La casa estava mig buida. De cop semblava més gran i silenciosa del que ho havia estat mai. Ella havia marxat i s'havia endut tot el que hi tenia. Ell no s'hagués imaginat mai que aquell espai, tant cotidià i conegut, passaria a provocar-li sensació d'angoixa i soledat.
Estaven asseguts davant l'aparell mirant-lo com si fos la primera vegada que el veien.
-No hi veus molta escuma aquí?
-home.. la de casa meva no m'en fa tanta però.. potser n'hi hem posat massa
Van continuar observant com donava voltes en silenci, atents a qualsevol moviment o soroll que pogués indicar que alguna cosa no anava correctament. De cop, els dos van sortir del trànist en el que estaven immersos, es van mirar i van esclafir a riure.
-interessant la pel·lícula eh?
La situació tenia un punt còmic que els va fer riure una bona estona.
-Ja és trist que a la meva edat, passada la trentena, m'hagin d'ensenyar com va una rentadora!
-I per què estan els amics, si no?
Ell va somriure i , per un moment, va oblidar la buidor que sentia dins l'ànima.
5 comentarios:
De vegades lo mes qutidia en acaba oper vencer.
Una història que, malauradament, no em sona gens estranya. Però sí, els amics estan per això, i pel que calgui!
Uff! Que identificat m'he sentit amb les primeres línies! :-)
Què hi farem! Mai és tard per aprendre coses. Petonets, bonica
Misteris quotidians... ;)
Publicar un comentario