el dia "bona persona"...

Hi ha dies que tinc "el dia bona persona". És un nom que m'he inventat jo per definir la sensació i l'estat que m'acompanya en un dia d'aquests. No sé ben bé com definir-ho. Són dies en els que estic especialment optimista, alegre i en els que em sento bona persona. Faig coses pels altres, somric, abraço, ajudo, escolto, perdono... no és que no faci cap d'aquestes coses els altres dies però quan tinc un dia "bona persona" ho tinc tot junt!

És impressionant el que puc arribar a sentir en un dia d'aquests. Puc estar davant una persona que m'ha fet mal i no sentir res de rencor, puc ser capaç d'escoltar i ajudar a algú que m'ha ferit en altres moments, sento la necessitat de donar als altres i ho faig sense sentir-me agotada o cansada. M'envaeix una energia descomunal i traspuo alegria i amabilitat. Ja sé que explicat així podeu pensar que m'he fotut alguna substància però us asseguro que NO és així. Simplement són dies en els que em sento feliç i intento fer feliços als altres. M'agradaria poder ser així permanentment però no ho sóc. Però m'alegro de poder tenir, com a mínim, alguns d'aquests dies de "bona persona"!

es va decidir..

I finalment... es va decidir.

Es va aixecar del seu lloc de treball i, aprofitant que ell no estava parlant per telèfon en aquell moment, va anar directament cap a ell. Quan ell va veure que ella s'acostava, una vegada més, va abaixar el cap i es va posar a fer feina però ella, aquesta vegada, no li donaria alternativa.

Es va acostar i amb un somiure li va preguntar una qüestió de feina, un problema que possiblement hagués pogut resoldre ella sola però que li servia d'excusa perfecta per establir, per fi, una conversa.

Ell va respondre molt amablement a la seva pregunta i fins i tot es va oferir a enviar-li l'arxiu en qüestió per mail, per la qual cosa li va haver de demanar el seu nom.

Dit això ella va tornar al seu lloc de treball amb una sensació estranya. Se sentia feliç però espantada al mateix temps d'haver fet el pas. Es va asseure pensant si hauria servit per alguna cosa o si, simplement, tot continuaria igual. De sobte, ell va aparèixer per darrera i li va portar l'arxiu imprès. "No em deixava enviar el mail" -li va dir. Aprofitant que estava dret al seu costat ell li va començar a demanar algunes coses de la seva feina i viceversa. Una trucada però va interrompre el moment. Ell va marxar i ella es va quedar atenent el client amb una sensació estranya..

per fi s'havia decidit però... i ara què?

Pluja de tardor..

Es va asseure al llit, tot mirant per la finestra. Els arbres es moviem acompassats pel vent que jugava sense parar amb les seves fulles. Moltes d'elles, empeses per l'aire, es deixaven caure suaument i volaven lliures fins anar a parar a terra.

Es va quedar una estona observant aquesta dansa tant bonica que possiblement es celebrava moltes vegades davant els seus ulls que estaven massa ocupats en altres coses per veure-la. Ara tenia temps. La tranquilitat que li donava el no haver de fer res immediat, com sempre, feia que fins i tot el tic tac del rellotge li semblés armoniós.

De cop i volta un copet suau al vidre la va abstreure dels seus pensaments. La mirada es va desviar cap al lloc d'in provenia el soroll i hi va veure una gota d'aigua, que lliscava lentament vidre avall.

Començava a ploure.

Com si la dansa de les fulles i el vent fos la introducció a un espectacle més impactant, la pluja va començar a caure amb més força. Les gotes colpejaven violentament la finestra que veia impotent com aquell vidre transparent quedava inundat per l'aigua. de tant en tant alguna fulla passava amb força per davant de la finestra on, al fons, es podia continuar observant la dansa dels arbres, ara amb més fúria que mai.

Ella ho observava tot des del llit, amb una manteta embolicada als peus i una infusió a les mans. El contrast entre la violència de l'exterior ii al seva calma la feia sentir estranyament tranquila.

La tempesta va durar un quart hora al ritme de les agulles del rellotge i de la seva respiració. Un quart d'hora en el que ella es va deixar endur per aquell espectacle de la naturalesa i es va sentir, per una estona, molt feliç...

la salut..

Què poc que valorem la salut fins que la perdem! Ja sé que això és molt tòpic però és del tot cert. Si aquests dies no he escrit és perquè no em trobo bé.Porto més d'una setmana amb les genives inflamades i sagnant, i patint molt de dolor. Finalment, després de provar de tot i veure que no em passa, el dentista m'ha vist d'urgència i m'ha dit que tinc una gengivitis galopant. Fa tants dies que pateixo aquest dolor constant que estic irritable i malhumorada. A l'anar al dentista la cosa ha empitjorat (per allò que t'ho remenen, etc.) i ara no puc ni parlar. No poder menjar res sòlid, no poder riure i parlar sense que comenci a sagnar, tenir mal de cap constant, la sensació que et cauran les dents d'un moment a l'altre.. és tot tant molest i dolorós que et fa adonar de la sort que tens habitualment quan et trobes bé i de lo poc que ho valores. Sé que el que ara tinc passarà, i que hi ha persones que pateixen dolors i malalties molt pitjors. Per això, amb més motiu, faig aquesta reflexió.

Per què..?

La sala estava plena de gent. Tots treballaven i parlaven animadament. Ella no es trobava massa bé i sabia que atravessar aquell espai que separava la porta fins al seu lloc de treball es faria etern. No li agradava ser el centre d'atenció de les mirades però sabia que era el preu que s'havia de pagar per entrar sola en un lloc on hi havia molta gent.

De sobte el va veure.

Estava allà, assegut a la taula de sempre parlant i rient amb la companya de feina que aquell dia tenia al costat. El va observar des de la porta. Feia un any que estava allà i no l'havia vist mai riure. Sempre que havien creuat la mirada ell l'havia abaixat amb un posat seriós.

El rellotge marcava que ja passaven dos minuts de l'hora i es va decidir a entrar. Va intentar caminar amb aire de tranquilitat. Ell estava d'esquena a ella de manera que, al passar-li pel costat, el primer gest que va fer va ser el de girar-se i mirar, però en veure que era ella va abaixar el cap i va continuar treballant.

Ella va notar una fiblada al cor. Feia més d'un any que es veien cada dia però no havien parlat mai, no es coneixien.. havien creuat moltes mirades però ell sempre la defugia... Per què..?

Dia cargol...

Avui tinc un dia cargol. És aquella sensació de voler estar a casa, al sofà, embolicada amb una manteta i sense dir res a ningú. Aquella necessitat de ser un cargolet que entra dins la seva closca i s'aïlla de l'exterior. No sé perquè tinc aquesta sensació. Potser perquè no em trobo massa bé, estic cansada, una mica baixa de moral.. suposo que és un cúmul de coses les que et porten a tenir un dia cargol.

Aquesta nit he tingut malsons. M'he aixecat sense recordar què havia somiat exactament però amb aquella mala sensació al cos que et deixa haver viscut en somnis coses desagradables. Mlagrat m'hagués quedat al llit, he hagut d'anar a treballar i el simple fet de sortir al carrer ja m'ha costat. Saludar i parlar amb la gent, intentar fer bona cara i treballar com si res passés agota molt quan no en tens ganes.

Avui m'agradaria ser un cargol... i tancar-me dins la meva closca.

Un impacte...

Avui he tingut un impacte emocional, un xoc. M'han presentat una persona, que hauré de veure sovint, que és el viu reflex de la meva exparella. Quan l'he vist he tingut com un "déjà vu" que no m'ha agradat gens! Ha estat com si de cop i volta retrocedís en el temps i em trobés davant de la mateixa persona. Deixant de banda que va vestit igual, es dedica al mateix i es diu igual!!!!! no era només l'aparença sinó la forma de fer i, sobretot, la mirada. Tot i que he dissimulat estupendament (sempre he tingut dots per la interpretació) m'ha afectat. Sobretot perquè és algú a qui haig de veure sovint. No sé, potser m'ho he fet jo però l'he associat a l'altra persona instantaniament i això no m'havia passat mai abans. El problema és.. ara com ho faig jo per treure'm aquesta imatge del cap? com puc intentar desassociar-lo?