un meme...

En cesc m'ha passat aquest meme (és el primer que faig!)
O sigui que.. allà va!

1. Una pel·lícula.
només una??? uff! de les recents em quedaria amb... cometas en el cielo

2. Una cançó.
No tinc cap cançó especial, suposo que n'hi ha una per a cada moment...

3. Un llibre.
Desenes!! però si n'haig d'escollir un... La muntanya màgica, de Thomas Mann

4. Una cosa que et faci ràbia.
No suporto la hipocresia i la manca de sinceritat en la gent

5. Una cosa que t'agradi molt.
M'encanta la olor dels llençols nets de casa la meva àvia. Posar-me a dormir amb ells em transporta a quan era petita...

6. El teu plat preferit.
M'encanten les olives, els esparrecs verds a la planxa, les escopinyes, el pastís de crema i fruites naturals per sobre...

7. Una beguda que t'agradi.
Una copeta d'Ochoa acompanyant unes bones postres...

8. Una col·lecció.
Intento, sempre que puc, col·leccionar bons moments!

9. Una raresa.
Ho confeso, m'encanta posar-me una mica de colònia abans d'anar a dormir!

10. Un desig.
Que aquells a qui estimo i ara no estan bé, recuperin el somriure...

Ara em sembla que haig de passar el meme oi? doncs bé, el passo a...

l'hort de la bajoqueta
Horabaixa
Zona Iluminada
Striper

Un regalet...

Avui vull dedicar aquest post a algú molt especial. Algú que un dia 20 d'agost va aparèixer a aquest món, canviant la meva vida. Reconec que estava molt ben acostumada; era la primera dels pares, dels avis, dels tiets... vaja una mica mimada sí, ho reconec! Amb la seva arribada vaig haver de compartir les coses, la gent... però vaig començar també a compartir jocs, moments divertits, entremeliadures.. Han passat ja molts anys i no hem deixat de compartir mai (roba, cotxe, amics..) però, sobretot, hem compartit els millors i pitjors moments de la nostra vida. Tenir algú al costat a qui saps que pots trucar a l'hora que sigui, que li pots explicar el que sigui i que et pot ajudar amb el que sigui, no té preu!

Aquesta persona especial és la meva germana, que avui celebra el seu aniversari (Felicitaaaaaatssssssss), algú que sempre ha estat al meu costat, algú sense el qual no sabria viure, algú especial, màgic, sensible... què puc dir de tu!! Simplement que t'estimo MOLT i que em tens i tindràs sempre al teu costat pel que calgui!!!!!

Felicitats cuca!!!!!!!!!!!!

mamma mia...

Feia molt temps que no anàvem al cinema juntes però aquesta pel·lícula la protagonitzava la teva actriu preferida de manera que era una bona excusa per anar-hi. Les cançons, el color, els paisatges.. tot semblava indicar que passaries una bona estona, i jo tenia ganes que fos així. La pel·lícula va començar... melodies conegudes, amor, alegria.. et mirava i somreies asseguda a la teva cadira, amb els ulls brillants. Però llavors vaig veure com al film apareixien les dues millors amigues de la protagonista i les tres es fonien una llarga abraçada. Reien, ballaven, feien tonteries que només elles entenien... i et vaig mirar, amb el cor encongit, i vaig veure com els teus ulls havien canviat de brillantor, i com una llàgrima regalimava pel teu rostre.

Vaig recordar el dia que el pare em va trucar per dir-me que ella havia mort. Vaig recordar que malgrat el dolor que vaig sentir en aquell moment el meu primer pensament vas ser tu. Vaig recordar el moment en el que t'ho vam haver de dir... vaig recordar el teu plor, un plor que jo no t'havia sentit mai...

Vas perdre la teva millor amiga, una part de tu va marxar aquell dia amb ella. Sempre que ho recordes els ulls se t'omplen de llàgrimes i a mi se m'encongeix el cor.

I allà estàven les tres protagonistes del film, recordant la seva joventut, les coses que havien fet juntes... i tu ploraves i jo no podia fer res per estalviar-te aquest dolor.

No podré ser mai la teva millor amiga, mama, però t'estimo molt i faré tot el que pugui perquè siguis feliç.

la música vs el silenci...

Avui he estat parlant amb una persona que em deia que no sap viure sense música. M'explico. Quan arriba a casa el primer que fa és encendre la radio, si surt al carrer no sap anar sense l'mp3, i ja diem a l'hora d'anar córrer (sense música no hi pot anar). I això m'ha fet pensar que és veritat, que hi ha molta gent que no sap estar en silenci. O bé és la música, o la tele.. qualsevol cosa que faci soroll, que ompli, que acompanyi.. i jo penso. Aquesta impossibilitat d'estar en silenci amaga un pànic a estar amb un mateix? a escoltar-se a ell? a estar sol?

No sé, és una pregunta que llenço. Què en penseu?

el temps... passa?

Avui he estat parlant amb una persona sobre el temps. Uff! quin concepte! què entenem per "temps"?

"és allò que tot ho cura", diuen alguns

"és allò que passa volant", diuen altres

"és allò que no podem aturar"...

Suposo que cadascú pot donar moltes definicions a la paraula "temps", però el cert és que massa sovint marca la nostra vida. Medim el que fem i el que no podem fer en funció d'ell, i això a vegades és un error. Quantes vegades no hem dit "ho faria però no tinc temps!" o "això temps enrere ho hagués pogut fer però ara.. ja m'ha passat el temps!"

La nostra societat es regeix pel rellotge (heu provat mai d'estar un dia sense ell?). Ens llevem quan el rellotge ho marca, mengem quan és "hora", fem les coses en funció del "temps" que tenim... I en un model de societat on tot ha de ser instantani i ràpid això ens fa perdre molts moments importants, interessants o simplement màgics.

Les funcions més bàsiques com per exemple menjar, dormir o caminar van marcades pel temps establert. Si has d'anar a treballar t'has d'aixecar a certa hora (tinguis més o menys son), si tens x temps per dinar ho has de fer llavors (tinguis més o menys gana), quan vas pel carrer camines en funció del temps que tens per arribar a lloc (estiguis més o menys cansat). I ja no parlem de fer coses que a un li agradin. En general reservem poc espai a fer allò que ens agrada, a descobrir què ens omple, entre d'altres coses perquè fer això requereix aturar el "temps" i escoltar-se un mateix. Dedicar temps a regar una planta, a mirar un paisatge o a caminar i respirar amb calma és una pèrdua de "temps" i... el temps passa. Aquesta crec que és la consigna que tenim més interioritzada i que ens fa més mal. El temps passa, per tant, correm! aprofitem-lo! ràpid que fuig!

I això fa que no ens prenguem la vida amb calma, tranquilitat, dediquem l'estona que vulguem realment a fer les coses. Tinc una gran amiga que sempre diu "jo vaig lenta.. ja arribo a fer les coses però uns anys més tard que la resta" i jo sempre li responc "vas lenta? no, vas al teu ritme". Sembla que tothom hagi de seguir sempre el mateix ritme, que tothom hagi d'anar a l'hora, faci les coses al mateix "temps"... si tens 40 anys ja no és hora d'estudiar.. si en tens 60 ja no és hora d'enamorar-se..

El temps passa, sí però precisament per això aprofitar-lo vol dir gaudir plenament del moment present, dedicant a allò que fem tota l'estona que ens sigui necessària. Crec que només prenent-nos i marcant el nostre propi "temps" viurem plenament la vida!

Silenci justificat

He estat una setmana en silenci però tenia justificació! No vaig tenir temps de penjar un post abans de marxar i d'aquí que "desaparegués" sense avisar! Ho sento! He estat uns dies a Itàlia, a la toscana. D'entrada deixeu que us recomani el film "Bajo el sol de la Toscana" amb Diane Lane de protagonista. Realment el paisatge i els pobles d'allà són iguals que el film! Han estat uns dies de sol, tranquilitat, rialles i complicitats. Però han passat tant ràpid!! Hauríem de fer un estudi per determinar perquè a vegades un minut es fa etern i perquè en altres ocasions els dies volen!! Però això seria motiu d'un altre post!!

l'edat...

Ahir vaig tenir una conversa molt interessant amb una amiga de la família. És una dona atlètica, amb un cos musculós i pell morena, mirada viva i amb una personalitat alegre i activa. Té 60 anys, però ningú ho diria. És una dona que s'ha dedicat tota la vida a l'esport i és entrenadora professional. Però ara té una crisi. Una crisi pel fet d'haver complert 60 anys. Ella em deia que té problemes per acceptar aquesta edat perquè, socialment, sembla que tenir 60 anys implica fer o ser de determinada manera que ella no és. La roba, les aficions.. tot el que ella és no quadra amb el que li "tocaria" per edat. I això em va fer reflexionar sobre el concepte social de l'edat. Encara que no ens agradi, la societat ens marca les coses que "toquen" a cada edat. Si t'acostes o has arribat als 30 ja "has" de tenir parella estable, si ja t'has casat ja "toca" tenir fills. Això en els pobles petits passa encara amb més força. I per molt que intentis que no t'afecti, quan veus totes les companyes d'institut casades i amb dos fills i la veïna del quart et pregunta (per enèssima vegada) "i tu què nena? encara no tens home, ara ja fa un temps que vas deixar l'altre no?" què voleu que us digui, agobia bastant! Conec qui ha acabat sucumbint a aquesta pressió i s'ha casat amb algú a qui realment no estimava i ha acabat lamentant l'error. Fer el que "toca" a vegades és la sortida fàcil. Anar contracorrent no és tant senzill però crec, fermament, que és molt més honest amb un mateix i que, a la llarga, aporta molts més beneficis!