les maletes...

Va mirar les maletes al costat de la porta. Semblava talment que havia tornat de viatge.. havia tornat, sí, però no d'un viatge. Bé, potser sí... de fet havia fet un viatge de fugida. Una fugida d'aquella situació que tant la superava, una fugida del dolor que sentia, de la por, de la soledat... Però ara havia tornat. La casa era la mateixa, les coses estaven com ella les havia deixat. Havia passat dies redecorant aquell espai que abans compartia i que ara ja només era seu. L'havia canviat, pintat i remodelat però no havia estat capaç fins aquell moment de quedar-s'hi, de tornar-hi a viure...ara sola. I és que hi havia una cosa que no es podia eliminar amb una simple capa de pintura... els records.

Un calaix buit... un armari on hi sobrava espai... la simple olor de les tovalloles... mil coses li feien venir a la ment sensacions i pensaments que preferia oblidar. Potser per això, malgrat haver canviat la "cara" del pis, no hi havia pogut tornar a viure. El llit ara era tant gran i fred! Fins i tot el sofà semblava trist i la nevera més grossa de l'habitual.

Va mirar les maletes al costat de la porta. El sentiment de tristesa que des de feia mesos l'acompanyava va intentar sortir en forma de llàgrimes, però en aquell precís instant en el que els seus ulls començaven a humitejar-se, una llum d'esperança va sorgir de molt endins i va aturar el plor. Una sensació de tranquilitat la va envair. De cop, aquella llum li va fer veure l'espai de forma diferent, un espai que l'acollia i que formava part d'ella mateixa, malgrat hi haguessin records dolorosos, un espai que li demanava omplir-se de nova energia i de sensacions agradables, un espai que podria i volia convertir en seu...

Va mirar les maletes al costat de la porta... havia arribat l'hora de desfer-les.

(He estat uns parell de dies absent del bloc... havia de desfer maletes!)

un gest...

Estaven asseguts a la terrassa d'una espècie de bar, que de fet era simplement un conjunt de taules i cadires de plàstic posades al mig del carrer. Eren una bona colla i havien hagut d'ajuntar quatre taules ocupant bona part de l'espai que tenia el bar al carrer. Ella estava situada en un dels extrems, com si fos el cap de taula. Una posició que no tenia res a veure amb la seva "posició" dins el grup. Era la més jove, feia poc que havia entrat i intentava integrar-se a marxes forçades tot i que, sovint, tenia la sensació de ser invisible. Estaven de viatge, en un país estrany i ella no tenia prou ulls per observar tot el que passava al seu davant. Observava i callava, des del seu racó.

De sobte, tres nois del país, van passar pel costat del grup i es van anar a seure en una taula del costat. Un d'ells, el més atractiu, mirava cap a ells. Al costat d'ella, hi havia asseguda la noia més popular i guapa del grup que reia mentre els altres li asseguraven que les mirades del noi anaven dirigides a ella.

Un home va aparèixer del no res portant roses per vendre a l'espera de fer el negoci del dia. Els nois del seu grup no van comprar-ne cap però aquell noi de la taula del costat en va comprar una. Immediatament els comentaris i rialles cap a la noia popular van augmentar.

Ella ho mirava tot encuriosida i amb un punt d'admiració continguda. El noi es va aixecar amb els seus dos amics i, amb la rosa a la mà, va marxar passant pel costat de la seva taula. Ella mirava l'expressió de la noia popular del grup, que estava entre avergonyida i impacient per veure què passaria.

De cop es va fer un silenci.

Va notar que tots els ulls estaven clavats en ella i es va adonar que el noi li havia deixat la rosa a la seva falda, a Ella! El noi no va dir res, simplement li va deixar l'obsequi i va marxar. No sabia el seu nom ni el sabria mai, no la veuria mai més.. però havia fet aquest gest.

Mentre el seu cap pensava què havia passat, els seus ulls van fixar-se en els rostres de tot el grup, que la miraven com si fos la primera vegada que s'adonaven de la seva presència. Havia sortit de la seva invisibilitat, s'havia materialitzat... a partir d'aquell moment, la van passar a mirar d'una altra manera.

Aquest noi, del qual mai més en vaig saber res, va fer un gest tant simple com deixar una rosa a la falda d'algú a qui no coneixia. Però aquest gest desinteressat va provocar uns efectes molt més importants del que ell mai s'hauria imaginat...

I és que mai saben quins efectes pot tenir.. un simple gest.

els espais tancats deprimeixen...

Avui he comprovat que els espais tancats deprimeixen. No sé el vostre cas quin és però, a la feina teniu entrada de llum natural? teniu vista a algun lloc? (que no sigui la paret de l'edifici del costat!). M'he adonat que quan portes moltes hores tancat, en un espai amb només llum artificial i ordinadors, telèfons, etc.. acabes pensant en negatiu! Mira que mai he estat amant del sol però de veritat que quan porto hores tancada i surto m'adono de quan el necessitem per viure! En aquest sentit m'agradaria ser fumadora (que no és el cas), perquè com a mínim tindria l'excusa del cigarret per sortir fora de la feina de tant en tant a que em toqués l'aire!!

l'espai vital

Avui deixarem la princesa aparcada (a l'espera que la història continuï) i volia fer una reflexió sobre això que anomenem "l'espai vital". No us ha passat mai que esteu al metro en hora punta o a dins d'un autocar o en una botiga, i us molesta tenir a tothom enganxat al costat? aquella sensació de "buff! necessito aire!!!". Suposo que depèn del dia que tens o el moment en el que et trobes això et molesta més o menys. Però jo avui volia parlar d'una cosa més concreta. I és aquella persona que, sense demanar-te permís, envaeeix el teu espai vital. Aquella persona que, sempre que et parla, s'acosta i et toca més del que tu consideres normal o, simplement, cortès.

Jo sempre he sigut persona de "tocar", m'explico (no em malinterpreteu ara!). Sóc d'abraçades, petons i gestos carinyosos amb la gent que m'envolta i que hi tinc confiança, però és gent que en certa manera m'ha donat "permís" per fer-ho, al igual que jo els hi he donat a ells.

Ara tinc un problema. Una persona propera a mi pèr qüestions laborals està envaint el meu espai vital sense que jo li hagi donat permís i això em fa sentir incòmoda. No cal parlar a un centímetre de la cara d'algú altre perquè t'entengui, ni arrambarte a ell per ensenyar-li qualsevol cosa... en fi que cada vegada suporto menys la presència d'aquesta persona i no sé com arreglar-ho perquè l'haig de veure molt sovint. S'accepten suggerències!!

la princesa... (2ona part)

La princesa es va quedar tancada al seu castell, sense sortir ni obrir cap finestra. Els animals del bosc, preocupats, va idear un pla. Si no sortia per ella mateixa farien que sortís per a ells, i van començar a dir-li que tenien gana, que si ella no sortia al balcó a donar-los menjar com cada dia, es moririen de fam.
La princesa, de tant sentir-los, i preocupada perquè no els passés res, va accedir a sortir al balcó i donar-los menjar. Els animals van començar a aprofitar aquestes estones per parlar-li i distreure-la de manera que, de mica en mica, cada dia s’estava més estona al balcó. Això va fer que, amb el pas dels dies, ja no només sortia per donar menjar als animals sinó que, aprofitant que parlava amb ells, es va començar a fixar en l’exterior, va començar a observar què passava fora del castell. I es va adonar que la vida continuava. El sol sortia, brillava i es ponia, la gent passava pels camins, treballava els seus camps, el vent bufava... i ella ho observava tot des de la distància del seu castell, tancat, protegit, fosc...
Un dia, observant a l’exterior tot donant de menjar els animals va veure un príncep que voltava pel castell. Desconfiada i espantada va córrer a amagar-se a dins però ell la va veure abans que pogués retirar-se del balcó i li va dedicar un somriure i un gest de salutació amb el cap, al qual ella, per l’educació rebuda, va respondre de la mateixa manera.
L’endemà al matí, a l’hora de donar menjar als animals, va sortir com sempre al balcó i... allà estava ell, assegut a l’herba com si res. La va tornar a saludar i, al veure que ella li tornava el gest, li va parlar per dir-li que havia observat que un dels animalons tenia mal a la pota. Ella li va agrair la seva observació i va comprovar que el que deia era veritat.
A partir d’aquell dia, cada matí, quan la princesa sortia al balcó, els príncep estava allà, assegut amb algun comentari a punt per fer.
Les converses van començar a ser més llargues i a vegades es podien passar mig matí parlant de coses ben diverses.
Van passar els dies i la princesa va començar a tenir por que el príncep li demanés per entrar al castell. Se sentia confosa. No tenia forces encara per obrir les seves portes però el cert és que les converses amb ell eren molt agradables i començava a acostumar-se a aquelles xerrades llargues i tranquil·les.
Un dia, la princesa va sortir al balcó com cada matí però el príncep no hi era. “Era d’esperar!”- va pensar ella amb tristesa – tots els prínceps son iguals!”. Però quan anava a tancar el balcó va sentir un soroll que provenia de la seva dreta, d’un lloc que no podia veure des de la seva posició. Així doncs va entrar i va obrir la finestra del costat i.. allà estava el príncep, assegut amb alguns animals, amb un somriure als llavis.

A partir d’aquell dia, cada matí el príncep se situava en un lloc diferent del pati del castell de manera que la princesa havia d’anar obrint les diferents finestres una a una fins a trobar-lo.
Sense adonar-se, havia tornat a deixar entrar part de la llum del sol dins el seu castell, una llum que foragitava les ombres que hi vivien.
Però un dia, en una de les seves converses, el príncep li va dir a la princesa que li agradaria veure el seu castell. Ella havia estat tement aquest moment des de feia temps. Què li havia de dir al príncep ara? El seu castell encara tenia moltes ombres que es resistien a marxar, molts fantasmes i mals records enganxats a les seves parets. Els dubtes i les pors vivien amb ella i, fins que no marxessin, no hi cabia ningú més al seu castell.
La princesa li va dir al príncep que no li podia obrir les portes del seu castell perquè no estava a punt per rebre a ningú. Que ella només podia oferir les seves converses diàries des del balcó però que entenia perfectament que el príncep marxés en busca d’un castell més bonic i fort que li obrís les portes i l’acollís com es mereixia.
Aquella nit la princesa va tancar totes les finestres del castell.
L’endemà al matí, va agafar el menjar dels animals i es va disposar a sortir al balcó conscient que ja mai més tornaria a veure el príncep. "És millor així -pensava ella - no val la pena que ningú perdi el temps esperant a fora d'un castell que no sap com obrir les seves portes!"Quan va obrir la porteta, un raig de sol lluent li va cegar la vista i va haver de tapar-se els ulls amb una mà, però entre els seus dits....

va veure, assegut al pati, el príncep, que amb un somriure, va iniciar, un dia més, una nova conversa.

la princesa...

Hi havia una vegada una princesa que vivia en un castell. Estava situat al capdamunt d’un turó des d’on tenia una magnífica vista de la vall. Tot i que vivia sola, estava acompanyada per molts animals que, tot i ser salvatges, s’acostaven al castell ja que ella sempre els hi posava una mica de menjar. La princesa era tant feliç i confiada que deixava sempre les portes del seu castell obertes de bat a bat.
Un dia, quan sortia de la biblioteca , es va trobar al mig del menjador a un príncep que havia entrat sense trucar. “Què estrany”- va pensar ella –“no l’he sentit entrar!”.
El jove li va dir que s’havia perdut i que havia vist aquell castell, amb les portes obertes... Ella contenta de poder-lo ajudar, se seguida li va preparar una habitació i li va donar menjar.
Durant un temps, la princesa es va desviure per ell. Li va ensenyar tots els racons del seu castell, va compartir amb ell tot el que tenia i va intentar fer-lo feliç... com ho era ella.
Però un dia, el príncep va desaparèixer. Va marxar, sense dir res.
La princesa, desesperada va buscar una carta, un escrit... alguna cosa que servís per entendre perquè havia fugit.. però només va trobar silenci.
S’entristí. I va decidir que, a partir d’aquell moment, les portes del castell estarien tancades perquè mai més cap príncep pogués entrar sense avisar.
Va passar el temps i alguns prínceps van passar a prop del castell, però veient-lo tant tancat dubtaven a acostar-s’hi. Abans de fer l’esforç de pujar el turó i trobar-se que no hi vivia ningú, preferien continuar el seu camí.
Un dia, la princesa va sentir que algú trucava a la porta. Va pujar fins a la torre del castell per mirar qui gosava pertorbar la seva pau i va veure que era un príncep que viatjava sense cavall. “Sí que s’ha pres molèsties per pujar a peu”-va pensar-“li obriré la porta a veure què vol”.
La princesa va obrir una mica la porta del castell i, desconfiada, va preguntar al jove què volia. Ell li va dir que havia perdut el seu cavall i que havia pensat que potser ella li deixaria passar la nit al seu castell. La princesa li va dir que tenia el castell ple però que si s’esperava a l’endemà, potser li podria fer un espai en alguna de les habitacions. Contràriament al que ella pensava, el príncep es va passar tota la nit dormint al ras fora del castell. Era la primera vegada en molt de temps que algú es prenia tantes molèsties per entrar al castell, fet que va convèncer a la princesa per obrir-li les portes.
Tot i que ella s’havia jurat que només li donaria una habitació, aviat va poder més la seva generositat. Va recórrer amb ell tot el castell, li va donar les claus de totes les habitacions i va intentar fer-li la vida el més agradable possible. Durant uns anys la princesa va sentir que tornava a ser feliç. Va obrir les portes del castell perquè sabia que aquesta vegada el príncep no marxaria mai.
Però un dia, el príncep va desaparèixer.
La tristesa de la princesa va ser tal que va deixar de menjar, de somriure i de somiar. El castell se li va fer tant gran i el món de fora tant amenaçador que va decidir no només tancar les portes del castell sinó també aixecar-les i construir-hi un fossar amb cocodrils.

Cap altre príncep podria entrar dins el seu castell per després... desaparèixer...

(continuarà...)

El mòbil a l'avió...

L'altre dia vaig llegir que la CE ha emès una normativa per regular l'ús dels telèfons mòbils a dalt de l'avió. Un cop estigui enlairat, la gent podrà trucar. La trucada es centralitzarà en un aparell de l'avió que l'eviarà al satèl·lit que, al seu torn, l'enviarà al repetidor de la terra corresponent que l'enviarà a la persona en qüestió a qui estiguem trucant. Un nou pas de la tecnologia! però jo em pregunto...

és positiu? és positiu estar tancat 9 hores en un avió amb centenars de mòbils sonant? és positiu intentar dormir en aquella seients taaaant còmodes i que et desperti el tio o tia de tres files enrera xerrant a un volum desmesurat? Cal estar tant "connectats" a d'alt d'un avió des d'on, en realitat, no podem fer ni solucionar res fins que aterrem?

En fi, que la tecnologia està molt bé però crec que correm el perill d'acabar saturats! I us ho diu algú que va ser de les primeres de tenir mòbil i que no pot viure sense internet!!

Viatge a Viena (segona part)!...

Ja està! tant que esperes sempre a marxar i.. noi, tornes en un tres i no res! Haig de reconèixer que avui no he servit per a res a la feina (dormint quatre hores què vols!!) Però és clar, l'avió va sortir amb retard i apa! a dormir menys!

En fi. Després de la primera part del viatge acabaré per explicar que el diumenge vam aprofitar el matí per veure la part més monumental (ajuntament, parlament...) que us recomano efusivament! va fer un dia fantàstic de manera que vam acabar assegudes en una terrassa (que ens van clavar, però què a gust que ho vam pagar!) prenent un cafè amb xocolata, nata i carmel que.... mmmmmmmmm!!!!!!!!!! (ni se us acudeixi comparar-ho amb l'starbucks!!!!eh? era infinitament més bo!!!!)

Després ja vam haver d'anar plegant veles i anar cap a l'aoeroport (toooota una experiència també!) I apa, viatge llampec a Viena acabat!!!! ha passat taaaaant ràpid!!!

Perquè les coses bones passen tant de pressa i les dolentes no s'acaben mai? llenço la pregunta a l'aire!

Bé, doncs res, que avui he dormit toooooota la tarda que m'espera una setmana per plorar (de feina!) Us recomano que visiteu Viena si teniu la oportunitat. A més, és una ciutat mooooolt romàntica (dóno idees per si algú vol fer un regal d'aquest estil i no sap què fer!!)

Viatge a Viena (primera part)...

Hola a tots!

Avui fem un post conjunt des de la meravellosa ciutat de Viena!! Tenim un hotel taaaant fantàstic, que tenim connexió gratis a Internet!! Uff, el teclat però funciona de penaaaa!!!!

En fi, vull dir que... Pagant Sant Pere canta! m'explico:

La meva estimada amiga va voler que posessim tooootes les coses en una maleta perquè així només pagaríem una facturació (catalana fins a la mèdul.la ella!!) Total, que arribem a l'aeroport i... sobrecàrrega d'equipatge!!!! 30 euros de recàrrec!!! jajaja!!

El vol va anar fantàstic. Tres seients per les dues, xerrant toooota l'estona (era previsible!). Arribem a destí i.... el bus que ens havia de portar al centre de Viena sortia al cap de 2 hores!!!! Evidentment no vam ser les #uniques afectades pel tema i la gent, nerviosa, va comencar(en aquest teclat no hi ha c trencadaaa!!!) a negociar amb els taxistes de la zona que semblaven trets de "El Padrino". En fi, nosaltres vam esperar el bus, peró a l'arribar al centre vam agafar un taxi fins l'hotel. El taxista (molt simpàtic ell) ens va dir que era turc i si coneixíem "l'arena i el matador" de Espanya! (que vam acabar descobrint que eren els toros!!!!)

A tot això vam arribar a l'hotel a les 12 de la nit, sense sopar. Mai m'havia fet taaaaanta ilusió trobar un minibar!!!! Que bones són les galetes i els fruits secs salats quan hi ha gana!!

Aquest matí, sabeu què és el primer que hem fet quan hem sortit de l'hotel???? comprar una maleta als xinos per poder-la pujar a l'avió i no pagar recàrrec d'equipatge! Ja us podeu imaginar com ens hem entès amb el xino, que només parlava alemany (i just!) i nosaltres dues, que ja ens va just l'anglès!! En fi, que el llenguatge de signes és internacional! (per cert, que no és la única cosa que hem comprat... però millor no us ho expliquem! jajaa!)

Durant la resta del dia hem patejat literalment tot Viena i al final hem acabat sopant en un japonès on la carta era només en alemany i on una pobre japonesa era la única que sabia una mica d'anglès!! Tooota una experiència!!jaja!

Ara estem rebentades... i anem a dormir. En el proper post ja explicarem la segona part del viatge!!
Per cert noies, a Viena a part de pastissos... hi ha cada bombó...!!!! jajajaja!!
(no us preocupeu nois que les noies també valen moooolt la pena!!jajaja!)

Carta a una amiga...

Avui vull parlar de tu. Suposo que en podria dir tantes coses! Aquest cap de setmana és un moment especial. Per primera vegada després de, quants? 18-19 anys d'amistat?, marxem juntes de viatge. No sé perquè no ho hem fet abans, suposo que la vida i les circumstàncies no ens hi han portat.
Avui em vindràs a buscar al tren. Quan t'ho he demanat ni t'ho has pensat. M'has dit que sí abans que acabés de preguntar-te si t'anava bé. De fet, aquesta ha estat sempre la teva resposta: sí. Has estat al meu costat en tots els millors i pitjors moments de la meva vida. Hem passat juntes separacions de parelles, malalties, morts d'éssers estimats, problemes laborals i familiars... També hem compartir molts bons moments. Mai oblidaré el dia que et vas casar! estaves tant guapa! Em sembla que vam batre tots els récords de plorar, aquell dia!
Avui et quedes a dormir a casa. Com quan erem petites i la mare havia d'entrar a fer-nos callar i obligar-nos a dormir. Si fins i tot parlàvem en somnis alhora! Suposo que aquesta nit continuarem amb les nostres converses fins a altres hores de la matinada, ara però, amb temes molt diferents als que ens preocupaven quan teníem 11 anys!
Avui vull agrair-te les llargues converses telefòniques, els passejos, les abraçades, les mirades còmpllices, les rialles alegres, les llàgrimes sinceres i el suport incondicional que m'has donat durant tots aquests anys.
Avui, Marta, vull parlar de tu.