi ha ningú més perillós que aquell qui no té res a perdre". No és que ella no tingués res a perdre però havia perdut bastantes coses últimament, bastants somnis, bastantes ilusions... el buit que sentia dins seu li recordava aquella frase que sempre havia escoltat. Tenia una sensació estranya, no se sentia aferrada a res i això la deixava més lliure per volar, per fer coses que abans no hauria fet mai per por. Per por a no ser capaç, per por a equivocar-se, per por del ridícul, per por a no controlar la situació... Aleshores algú li va dir "no pensis en allò que ja no tens, perquè ja no ho tens i per molt que hi pensis no tornarà, pensa i gaudeix d'allò que sí tens. Viu cada moment present a fons i veuràs les sorpreses que et porta la vida". I de cop, va començar a deixar d'intentar omplir el buit de dins seu de records i, sorprenentment, van començar a passar coses que no s'hagués imaginat mai...

les hormones...?

Diuen que a l'estiu les hormones es disparen. Fa calor, el sol brilla, arriben les vacances... la veritat és que no sé si és veritat o no però avui m'ha passat una cosa que no m'havia passat mai que ara potser té a veure amb això!

Resulta que anava jo per l'autopista, camí de Barcelona, quan he vist que un cotxe s'amorrava al darrera del meu. En un primer moment he pensat "ja està! el fitipaldi de torn que té pressa!". O sigui que m'he apartat i l'he deixat passar, però quan m'ha passat se m'ha posat al davant i m'ha fet un signe d'ok amb la mà (tenia la finestra baixada), al qual no he respost perquè he interpretat com un signe d'agraiment per apartar-me. Acte seguit el tio ha anat frenant fins que m'ha obligat a tornar-lo a avançar. I en el moment en què jo passava pel seu costat he vist (de reüll) que em feia signes. "Passo de mirar" he pensat jo, però no me'l treia del costat. Imagineu-vos l'escena: autopista, tres carrils, i en dos d'ells dos cotxes a 140 en paral·lel. Més d'un es devia pensar que allò era una cursa! Al final, el tio ha pitat i m'he girat a veure què coi volia i quan l'he mirat... m'ha picat l'ullet i se m'ha posat a cantar!

Era un tio de mitjana edat, italià, ben vestit, i atractiu (tot s'ha de dir!), que ha començat a fer el pallasso d'una manera que no he pogut aguantar-me el riure! Us podeu creure que no me l'he tret de sobre durant tooooooot el viatge fins a les rondes de barcelona??? S'ha passat l'estona cantant-me cançons, dient (amb gestos) que era taaaaant guapa, demanant-me el telèfon, suplicant que paressim a una àrea de servei a fer un cafè.... impressionant!!!

No m'havia passat mai una cosa així! En un primer moment he pensat "ja es cansarà" però noi... ha aguantantat fins que ha hagut de sortir per una sortida de la ronda i jo he continuat endavant.

No sé si és que el tio fa això habitualment o simplement les hormones se li han disparat a l'arribar l'estiu!

el tren...

L'estació estava en silenci, només se sentia el batec metàl·lic del tren que estava aturat. Ella va mirar el bitllet que tenia entre les seves mans, un bitllet que feia molt temps que no comprava i que, de fet, s'havia jurat un temps enrera que mai tornaria a adquirir... feia molts dies que el tenia entre les mans i de tant tocar-lo quasi havia perdut el color. Els dubtes i les pors per emprendre aquell viatge li van tornar a la ment, però ja havia pres una decisió. Potser s'estava precipitant, potser s'equivocava.. però ell li havia donat la confiança suficient per tornar a comprar el bitllet. Tenia por d'arribar al destí i que l'estació estigués buida, tornar a sentir el pes de la soledat, de l'abandó... però ell l'esperava. Feia temps que s'havia quedat palplantat a l'estació esperant que ella es decidís, havia suportat el sol, la pluja, la neu i la pedra respectant el seu temps i el seu silenci. Ella hagués volgut agafar el tren abans però la seva por i el seu dolor eren encara massa recents per poder emprendre de nou un altre viatge.

El tren va emetre un xiulet d'avís. Ella va respirar un cop més i es va encaminar cap al tren, que va semblar que li somreia al veure-la pujar les escaletes que portaven al seu vagó.

El viatge es va fer curt i aviat va arribar al seu destí, a la seva estació. Va baixar amb cautela les escales del vagó i el va buscar amb la mirada...

... pero no hi era.

L'estació estava buida i silenciosa.

Feia fred.

Es va asseure en un banc, sola i desorientada...

les vacances..

Malauradament, moltes vegades no ens adonem de lo necessaries que són les vacances fins que les fem. Dic malauradament perquè sovint portem un ritme estressant de vida que, a molts, ens sembla normal i que només ens adonem que no anem bé quan parem (que ho fem poc!). És el que m'ha passat a mi aquestes vacances. Reconec que les necessitava com mai, i m'han anat fantàsticament bé. Al tornar tothom m'ha dit que feia una altra cara, que estava diferent i el cert és sento que és així. Canadà és impressionant! no tinc massa paraules per descriure tot el que he vist i sentit aquests dies allà. Si us agrada la natura marqueu-vos com a fita visitar la zona oest del país algun dia. Si ho feu amb temps, al juny i amb autocaravana realment no surt tant car o sigui que val la pena mirar-ho!

Durant els 2500 quilòmetres que he fet de ruta he pogut veure muntanyes descomunals, llacs amb un blau de ciència ficció, glaceres impactants, rius imponents i animals! cabirols, esquirols i ossos!! molts ossos!!! Són tant bonics! Vaig tenir al sort de poder observar durant una bona estona una ossa amb els seus dos cadells que eren una monada! et donaven ganes de baixar del vehicle i agafar-los!

No us puc descriure tots els racons que he visitat (ja penjaré fotos!!) però sí que us vull transmetre la tranquilitat i serenitat que m'han donat aquests dies de vacances. He trencat totalment el ritme trepidant que portava (i que vull evitar ara tornar a agafar), m'he adonat de la importància d'escoltar-se a un mateix, de sentir-se, de no racionalitzar tant tot el que passa i de viure una mica més. Ha estat un viatge cap a mi mateixa que crec que tots hauríem de fer de tant en tant per recordar qui sóm, enmig del caos que ens envolta diàriament. La tornada està essent dura però vull lluitar per intentar mantenir aquest esperit positiu i alegre en el meu dia a dia. Ho intentaré!!!