Ja sóc aquí...

Ja sóc aquí! una frase mítica que resumeix el meu estat actual.

No sé com resumir aquests dies d'experiències, vivències i sensacions. El viatge ha anat molt bé! m'he adonat de la profunda necessitat que tenia de desconnectar del ritme de vida frenètic que duia i de descansar la ment. La ment, perquè el cos no és que hagi parat massa!!! fer 6 mil quilòmetres en 20 dies no és precisament el paradigma del relax! però ha valgut molt la pena. He vist tantes coses boniques, diferents i sorprenents que en aquests moments em sento molt plena.

Ara la tasca, d'altra banda difícil, serà la d'intentar tornar a la rutina diària frenant una mica el ritme que duia. No sé si ho aconseguiré però haig de canviar coses, perquè si no la meva salut i fins i tot el meu caràcter se'n ressenteixen.

En fi, que ja sóc aquí! torno a la blogosfera amb aires renovats i ganes de llegir-vos!

Tancat per vacances...

Ja sé que no he escrit massa aquest últim temps. He anat bastant cansada i estressada però ara, per fi.. arriben les vacances!!!

Aquest és el meu últim dissabte de feina abans de vacances i com que la setmana que ve estaré preparant maletes ja m'acomiado avui de vosaltres!

Marxo a fer un dels viatges de la meva vida durant 20 dies de manera que tinc moltes ganes de viure'l intensament. Tornaré a principis de setembre i ja us explicaré què tal ha anat tot!

Desitjo que les vacances us vagin molt bé i ens retrobem al setembre!!! ;)

ferides...

Tots tenim ferides. Al llarg de la vida ens esgarrinxem, tallem o ferim profundament més d'una vegada. Després les ferides es van curant, tancant i cicatritzant, tot i que la marca sempre ens queda visible, a vegades recordant-nos simplement el que la va provocar.

Aquests dies un dels blocaires que llegeixo ha rebut una ferida de les profundes, de les que sagnen en abundància i són lentes i doloroses de curar. Veure la seva ferida m'ha fet abaixar la mirada cap a la cicatriu que jo tinc i, en veure-la, m'ha tornat a fer mal. És una punxada aguda que em transporta al dolor que vaig sentir i que em fa dubtar sobre si relament està curada o és simplement el record dolorós d'aquell moment.

I em fa por. Em fa por pensar que el pànic a tornar-me a ferir d'aquella manera faci que no visqui les coses bones que em poden estar passant. I això m'entristeix i no sé com evitar-ho...

manca d'inspiració...

Fa molts dies que no escric res però no estic inspirada. Suposo que necessito vacances i no arriben mai! Encara em falten dies per fer-les i vaig força atabalada a la feina de manera que miraré d'escriure així que pugui.

Sento el silenci d'aquests dies!

detalls...

Pot semblar un tòpic però crec fermament que a la vida els detalls són molt importants. No parlo de detalls materials, a vegades una simple trucada, una frase o un gest ens arriba al cor més de pressa i amb més força que qualsevol altra cosa.

Avui m'han posat una canço. Una cançó que setmanes enrera vaig dir que m'agradava i que avui ja no recordava haver-ne parlat. I quan menys m'ho esperava, ha sonat la cançó, i la persona en qüestió me l'ha dedicat amb un "ei, que me n'enrecordo!". No m'ho esperava i m'ha fet somriure. Ha estat un gest bonic que a l'altra persona no li ha costat i que a mi m'ha fet feliç una bona estona.

Què senzill és fer feliços als altres amb petits detalls!

anava tard..

Anava tard. Eren prop de les dues de la matinada i l'endemà s'havia d'aixecar a les 6 del matí per anar a treballar. No havia d'haver allargat tant el sopar però hi estava tant a gust.. la brisa del mar, les mirades còmplices, els somriures, les caricies... que es va deixar endur pel moment sense mirar el rellotge, aquell objecte que sempre li recordava que havia de marxar.

Anava tard i a la carretera no hi havia ningú. Se la coneixia de memòria, era una via ràpida de doble carril. Va accelerar el ritme, anava ràpid. Tenia ganes d'arribar a casa, de posar-se al llit i poder descansar encara que fossin poques hores.

Anava tard i ja faltava menys per arribar. Va girar una corba i de cop i volta va veure alguna cosa que es movia uns metres més endavant. Va posar les llargues i, a la velocitat que anava, els metres es van escurçar de seguida i es va trobar al davant allò que es movia: un senglar.

Què hi feia un senglar en una autovia! el seu cos es va tensar de cop, va clavar el peu al fre del cotxe però la velocitat era massa alta, el senglar es va moure cap a la dreta i ella va fer un cop de volant a l'esquerra per esquivar-lo però, en dèciemes de segon, es va trobar la mitjana de la via al damunt i sabia que si hi picava, a la velocitat que anava, l'accident podia ser mortal. A tres dits de xocar amb la mitjana va tornar a donar cop de volant, ara cap a la dreta. O la mitjana o el senglar.

Va agafar fort el volant i va sentir un cop fort a la part davantera dreta del cotxe. Un cop sec que va desestabilitzar el cotxe i la va obligar a anar d'un cantó a l'altre de la carretera intentant controlar el vehicle. Finalment el cotxe es va estabilitzar i va continuar avançant, més lentament, pel mig de la via. Ella encara tenia les mans clavades al volant i el seu cos, de cop i volta, es va destensar i va començar a entumir-se i a estremir-se de l'espant. L'adrenalina disparada en aquells pocs segons li va baixar de cop i es va trobar malment. De cop i volta, com si despertés d'un somni, va sentir un soroll estrany a la roda. Va aturar el cotxe i va sortir a mirar-lo. Estava enfonsat de la part dreta i la roda mig trabada. No podia continuar.

Anava tard però ara estava aturada al voral trucant a la grua perquè la vingués a buscar. No va voler despertar a ningú. Es va quedar quieta, sola, al mig de la carretera silenciosa i fosca esperant que vingués la grua. I en aquell moment va pensar que sí, que anava tard, però que havia estat a punt de no arribar mai...

la soledat...

La solitud és un sentiment o una sensació que sempre m'ha intrigat. A vegades un es pot sentir molt sol enmig de molta gent o sentir-se acompanyat sense tenir ningú al costat.

L'home és un ésser social i, com a tal, moltes vegades no suporta una solitud molt prolongada. Suposo que depèn de si aquesta solitud s'ha escollit o ha estat forçada.

Hi ha també qui porta millor la solitud, fins i tot qui la necessita, i hi ha qui la porta molt malament, fins al punt de permetre relacions o actituds que no hauria de permetre pel simple fet d'evitar sentir-se sol.

No he descobert encara l'orígen d'aquest sentiment. A vegades m'envaeix una onada de solitud que m'entristeix, em fa sentir buida, com si un forat negre habités dins meu i jo fos incapaç de tapar-lo i aturar la seva opressió constant.

Altres m'envaeix un sentiment de plenitud que em dóna serenitat, tranquilitat i m'empeny a passar més hores amb mi mateixa.

Quan el sentiment de solitud m'apareix, només desitjo tenir gent al meu costat, però malgrat la tinc, no aconsegueixo fer desaparèixer el sentiment, i m'entristeixo. I quan el que m'omple és la plenitud, em sento tranquil·la i desitjo estar sola.

És una incongruència estranya que em desconcerta. No sé per què apareix un sentiment o altre ja que moltes vegades no responen a cap causa concreta. Suposo que formen part de la xarxa complexa d'emocions i sentiments que tenim tots a dins. Potser no m'hi haig de capficar, potser simplement és qüestió de viure'ls, encara que a vegades costi entendre'ls...