Fa calor...

Volia escriure, de fet, tenia fins i tot una idea al cap però fa tanta calor que ni els dits se'm mouen amb facilitat pel teclat. Visc en un pis que és un forn d'aquells de ferro colat i en el que sembla cada matí hi posin llenya i s'encenguin. Arribats a aquesta hora de la tarda, la temperatura és tal que ni la neurona més jove i espavilada resisteix d'una sola peça. Faré com els ossos, hivernaré però a l'estiu, és a dir, "estiuaré"!. I quan noti una mica d'aire fresc sobre la meva pell sortiré del meu son i escriuré alguna cosa amb més sentit!

Déjà vu...

No us passa a vegades que viviu situacions que us sembla haver-les viscut abans? L'anomenat Déjà vu, ens pot passar en molts moments. A vegades és un instant, curt, en el que ens dóna la sensació d'estar repetint una acció, frase o situació que acabem de viure, i a vegades és més complex.

Aquest Déjà vu més complex és del que vull parlar. Possiblement no se li hauria de dir d'aquesta manera perquè em refereixo a situacions que ja hem viscut "realment" temps enrera.

Avui estava mirant fotografies d'un viatge recent que he fet i m'ha vingut la sensació de Déjà vu amb un viatge que havia fet anys enrera. La diferència era només la persona amb la que anava. Ja sé que això pot sonar a "comparació" però no ho és. Sé que no es poden comprar les relacions ni les persones perquè cada una és diferent, però a vegades no pots evitar establir nexes d'unió. Possiblement, i encara no sé el per què, em sento insegura aquests dies. I quan veig aquestes fotografies, amb somriures, alegries i bones estones, recordo les mateixes situacions d'anys enrere i com van acabar. Amb les fotografies i el cor guardats al calaix de l'oblit...

Suposo que aquestes sensacions generades per la por, m'acompanyaran en molts moments. Intentaré deixar-les passar en la mesura del que pugui...

la culpabilitat...

La culpabilitat és un problema. Com a mínim per a mi. Hi ha persones que no se senten mai culpables i altres que tenim tendència a sentir-nos-hi.

Algú et fa mal, tu perdones i oblides però continues la teva vida (què has de fer si no?), la persona despareix però reapareix al cap del temps intentant ocupar el lloc que va abandonar temps enrere. Tu, amb tot el teu dret, li dius que el tren ha passat i que la teva vida discórre per un camí diferent. L'altre s'enfada i tu.. et sents culpable!

No sé si és l'educació que de petites ens han inculcat, allò de no fer mal als altres, de parar l'altra galta, etc... no sé si és la capacitat exagerada d'empatia que fa que sàpigues com se sent l'altre i et sentis malament per ser la "font" del seu disgust, o no sé què és exactament el que ho provoca.. però em sento culpable i em sap greu sentir-m'hi, perquè crec que no hauria de ser així.

Em considero bona persona però a vegades penso que aquest rol que m'he imposat a mi mateixa em perjudica a l'hora de defensar els meus drets i interessos davant aquells que no tenen escrúpols en trepitjar-los o fer-los anar cap al seu terreny. Sé entomar més les desgràcies que no sentir que les he provocat.

us vull explicar una història...

Fa dies que us vull explicar una història però, encara que soni a excusa, no he tingut temps per fer-ho.

És una història real que NO m'ha passat a mi, però sí a algú que conec i que m'agradaria explicar. És una història de blocs, de posts i d'amor.

Hi havia una vegada un noi a qui li agradava escriure i va crear un bloc. Allà hi posava els seus pensaments i comunicava a una comunitat virtual les seves inquietuds i alegries. Dins aquesta comunitat virtual hi havia una noia, que un dia va decidir crear un bloc per poder expressar els seus sentiments més íntims en un espai eteri a on ningú li podia posar cara i, per tant, jutjar o malinterpretar. Els dos nois van començar a llegir els seus respectius blocs i aviat es van convertir en seguidors l'un de l'altre.

Aquest vincle cibernètic es va ampliar el dia que ell es va decidir a enviar-li un mail a ella per comentar-li un post que havia llegit. A partir d'aquell moment els mails van anar complementant els comentaris que es feien l'un a l'altre als blocs i de mica en mica es van anar despullant de sentiments.

Del bloc en va néixer una amistat. Durant molt de temps (més de dos anys) es van anar explicant les vivències, es van fer costat en moments difícils i es van emocionar amb les coses bones que els passaven...

I un dia, aquella amistat es va convertir en un sentiment més profund, en una necessitat de veure's . I van decidir, conscients del risc que això comportava, de trobar-se cara a cara.

Estaven nerviosos, però se sentien tan a prop l'un de l'altre que això els donava la força necessària per afrontar aquest pas.

I es van trobar.

I es van poder mirar als ulls.

I es van poder abraçar.

I es van enamorar.

I ara aquells dos blocaires són una parella que fan enveja de veure! S'estimen amb una profunditat i es coneixen a un nivell com molt poques parelles (que jo hagi conegut).

I aquí acaba la història. Una història real i bonica que feia dies que us volia explicar!

Bones vacances...

Hi ha gent que ja fa dies que gaudeix de vacances i altres que les comencem avui. Durant molts anys no he tingut festa per setmana santa i aquest és el primer any que en tinc. Tenia uns plans fets que la vida m'ha obligat a canviar contra la meva voluntat. Però per sort, tinc amics que no han deixat que passés sola aquesta primera setmana santa festiva. Demà marxo i espero tornar amb les piles una mica més carregades i una mica menys de tristesa a l'ànima. Per tant, per tots aquells que aquests dies us desplaçareu per la carretera, us deixo aquesta imatge divertida.

Perquè ja ho diuen.. al mal temps.. bona cara!!

Parlar...

No crec en les casualitats, ja ho he dit més d'una vegada. Tot i que a vegades, quan passo per un mal moment, oblido aquesta creença. Però quan això em succeeix, curiosament em passa alguna cosa que em fa recordar aquesta premisa. I és el que m'ha passat avui.

"Casualment" m'ha caigut a les mans la contraportada de la vanguardia d'avui en la que hi havia una entrevista a Luis Rojas Marcos (el psiquiatra). Us la recomano.

Parlava sobre els moments durs que passen les persones a la seva vida i com afrontar-los. Partint d'aquí ha dit una frase que m'ha agradat especialment: "si tens amics, estàs salvat". I després, ha disertat sobre la necessitat de parlar, de comunicar-se, de poder expressar verbalment el que un sent.

I crec que té molta raó. Posar en paraules allò que sents, allò que et fa mal, aquells sentiments que et generen dolor, ajuda a exterioritzar-los, entendre'ls i superar-los.

Una entrevista adient pel moment que estic passant, que m'ha caigut a les mans... casualment.

la via del tren...

Ahir estava trista i vaig mirar una pel·lícula que m'agrada especialment i que, cada vegada que la veig, hi trobo coses noves. És Bajo el sol de la Toscana amb una genial Diane Lane de protagonista.

Mirava la pel·lícula (amb el cleenex al costat) quan un dels personatges va dir una frase que segur que jo ja havia sentit les altres vegades que havia vist el film però em va cridar especialment l'atenció. Pels qui no hagueu vist la pel·lícula, la protagonista s'ha separat de forma molt dramàtica i agafa una casa a la Toscana a on viu el procés de separació al costat de les persones que coneix allà (molt entranyables). L'escena en concret que em va emocionar és quan ella, desesperada perquè creu que no trobarà cap persona amb qui compartir la vida i la casa que ha comprat, parla amb un amic i ell li diu : en un poble dels Alps, van construir una via de tren per unir dos pobles que eren veïns, però ho van fer quan encara no hi havia tren. Van construir la via amb l'esperança que un dia hi passaria el tren.

És una metàfora, evidentment, que anima a la protagonista a seguir treballant amb la casa, reformant-la i arreglant-la sense perdre l'esperança que algun dia arribarà algú amb qui compartir-la.

Em va agradar molt l'escena i ara, quan estic més trista del normal, penso en la via , consruint-se a poc a poc però fermament a l'espera que algun dia... hi passi un tren.