una carícia...

Els núvols amaguen l'escalfor del sol i la pluja ajuda a oblidar que s'acosta el bon temps.

Però les tempestes no duren sempre i un matí, el cel blau li recorda que la primavera ja és aquí. Surt al carrer i nota el tacte suau del vent i l'escalfor dels rajos de sol sobre la seva pell, encara blanca i amagada rera mil capes de roba que es resisteix a treure's.

Al seu voltant les flors estan començant a mostrar els seus colors vius i sembla que un optimisme alegre es respira a l'ambient.

I és en aquell moment quan se n'adona que el seu cos vol despullar-se de totes les capes que l'han acompanyat al llarg de l'hivern i que vol sentir com l'aire i el sol l'acaronen i el fan sentir viu.

I és en aquell moment quan se n'adona que el seu cos anyora aquelles carícies que el feien estremir i el tacte agradable d'una altra pell jugant amb la seva.

Un punt de melangia i tristesa s'instal·la al seu cor, mentre tanca la porta i es disposa a viure aquest primer dia de primavera...

un adeu..

Sempre li havia costat desprendre's de les coses. Ja de petita, intentava no trencar cap joguina i si es feia malbé la guardava amb la il·lusió fictícia que un bon dia s'arreglés sola i hi pogués tornar a jugar.

Amb el pas del temps la nena es va fer gran i es va haver d'enfrontar a una pèrdua més terrible. La seva casa, el seu poble, els seus amics.. van quedar enrera quan els seus pares van decidir marxar a viure molt lluny d'allà. Les seves nines, joguines i altres objectes van ser les úniques coses que va poder conservar. Potser per això es va fer encara més reacia a llençar res del que l'acompanyava en el seu temps lliure.

Amb el pas dels anys, la nena es va fer noia i es va haver d'enfrontar a pèrdues més doloroses: persones que s'estimava i que van desaparèixer per sempre... però malgrat això, encara sentia un fiblada especial quan havia de llençar alguna cosa, tot i que ara ho feia i ja no col·leccionava objectes antics.

A dia d'avui, aquesta noia ha de deixar una cosa que l'ha acompanyat durant quatre anys. Un objecte en el que ha viscut molts moments alegres i tristos, que l'ha alliberat i que l'ha esclavitzat.. a dia d'avui aquesta noia s'ha de desprende del seu cotxe.

I malgrat és un objecte, sent una fiblada al cor cada vegada que el mira i pensa que d'aquí a uns dies ja no el veurà mai més...

Moments difícils...

Reinventar-se o morir. És una frase que no sé qui la va dir però que tenia molta raó quan ho va fer. Estem vivint moments difícils. La famosa "crisi" afecta no només a l'economia sinó també a l'ànima. La sensació de por, d'angoixa, de desorientació general, t'envaeeix encara que no vulguis. He estat molt temps intentant que aquesta mena de núvol negre no entrés dins el meu cos però la pell és fina, i les circumstàncies han fet que una alenada d'aquest fum corrosiu, penetrés dins meu.

Fa dies que veig la tempesta a l'horitzó. Uns núvols negres i carregats amenacen amb caure implacables sobre el mar. Malgrat els veia, una part de mi estava segura que no arribarien fins al meu humil vaixell. Però fa pocs dies els núvols van començar a avançar. Puc veure els llamps i sentir els trons i notar a les meves veles el fort vent que s'acosta. He començat a veure com algunes barquetes del meu voltant han sucumbit a la tempesta i s'han enfonsat. He llençat l'àncora i m'he aferrat al màstil pensant que sobreviuria. Un llamp ha caigut a la meva coberta i hi ha fet un forat. He sentit l'aigua gèlida penetrar dins el vaixell i he notat com la fusta s'estremia i cruixia en un intent d'evitar ser engollida pel mar.

En aquest moment, he pensat que si finalment m'enfonsava, potser tindria l'oportunitat de capbussar-me dins el mar i de descobrir-hi coses que fins ara mai havia vist: peixos nous, plantes desconegudes.. qui sap, potser em podria convertir en un submarí i explorar el fons de l'oceà en busca d'altres oportunitats.

Encara no m'he enfonsat, però no sé si el meu vaixell aguantarà la tempesta. El que sí que tinc clar és que si l'aigua m'enfonsa no moriré.. simplement em reinventaré.

resignació...

Resignar-se. Aquesta era una paraula que no suportava. Una cosa era acceptar una situació i a partir d'allí reinventar i tornar a començar però l'altra era resignar-se. Resignar-se tenia un punt de tragèdia, d'impotència consentida, de victimisme.. que no li agradava.

Però aquell dia li havia vingut aquesta paraula a la ment. Al seu voltant parlaven d'enamorament, de les parelles, dels homes que les havien fet somiar.. i a ella li havia vingut aquesta paraula a la ment. I això li va fer mal...

Havia deixat de creure en l'amor? havia perdut la confiança en el gènere masculí? en les relacions de parella? .. ningú no entenia com algú com ella, estava sola. Aparentment podia tenir l'home que vulgués, però en canvi.. no el tenia. "No ha aparegut el teu" dèien les àvies, però ella començava a pensar que potser el seu destí era aquell, que potser havia de fer el seu camí sola.

I la paraula resignació va tornar a aparèixer a la seva ment. I una fiblada va fer encongir el seu cor.

els ulls..

Es va asseure a la terrassa, amb la brisa acaronant-li els cabells i el sol lluent envolcallant-la d'aquella primerenca escalfor que feia augurar que la primavera estava a prop.

Era un dia relativament tranquil i no se sentia remor al passeig. Un parell de persones passejant i uns amics xerrant asseguts a la sorra, una mica més lluny.

Feia dies que tenia aquella trobada pendent. No és que no volgués estar amb ell una estona però no tenia ganes de tornar a haver de generar temes de conversa continuament i tenir la sensació que la xerrada no duia massa enlloc.

Ell va arribar a la taula a on ella era asseguda portant les begudes. Es va asseure i ella va obrir els ulls que havia tancat per deixar que el sol toqués les seves parpelles. Ell la va mirar amb deteniment i va dir:

-Saps? des del primer dia que et vaig veure que m'encanten les aigues que fan els teus ulls...

....

Es va quedar sorpresa, sense saber què dir. S'havia imaginat molts inicis de la conversa però aquell no se l'esperava de cap manera. Els seus ulls tenien unes aigues especials que només veien aquells qui s'hi fixaven amb deteniment. Tenia moltes persones conegudes de feia anys que mai s'hi havien fixat.

Es va quedar sorpresa... i va somriure. Aquella frase va ser l'inici d'una de les converses més interessants que havia tingut aquella setmana. Durant tot el temps que havien passat sense veure's, ell havia canviat. Semblava una altra persona, plena d'energia i projectes per complir.

Al cap d'una estona ell va marxar i ella es va quedar allà, asseguda, somrient, contenta d'haver anat, finalment, a aquella trobada pendent.

el mirall..

Es va aixecar del llit i va mirar-se al mirall; feia mala cara.

Una nit més havia dormit malament i ara havia de suportar una jornada maratoniana de feina i responsabilitats sense que això es notés. Mentre estava sota la dutxa només pensava quan podria tornar a estirar-se, quan podria dormir..

L'aigua calenta mullava el seu cos suaument quan un pensament se li va aperèixer com una revelació: només treballava i dormia. La seva vida s'havia convertit en això, sense ni saber com...

Una sensació angoixant la va començar a envaïr. Les cremes antiarrugues de sobre la prestatgeria li indicaven que el temps estava passant i que ella continuava allà, en el seu món de feina i de poc temps. Va sortir de la dutxa i va mirar al seu voltant. Tovalloles suaus rentades per unes mans que no eren les d'ella, un armari ple de roba, una habitació espaiosa amb tot luxe de detalls.. era el resultat del seu esforç, de les moltes hores de treball invertides..

Havia de renunciar a tot això per tenir més temps per a ella? havia de deixar la seguretat d'un espai conegut i d'unes coses estimades per ser feliç?

Es va mirar al mirall, feia mala cara.

Va agafar el maquillatge disposada a suportar una jornada maratoniana de feina i responsabilitats sense que això és notés...

les expectatives..

Amb el temps he acabat pensant que un dels problemes més grans que tenim tots és "l'esperar que..", és a dir les expectatives.

"Esperem" que tal persona ens digui una cosa, "esperem" que tal altra faci allò que volem però que no diem en veu alta perquè "ja ho hauria de saber", "esperem" que aquella cosa ens arribi sense moltes vegades lluitar per ella.. no sé com explicar-ho però crec que moltes vegades exigim a l'exterior, a la vida i als altres, massa coses que si no ens arriben ens decepcionen.

Últimament he conegut algunes persones amb aquest perfil. Decepcionades de tot i de tothom perquè no els passa el que "esperen". Persones enfadades amb el seu entorn perquè no els han fet aquell regal que volien (però que no han demanat) o perquè els altres no han fet allò que ells "esperaven" que fessin.

Tots sabem que una mateixa cosa pot ser viscuda de moltes maneres diferents segons la persona que ho rebi. Partint d'aquest fet, crec fermament que hem de deixar "d'esperar" tant dels altres i comunicar-los més el que volem.

Tenir clar que la nostra vida és un camí que va en paral·lel amb el dels altres i que per tant és única i exclusivament responsabilitat nostra!

No podem dipositar als altres la responsabilitat de guiar, fer feliç i complerta la nostra vida... això és feina nostra.

Els altres estaran al nostre costat, en paral·lel, per donar-nos la mà de tant en tant, per compartir bons moments i per fer camí al costat nostre... però al costat!

Si deixem de dipositar als altres el pes de la nostra vida, deixem "d'esperar" que facin això o allò per nosaltres, crec que serem més feliços.