no sé què dir-te..

Estàvem asseguts en aquell bar nou que tant m'agrada. T'hi havia portat perquè el coneguessis i estavem xerrant animadament de les tonteries de sempre: la feina, què faries aquets dies de vacances, si anar o no al cine... Era un d'aquells moments relaxats i tranquils que t'ajuden després d'un dia dur de feina, un moment tranquil perquè la manca de cobertura de telèfon feia que, excepcionalment en nosaltres, els mòbils restessin en silenci. En un moment concret, per una paraula que tu has dit, he recordat que havia de fer una trucada urgent i al sortir, el mòbil ha començat a avisar-me que algú que tu i jo coneixem m'havia trucat a una hora no habitual. He hagut de fer una segona trucada i com que no tenia massa bateria m'has deixat el teu. En entrar en contacte amb la cobertura, el teu mòbil ha començat a sonar desesperadament.

10 trucades en cinc minuts. M'has mirat amb cara de preocupació i jo t'he dit que truquessis a algú per veure si passava alguna cosa. Era estrany que tanta gent diferent et truqués a la mateixa hora.

Has sortit a fora. Jo et mirava pel vidre com somreies en saludar a algú a l'altre cantó del telèfon. Però la teva cara de sobre ha canviat. S'ha contret en un gest de dolor mentre les cames t'han començat a tremolar. M'he aixecat i m'has fet el gest que pagués i que sortís amb tu. La teva mirada m'ha fet angoixar de cop. He pagat amb les mans tremoloses i he sortir just quan arrencaves a plorar i et quedaves assegut a terra. Ella, la teva millor amiga, havia mort.

M'he quedat allà, asseguda al teu costat abraçan-te mentre encara parlaves per telèfon. La gent del carrer ens mirava i m'has demanat que anessim a casa meva. El teu telèfon no parava de sonar com tampoc paraven les teves llàgrimes. Ens hen assegut al sofà, t'he abraçat en silenci. No sabia què dir-te. No podia dir res que et pogués consolar i he optat per quedar-me al teu costat, donar-te aigua, deixar-te l'ordinador, el telèfon, marxar quan m'ho demanaves, estar al teu costat quan creia que ho necessitaves... no he sabut què més dir-te i, de fet, encara no se m'acut res que et pugui consolar. És injust que algú que no arriba als 30 anys mori d'accident. És injust i és molt dur per als qui queden. T'he vist destrossat i això m'ha trencat el cor. M'hagués agradat poder fer alguna cosa més, m'hagués agradat estalviar-te aquest dolor o si més no poder minimitzar-lo però no he pogut, i em sento trista. La vida ha fet que fos jo la que avui estava amb tu quan has sabut aquesta tràgica notícia. Potser algú altre t'hagués ajudat més, jo he fet el tot el que he pogut, i aquí estaré per fer el que calgui...