Pluja de tardor..

Es va asseure al llit, tot mirant per la finestra. Els arbres es moviem acompassats pel vent que jugava sense parar amb les seves fulles. Moltes d'elles, empeses per l'aire, es deixaven caure suaument i volaven lliures fins anar a parar a terra.

Es va quedar una estona observant aquesta dansa tant bonica que possiblement es celebrava moltes vegades davant els seus ulls que estaven massa ocupats en altres coses per veure-la. Ara tenia temps. La tranquilitat que li donava el no haver de fer res immediat, com sempre, feia que fins i tot el tic tac del rellotge li semblés armoniós.

De cop i volta un copet suau al vidre la va abstreure dels seus pensaments. La mirada es va desviar cap al lloc d'in provenia el soroll i hi va veure una gota d'aigua, que lliscava lentament vidre avall.

Començava a ploure.

Com si la dansa de les fulles i el vent fos la introducció a un espectacle més impactant, la pluja va començar a caure amb més força. Les gotes colpejaven violentament la finestra que veia impotent com aquell vidre transparent quedava inundat per l'aigua. de tant en tant alguna fulla passava amb força per davant de la finestra on, al fons, es podia continuar observant la dansa dels arbres, ara amb més fúria que mai.

Ella ho observava tot des del llit, amb una manteta embolicada als peus i una infusió a les mans. El contrast entre la violència de l'exterior ii al seva calma la feia sentir estranyament tranquila.

La tempesta va durar un quart hora al ritme de les agulles del rellotge i de la seva respiració. Un quart d'hora en el que ella es va deixar endur per aquell espectacle de la naturalesa i es va sentir, per una estona, molt feliç...

la salut..

Què poc que valorem la salut fins que la perdem! Ja sé que això és molt tòpic però és del tot cert. Si aquests dies no he escrit és perquè no em trobo bé.Porto més d'una setmana amb les genives inflamades i sagnant, i patint molt de dolor. Finalment, després de provar de tot i veure que no em passa, el dentista m'ha vist d'urgència i m'ha dit que tinc una gengivitis galopant. Fa tants dies que pateixo aquest dolor constant que estic irritable i malhumorada. A l'anar al dentista la cosa ha empitjorat (per allò que t'ho remenen, etc.) i ara no puc ni parlar. No poder menjar res sòlid, no poder riure i parlar sense que comenci a sagnar, tenir mal de cap constant, la sensació que et cauran les dents d'un moment a l'altre.. és tot tant molest i dolorós que et fa adonar de la sort que tens habitualment quan et trobes bé i de lo poc que ho valores. Sé que el que ara tinc passarà, i que hi ha persones que pateixen dolors i malalties molt pitjors. Per això, amb més motiu, faig aquesta reflexió.

Per què..?

La sala estava plena de gent. Tots treballaven i parlaven animadament. Ella no es trobava massa bé i sabia que atravessar aquell espai que separava la porta fins al seu lloc de treball es faria etern. No li agradava ser el centre d'atenció de les mirades però sabia que era el preu que s'havia de pagar per entrar sola en un lloc on hi havia molta gent.

De sobte el va veure.

Estava allà, assegut a la taula de sempre parlant i rient amb la companya de feina que aquell dia tenia al costat. El va observar des de la porta. Feia un any que estava allà i no l'havia vist mai riure. Sempre que havien creuat la mirada ell l'havia abaixat amb un posat seriós.

El rellotge marcava que ja passaven dos minuts de l'hora i es va decidir a entrar. Va intentar caminar amb aire de tranquilitat. Ell estava d'esquena a ella de manera que, al passar-li pel costat, el primer gest que va fer va ser el de girar-se i mirar, però en veure que era ella va abaixar el cap i va continuar treballant.

Ella va notar una fiblada al cor. Feia més d'un any que es veien cada dia però no havien parlat mai, no es coneixien.. havien creuat moltes mirades però ell sempre la defugia... Per què..?

Dia cargol...

Avui tinc un dia cargol. És aquella sensació de voler estar a casa, al sofà, embolicada amb una manteta i sense dir res a ningú. Aquella necessitat de ser un cargolet que entra dins la seva closca i s'aïlla de l'exterior. No sé perquè tinc aquesta sensació. Potser perquè no em trobo massa bé, estic cansada, una mica baixa de moral.. suposo que és un cúmul de coses les que et porten a tenir un dia cargol.

Aquesta nit he tingut malsons. M'he aixecat sense recordar què havia somiat exactament però amb aquella mala sensació al cos que et deixa haver viscut en somnis coses desagradables. Mlagrat m'hagués quedat al llit, he hagut d'anar a treballar i el simple fet de sortir al carrer ja m'ha costat. Saludar i parlar amb la gent, intentar fer bona cara i treballar com si res passés agota molt quan no en tens ganes.

Avui m'agradaria ser un cargol... i tancar-me dins la meva closca.

Un impacte...

Avui he tingut un impacte emocional, un xoc. M'han presentat una persona, que hauré de veure sovint, que és el viu reflex de la meva exparella. Quan l'he vist he tingut com un "déjà vu" que no m'ha agradat gens! Ha estat com si de cop i volta retrocedís en el temps i em trobés davant de la mateixa persona. Deixant de banda que va vestit igual, es dedica al mateix i es diu igual!!!!! no era només l'aparença sinó la forma de fer i, sobretot, la mirada. Tot i que he dissimulat estupendament (sempre he tingut dots per la interpretació) m'ha afectat. Sobretot perquè és algú a qui haig de veure sovint. No sé, potser m'ho he fet jo però l'he associat a l'altra persona instantaniament i això no m'havia passat mai abans. El problema és.. ara com ho faig jo per treure'm aquesta imatge del cap? com puc intentar desassociar-lo?

Aixecar-se d'hora..

Reconec ja d'entrada que aquest post és per desfogar-me! Dilluns començo a aixecar-me molt d'hora i el cos ja em fa mal només de pensar-hi! Sempre s'ha dit (i d'altra banda crec que és veritat) que hi ha gent "de dia" i gent "de nit". Persones que s'aixequen a les 7 del matí el diumenge amb tota la vitalitat del món i gent que a la nit mai els ve d'una hora més per anar-se'n a dormir.

Jo em considero una persona "de nit", als matins em costa aixecar-me i, en canvi, a la nit em puc estar estona i estona fent coses sense ni adonar-me de com passa el temps. El problema arriba quan tens una feina que t'obliga a anar contra el teu bioritme. Quan vaig agafar aquesta feina, ja fa més de 3 anys, tothom em deia: "tranquil·la, ja t'ho acostumaràs a llevar-te a aquesta hora, el cos s'acostuma a tot". Doncs no. Ha passat tot aquest temps i el meu cos no s'acostuma a aixecar-se a quarts de 6 del matí cada dia.

El problema és que m'és impossible anar a dormir d'hora perquè simplement no puc, no tinc son. I, és clar, em trobo dormint 4 o 5 hores la major part de dies. De fet he vist que molta de la gent del ram que ens aixequem a aquesta hora en realitat sóm tots noctàmbuls i això no pot ser bo de cap manera!

el tren (part III, final)

El so d'un plor l'abstreu dels seus pensaments. Desvia la mirada de l'exterior i busca d'on prové aquest so, que ara és com de somiqueig. Veu la dona del llibre que també escruta amb la mirada el vagó i l'home del diari que ha clavat els seus ulls a les pàgines com si de cop aquelles lletres impreses haguéssin adquirit una importància vital. No, no són cap d'aquelles dues persones.. doncs qui és que plora?

Entremig dels seients, la veu. Li recorda a la merche. És una noia jove però no tant com la que du les carpetes uns seients més enrera. Diria que ja no és una estudiant. Fa cara de cansada i s'amaga rera un cleenex amb el que s'eixuga les llàgrimes. Pobreta, sembla bona noia. Segur que aquest plor és per un home... Es veu una noia sensible, va vestida discretament i té el bolso a la falda, al qual s'aferra amb les dues mans. Un home que no l'ha sabut valorar, com tots!! Es veu una noia discreta i això als homes no els atrau. Prefereixen les dones despampanants que van de dures i independents malgrat després tot sigui una màscara. Pobreta, m'agradaria dir-li que no val la pena que plori per un home, que segur que el capullo no s'ho mereix, i que sigui quina sigui la seva situació, tirarà endavant, encara que ara no li sembli possible... -pensa mentre agafa amb força el llibre que té a la falda.

S'ha hagut d'inclinar sobre d'una de les carpetes però ara ja la veu. Té els ulls lleugerament vermells i agafa el bolso amb força, estrenyent-lo contra ella mateixa. Al veure les seves mans agafades a aquell objecte de tela recorda el seu nino de peluix. El té a sobre el llit, és de quan era petita, i hi ha moltes nits que quan no pot dormir, l'agafa amb força. Potser és una actitut infantil però a ella li va bé, la fa sentir acompanyada. El dia que el va trobar va ser un dia molt especial. La seva àvia havia mort i estaven tots a casa seva arreglant les coses quan, a les golfes, va trobar una caixa amb joguines de quan ella era petita. La seva àvia les havia guardat! entre els objectes hi va trobar aquell nino de peluix, que tant li agradava de petita i que havia oblidat amb el temps. Com havia pogut oblidar-lo? el va rentar i el va posar a sobre el llit des d'on li pogués fer companyia sempre més. Aquell dia també afagar una fotografia de la seva àvia i la va posar a la tauleta de nit, no volia oblidar-la mai, tenia pànic a deixar de recordar-la tal i com li havia passat amb el nino... Potser a aquella noia se li havia mort la seva àvia, o la seva mare... per la manera com agafava el bolso semblava sentir-se trista i sola... com ella... Va desviar la mirada de la noia i la va tornar a clavar a la finestra, mentre una llàgrima li lliscava pel rostre.

Malgrat els seus intents per mirar el diari, els ulls feia estona que se li desviaven a la finestra. havia descobert la noia que plorava a através del vidre del seient del davant, que la reflectia fent de mirall. Per la manera com anava vestida semblava una noia senzilla, i tal i com agafava el bolso donava la sensació que tenia por que algú li robés. Deu haver perdut la feina, va pensar. Avui en dia les coses ja no són com abans, les empreses t'exprimeixen i quan ja t'han tret tot el suc, apa! al carrer i agafem una taronja nova! Pobre noia, quedar-se sense feina i haver de tirar endavant tota sola és difícil. Per un moment, li sembla que entre llàgrima i llàgrima, la noia somriu tímidament. Potser la feina no li agradava, potser l'explotaven, com en tants llocs! I en el fons té una barreja d'alegria per haver marxat però tristesa per haver-se quedat sense ingressos. La vida és complicada i dura... que li expliquin a ell! pensa mentre torna a fixar la vista, incòmode, al diari.

El so d'un telèfon fa que els tres ocupants del vagó es sobresaltin per un moment. Tots miren per inèrcia que no sigui el seu, però de seguida senten com la veu tremolosa de la noia que plora contesta:

-Hola vida! -diu amb veu baixa mentre esclata a plorar- si.. si.. aquest cop sí.. de veritat! -diu mentre somriu i plora altra vegada - com no vols que plori? hem estat tres anys intentant tenir un fill i ara.. per fi ... -plora -...sóc tant feliç!