Bones vacances...

Hi ha gent que ja fa dies que gaudeix de vacances i altres que les comencem avui. Durant molts anys no he tingut festa per setmana santa i aquest és el primer any que en tinc. Tenia uns plans fets que la vida m'ha obligat a canviar contra la meva voluntat. Però per sort, tinc amics que no han deixat que passés sola aquesta primera setmana santa festiva. Demà marxo i espero tornar amb les piles una mica més carregades i una mica menys de tristesa a l'ànima. Per tant, per tots aquells que aquests dies us desplaçareu per la carretera, us deixo aquesta imatge divertida.

Perquè ja ho diuen.. al mal temps.. bona cara!!

Parlar...

No crec en les casualitats, ja ho he dit més d'una vegada. Tot i que a vegades, quan passo per un mal moment, oblido aquesta creença. Però quan això em succeeix, curiosament em passa alguna cosa que em fa recordar aquesta premisa. I és el que m'ha passat avui.

"Casualment" m'ha caigut a les mans la contraportada de la vanguardia d'avui en la que hi havia una entrevista a Luis Rojas Marcos (el psiquiatra). Us la recomano.

Parlava sobre els moments durs que passen les persones a la seva vida i com afrontar-los. Partint d'aquí ha dit una frase que m'ha agradat especialment: "si tens amics, estàs salvat". I després, ha disertat sobre la necessitat de parlar, de comunicar-se, de poder expressar verbalment el que un sent.

I crec que té molta raó. Posar en paraules allò que sents, allò que et fa mal, aquells sentiments que et generen dolor, ajuda a exterioritzar-los, entendre'ls i superar-los.

Una entrevista adient pel moment que estic passant, que m'ha caigut a les mans... casualment.

la via del tren...

Ahir estava trista i vaig mirar una pel·lícula que m'agrada especialment i que, cada vegada que la veig, hi trobo coses noves. És Bajo el sol de la Toscana amb una genial Diane Lane de protagonista.

Mirava la pel·lícula (amb el cleenex al costat) quan un dels personatges va dir una frase que segur que jo ja havia sentit les altres vegades que havia vist el film però em va cridar especialment l'atenció. Pels qui no hagueu vist la pel·lícula, la protagonista s'ha separat de forma molt dramàtica i agafa una casa a la Toscana a on viu el procés de separació al costat de les persones que coneix allà (molt entranyables). L'escena en concret que em va emocionar és quan ella, desesperada perquè creu que no trobarà cap persona amb qui compartir la vida i la casa que ha comprat, parla amb un amic i ell li diu : en un poble dels Alps, van construir una via de tren per unir dos pobles que eren veïns, però ho van fer quan encara no hi havia tren. Van construir la via amb l'esperança que un dia hi passaria el tren.

És una metàfora, evidentment, que anima a la protagonista a seguir treballant amb la casa, reformant-la i arreglant-la sense perdre l'esperança que algun dia arribarà algú amb qui compartir-la.

Em va agradar molt l'escena i ara, quan estic més trista del normal, penso en la via , consruint-se a poc a poc però fermament a l'espera que algun dia... hi passi un tren.

la llibreteta..

Avui he retrobat una llibreteta que la meva germana em va regalar fa temps i que havia deixat descuidada en un calaix. És una llibreteta petita, amb les pàgines blanques immaculades esperant a que algú i escrigui els seus pensaments. I quan l'he vist, he pensat en vosaltres i en el meu bloc, silenciós, estàtic, buit sense les meves paraules. I una punxada al cor m'ha fet decidir-me a tornar a escriure, després d'aquest temps d'absència.

Quan no estàs en el teu millor moment, quan et sents trist o buit no tens ganes d'escriure perquè no saps què dir. Per això aquest temps he estat tan ocupada intentant no deixar sortir de dins meu la buidor que sentia que no he tingut "temps" d'escriure. En el fons no era més que una excusa per evitar enfrontar-me amb el paper en blanc, amb els meus sentiments, tristos i confosos.

Sovint quan plasmem en un full allò que sentim ho reflectim d'una forma que ens és més clara i entenedora fins i tot per nosaltres mateixos. Però a la vegada, escriure-ho ens fa mal perquè precisament constatem que no estem del tot bé.

Em trobo en un moment amb molts de dubtes existencials. M'han fallat alguns pilars i altres trontollen de manera que potser han de caure del tot per tornar-me a reconstruir. Però he pensat que una bona teràpia és fer allò que sempre m'ha agradat, escriure. I aquí tinc un raconet on intentar-ho.

A vegades m'és difícil, a vegades no sé què dir.. però ho vull intentar de nou.

ser el centre d'atenció...

Quan sóm petits, tots tenim la tendència a demanar una atenció desmesurada als "grans". Al nen petit li agrada ser el centre d'atenció dels seus pares, germans, amics, del mestre... hi ha moltes vegades la necessitat de sentir-se constantment valorat i això porta, molt sovint, a les rebequeries i entremeliadures típiques per aconseguir aquest fet que, sovint, acaben generant l'efecte contrari (l'enfadada i corresponent castigada dels pares).

Quan ens fem grans, en teoria, això canvia. Deixem aquest egocentrisme i sóm capaços de repartir el nostre "ego" amb la resta. O això és el que hauria de ser.

Jo avui he viscut una sensació semblant que m'ha recordat a aquest sentiment de quan era petita.

A través de les noves tecnologies (i el facebook concretament), podem saber quan els altres estan connectats a la xarxa o l'hora en la que ho han estat, si és que han deixat algun "rastre" escrit. L'excusa de... "no ho vist" o "no m'he connectat" desapareix. I quan veus que una persona que t'importa no t'ha contestat un simple missatge de mòbil però ha tingut temps de commentar i fer moltes altres coses per Internet, fa mal.

A mi me n'ha fet, tot i que el sentiment m'ha recordat al de quan era petita i el meu cap m'ha dit que no tenia raó de sentir-me dolguda, perquè no puc ser el seu centre d'atenció. Això ni és bo ni pot ser. Però no he pogut evitar sentir-me trista. Per sort ja no sóc una nena i evitaré comentar-li res d'això a l'estil "retret". Per sort també tinc les noves tecologies per poder expressar-ho i compartir-ho amb vosaltres.

M'han fet fora..

M'han acomiadat. Sóc una víctima més de la "crisi" i ho poso entre cometes no per negar la seva existència sinó perquè en una empresa on no hi ha pèrdues (al contrari) la "crisi" és l'excusa ideal per fer neteja de personal sense que ningú es mobilitzi.

9 anys treballant al mateix lloc, 9 anys amb una rutina, amb uns companys, amb una organització laboral i personal que, de cop, desapareixen. I dic de cop perquè em van trucar un dia per dir-me que no calia que hi tornés més. "Ho sentim, no és res personal, estem molt contents de tu però la situació és la que és i clar.. qüestions de la crisi" .Un xec sobre la taula, una signatura i apa.. adéu i que et vagi bé la vida...

No em van donar ni la opció a acomiadar-me com hagués volgut de la gent amb qui em relacionava des de feia tan de temps. No em van donar ni la opció de païr que no trepitjaria mai més aquells passadissos, no em van donar ni la opció d'assimilar que, de la nit al dia, la meva vida donava un tomb.

Estic trista, dolguda i espantada. Trista per veure'm forçada a abandonar un lloc i una feina que m'agradaven, dolguda per sentir-me tractada com un simple número després de tants anys a l'empresa i espantada pel que vindrà a partir d'ara.

Haig de fer un canvi de xip mental sobretot per poder passar les festes el millor que pugui. No puc evitar els somnis, l'angoixa o la tristesa que estic passant aquests dies però no vull que em facin viure el Nadal malament, sobretot perquè per a mi són unes dates especials que estava esperant amb molta il·lusió.

Vaig llegir un dia que la vida no és esperar a que passi la tempesta sinó aprendre a ballar sota la pluja.. potser serà qüestió de començar a fer alguns passos...

calidesa...

"....agafa els llumins i encen la última espelma del menjador. Es mira la taula parada i les petites flames que il·luminen la sala i somriu. L'ambient és càlid, agradable.. com ell.. Dóna un cop d'ull a la cuina i s'assegura que tot està en ordre i a punt per acabar de fer els últims retocs al sopar quan ell arribi, i s'asseu al sofà per esperar-lo. A fora fa fred però casa seva és un oasi de comfort i calidesa. S'ha posat roba còmode però sense oblidar aquell jersei amb les espatlles descobertes que a ell tan li agrada... Sona el timbre.S'aixeca d'un salt i va a obrir la porta. Contesta per l'interfono i ell li torna la salutació amb una rialla. L'estona de pujar amb l'ascensor se li fa eterna...Finalment arriba al replà, s'obre la porta, i ell apareix amb un somriure irresistible i uns ulls brillants d'emoció. Ella sent com tot el seu cos reacciona a la seva presència i s'estremeix quan ell l'abraça amb força. És tard, l'endemà s'ha de treballar.. però el temps s'atura en aquell precís instant, en el precís moment en el que els seus llavis es troben..."