la pell...

Sentir i pensar eren coses diferents que, en ella, moltes vegades no havien anat juntes. La raó sempre havia guiat les seves accions i això li donava una falsa sensació de seguretat i control en el seu dia a dia. Si tot s'analitzava, es sospesava i avaluava, hi havia menys possibilitats d'equivocar-se o, si més no, de sentir, notar, aquesta equivocació.

D'un temps cap aquí, aquesta dicotomia entre cap i pell havia anat canviant. No és que el seu cap hagués deixat d'insistir en fer les coses analíticament sinó que la pell havia anat guanyant terreny. Havia aconseguit escoltar el que el seu cos expressava i aquest nou diàleg amb una part d'ella mateixa que li era pràcticament desconeguda, li havia provocat canvis profunds en el seu interior.

I en aquest marc de transformació, arribà la primavera. L'escalfor del sol, el tacte de l'aigua... el seu cos tenia ganes de sentir, de deixar-se endur per les olors, els colors i les sensacions dels dies més llargs.

I en aquest marc de transformació, es va topar amb una persona que no s'esperava.

Quan el va conèixer el seu cap va fer l'habitual anàlisi crític i intransigent a què estava acostumat. Ningú passava el seu filtre, sempre hi havia possibles pegues, possibles dubtes i possibles problemes a la vista que feien que la raó descartés immediatament la persona que tenia al davant. Amb ell no va fer cap excepció. Després del seu escanneig minuciós i maliciós, va trobar múltiples punts febles que el van dur a fer el mateix diagnòstic de sempre: no interessa.

Però aquell dia la seva pell es va rebelar, va agafar vida pròpia i va començar a fer valdre les seves sensacions per sobre dels pensaments. El cap deia que no i la pell inisitia amb el si. va començar així una guerra sense pietat entre els dos que, temps enrera, hagués tingut un final ràpid i previsible però que aquest cop no sabia com acabaria.

I allà estava ella, escoltant els arguments del cap i sentint les demandes de la pell. Estava acostumada a aquesta dicotomia però el que no sabia com gestionar era l'enorme poder que havia adquirt la pell en aquella batalla. I el dia que va haver de decidir.. va tancar la porta de la raó, va silenciar els seus crits desesperats, i es va deixar endur pel sentiment...

Estava espantada, desprotegida, angoixada.. el seu cap li repetia una i altra vegada que la pell s'equivocava que tot allò només la portaria a patir i a sentir dolor altra vegada... que les coses no es feien sense analitzar.. sense pensar..

potser tenia raó.. potser no..

enviar a tots..

Va obrir el seu correu electrònic com cada dia. Era com un petit ritual que havia adquirit, sense ni adonar-se, i que ja formava part de la seva rutina diària. Esperava trobar-hi l'spam de cada dia d'una publicació digital que no sabia com s'havia colat al seu correu però que tampoc podia eliminar. Pèrò a la safata d'entrada posava "2 missatges" i en un d'ells va veure aquell nom.

Feia molt temps que havia perdut el contacte amb ell, que havia desaparegut de la seva vida, i d'una forma poc elegant. Per això rebre aquell correu li va sobtar. Però la seva sorpresa es va convertir en decepció quan va veure que era un d'aquells mails que s'envien a tothom. No era la primera vegada que rebia un correu d'aquests per part d'ell. Quan feia alguna cosa, convidava a tothom via mail, inclosa ella.

Perquè ho feia? perquè no l'havia tret de la seva llista de correu electrònic si quan passava pel carrer ni la saludava? Era una cosa que ella no entenia i que li semblava molt hipòcrita.

El mail d'aquell dia però no duia cap més destinatari que ella. Però es veia clarament que era un d'aquells correus que s'envien a tothom perquè era impersonal. Tant fàcil com posar tots els destinataris en una copia oculta perquè ningú veiés als altres i tothom es cregués convidat personalment.

Cap paraula dirigida a ella, cap referència al seu nom, cap "hola com estàs".. una simple invitació.. Calia?

una carícia...

Els núvols amaguen l'escalfor del sol i la pluja ajuda a oblidar que s'acosta el bon temps.

Però les tempestes no duren sempre i un matí, el cel blau li recorda que la primavera ja és aquí. Surt al carrer i nota el tacte suau del vent i l'escalfor dels rajos de sol sobre la seva pell, encara blanca i amagada rera mil capes de roba que es resisteix a treure's.

Al seu voltant les flors estan començant a mostrar els seus colors vius i sembla que un optimisme alegre es respira a l'ambient.

I és en aquell moment quan se n'adona que el seu cos vol despullar-se de totes les capes que l'han acompanyat al llarg de l'hivern i que vol sentir com l'aire i el sol l'acaronen i el fan sentir viu.

I és en aquell moment quan se n'adona que el seu cos anyora aquelles carícies que el feien estremir i el tacte agradable d'una altra pell jugant amb la seva.

Un punt de melangia i tristesa s'instal·la al seu cor, mentre tanca la porta i es disposa a viure aquest primer dia de primavera...

un adeu..

Sempre li havia costat desprendre's de les coses. Ja de petita, intentava no trencar cap joguina i si es feia malbé la guardava amb la il·lusió fictícia que un bon dia s'arreglés sola i hi pogués tornar a jugar.

Amb el pas del temps la nena es va fer gran i es va haver d'enfrontar a una pèrdua més terrible. La seva casa, el seu poble, els seus amics.. van quedar enrera quan els seus pares van decidir marxar a viure molt lluny d'allà. Les seves nines, joguines i altres objectes van ser les úniques coses que va poder conservar. Potser per això es va fer encara més reacia a llençar res del que l'acompanyava en el seu temps lliure.

Amb el pas dels anys, la nena es va fer noia i es va haver d'enfrontar a pèrdues més doloroses: persones que s'estimava i que van desaparèixer per sempre... però malgrat això, encara sentia un fiblada especial quan havia de llençar alguna cosa, tot i que ara ho feia i ja no col·leccionava objectes antics.

A dia d'avui, aquesta noia ha de deixar una cosa que l'ha acompanyat durant quatre anys. Un objecte en el que ha viscut molts moments alegres i tristos, que l'ha alliberat i que l'ha esclavitzat.. a dia d'avui aquesta noia s'ha de desprende del seu cotxe.

I malgrat és un objecte, sent una fiblada al cor cada vegada que el mira i pensa que d'aquí a uns dies ja no el veurà mai més...

Moments difícils...

Reinventar-se o morir. És una frase que no sé qui la va dir però que tenia molta raó quan ho va fer. Estem vivint moments difícils. La famosa "crisi" afecta no només a l'economia sinó també a l'ànima. La sensació de por, d'angoixa, de desorientació general, t'envaeeix encara que no vulguis. He estat molt temps intentant que aquesta mena de núvol negre no entrés dins el meu cos però la pell és fina, i les circumstàncies han fet que una alenada d'aquest fum corrosiu, penetrés dins meu.

Fa dies que veig la tempesta a l'horitzó. Uns núvols negres i carregats amenacen amb caure implacables sobre el mar. Malgrat els veia, una part de mi estava segura que no arribarien fins al meu humil vaixell. Però fa pocs dies els núvols van començar a avançar. Puc veure els llamps i sentir els trons i notar a les meves veles el fort vent que s'acosta. He començat a veure com algunes barquetes del meu voltant han sucumbit a la tempesta i s'han enfonsat. He llençat l'àncora i m'he aferrat al màstil pensant que sobreviuria. Un llamp ha caigut a la meva coberta i hi ha fet un forat. He sentit l'aigua gèlida penetrar dins el vaixell i he notat com la fusta s'estremia i cruixia en un intent d'evitar ser engollida pel mar.

En aquest moment, he pensat que si finalment m'enfonsava, potser tindria l'oportunitat de capbussar-me dins el mar i de descobrir-hi coses que fins ara mai havia vist: peixos nous, plantes desconegudes.. qui sap, potser em podria convertir en un submarí i explorar el fons de l'oceà en busca d'altres oportunitats.

Encara no m'he enfonsat, però no sé si el meu vaixell aguantarà la tempesta. El que sí que tinc clar és que si l'aigua m'enfonsa no moriré.. simplement em reinventaré.

resignació...

Resignar-se. Aquesta era una paraula que no suportava. Una cosa era acceptar una situació i a partir d'allí reinventar i tornar a començar però l'altra era resignar-se. Resignar-se tenia un punt de tragèdia, d'impotència consentida, de victimisme.. que no li agradava.

Però aquell dia li havia vingut aquesta paraula a la ment. Al seu voltant parlaven d'enamorament, de les parelles, dels homes que les havien fet somiar.. i a ella li havia vingut aquesta paraula a la ment. I això li va fer mal...

Havia deixat de creure en l'amor? havia perdut la confiança en el gènere masculí? en les relacions de parella? .. ningú no entenia com algú com ella, estava sola. Aparentment podia tenir l'home que vulgués, però en canvi.. no el tenia. "No ha aparegut el teu" dèien les àvies, però ella començava a pensar que potser el seu destí era aquell, que potser havia de fer el seu camí sola.

I la paraula resignació va tornar a aparèixer a la seva ment. I una fiblada va fer encongir el seu cor.

els ulls..

Es va asseure a la terrassa, amb la brisa acaronant-li els cabells i el sol lluent envolcallant-la d'aquella primerenca escalfor que feia augurar que la primavera estava a prop.

Era un dia relativament tranquil i no se sentia remor al passeig. Un parell de persones passejant i uns amics xerrant asseguts a la sorra, una mica més lluny.

Feia dies que tenia aquella trobada pendent. No és que no volgués estar amb ell una estona però no tenia ganes de tornar a haver de generar temes de conversa continuament i tenir la sensació que la xerrada no duia massa enlloc.

Ell va arribar a la taula a on ella era asseguda portant les begudes. Es va asseure i ella va obrir els ulls que havia tancat per deixar que el sol toqués les seves parpelles. Ell la va mirar amb deteniment i va dir:

-Saps? des del primer dia que et vaig veure que m'encanten les aigues que fan els teus ulls...

....

Es va quedar sorpresa, sense saber què dir. S'havia imaginat molts inicis de la conversa però aquell no se l'esperava de cap manera. Els seus ulls tenien unes aigues especials que només veien aquells qui s'hi fixaven amb deteniment. Tenia moltes persones conegudes de feia anys que mai s'hi havien fixat.

Es va quedar sorpresa... i va somriure. Aquella frase va ser l'inici d'una de les converses més interessants que havia tingut aquella setmana. Durant tot el temps que havien passat sense veure's, ell havia canviat. Semblava una altra persona, plena d'energia i projectes per complir.

Al cap d'una estona ell va marxar i ella es va quedar allà, asseguda, somrient, contenta d'haver anat, finalment, a aquella trobada pendent.