El tren... (Part II)

Un soroll el va abstreure dels seus pensaments. Va aixecar el cap i va veure com a la noia que estava asseguda al mig del vagó li havien caigut a terra unes carpetes. "Aquest jovent.."- va pensar- sempre tant desordenats i mal organitzats!". A l'aixecar la vista es va adonar que tenia el diari obert a la seva falda però que en realitat no l'estava llegint. Va mirar el rellotge "anem tard". Qui li manava agafar un tren? la necessitat, és clar! Podent anar amb el cotxe mai agafaria un tren si no fos perquè aquell dia el seu vehicle l'havia deixat tirat al mig de barcelona i no havia tingut més remei que deixar-lo al taller. "Demà ja estarà" li havien assegurat amb un somriure que no acabava de denotar sinceritat. I allà estava, assegut en un seient brut d'un vagó mig buit en un tren que sortia amb retard. Una hora i mitja trigaria a arribar a casa, això sense comptar el quart d'hora de camí a peu que hauria de fer des de l'estació! Ell no hauria d'haver estat allà. De fet no hauria d'estar viu. Des que van tenir l'accident, es repetia una i una altra vegada que ell hagués hagut de morir i no ella. La trobava tant a faltar! ja feia 8 mesos i encara no havia pogut treure la seva roba de l'armari. Es passava el dia treballant i quan arribava a casa continuava la feina fins que quedava exhaust al sofà. No podia dormir al llit, no ho havia pogut fer des que ella va morir. I ara, ara tenia una hora i mitja per endavant, amb la única companyia d'un diari ple de males notícies. Aquella noia que ara recollia les carpetes segur que estava encantada d'anar amb tren! un mitjà econòmic en el que podia aprofitar per fer tots els deures de manera que a l'arribar a casa només havia de deixar les bosses per sortir amb els seus amics! Ai, qui fos estudiant!! O aquella senyora, que tenia un llibre a les mans. Podia aprofitar el trejecte per llegir i descansar, sabent que quan arribés l'home la vindria a buscar i anirien a casa on l'esperaria el sopar i algun que altre programa a la televisió. Però ell, amb la de feina que encara tenia per fer i l'estona que trigaria a arribar a casa.. era desesperant, estar perdent el temps d'aquesta manera en un tren. Va plegar el diari amb fúria i el va llençar al seient del costat...

El soroll d'un diari rebregat la va espantar lleugerament. Va deixar el llibre que tenia a les mans a la falda i va mirar per entre els seients a l'home de darrere el vagó, que mirava per la finestra amb cara d'amargat. Anava ben vestit i mirava contínuament el rellotge. "No sé perquè està d'aquesta mala llet" -va pensar- si total ja ho té tot fet!". És el típic home que surt de la feina i ja no ha de fer res més fins l'endemà! La dona li té el sopar a taula, les sabatilles a la porta i la dutxa a punt per quan arribi. L'home va dirigir una mirada a la noia que hi havia al mig del vagó i ella també la va mirar. Estava observant el paisatge per la finestra. Semblava tranquila, amb aquella calma que dóna el saber que has acabat el dia, i que tota la teva feina es redueix a unes hores d'estudi diàries.. qui fos estudiant!
Al observar aquella noia de sobte va recordar que havia d'avisar a la merche, la veïna, que ja havia agafat el tren. Havien quedat que li faria de cangur de la seva filla fins que ella arribés i que li concretaria l'hora en què la passaria a buscar. El llibre que duia a les mans era un regal per la merche, per agraïr-li tot el que estava fent per ella des que el seu marit la va abandonar i es va quedar sola amb la nena. La manca de recursos econòmics l'havia obligada a treballar a tres llocs diferents, vendre's el cotxe i substituir les cangurs per la merche, que bonament s'oferia a ajudar-la. El tren li permetia poder anar de barcelona a girona cada dia a treballar però li treia l'estona que tenia per estar amb la seva filla. Quan arribava a casa, la nena ja estava dormint, i ella encara havia de fer-se el sopar, el dinar de l'endemà i arreglar la roba i les coses de la nena i d'ella mateixa.
De sobte, un plor va trencar el silenci del vagó...