la princesa... (2ona part)

La princesa es va quedar tancada al seu castell, sense sortir ni obrir cap finestra. Els animals del bosc, preocupats, va idear un pla. Si no sortia per ella mateixa farien que sortís per a ells, i van començar a dir-li que tenien gana, que si ella no sortia al balcó a donar-los menjar com cada dia, es moririen de fam.
La princesa, de tant sentir-los, i preocupada perquè no els passés res, va accedir a sortir al balcó i donar-los menjar. Els animals van començar a aprofitar aquestes estones per parlar-li i distreure-la de manera que, de mica en mica, cada dia s’estava més estona al balcó. Això va fer que, amb el pas dels dies, ja no només sortia per donar menjar als animals sinó que, aprofitant que parlava amb ells, es va començar a fixar en l’exterior, va començar a observar què passava fora del castell. I es va adonar que la vida continuava. El sol sortia, brillava i es ponia, la gent passava pels camins, treballava els seus camps, el vent bufava... i ella ho observava tot des de la distància del seu castell, tancat, protegit, fosc...
Un dia, observant a l’exterior tot donant de menjar els animals va veure un príncep que voltava pel castell. Desconfiada i espantada va córrer a amagar-se a dins però ell la va veure abans que pogués retirar-se del balcó i li va dedicar un somriure i un gest de salutació amb el cap, al qual ella, per l’educació rebuda, va respondre de la mateixa manera.
L’endemà al matí, a l’hora de donar menjar als animals, va sortir com sempre al balcó i... allà estava ell, assegut a l’herba com si res. La va tornar a saludar i, al veure que ella li tornava el gest, li va parlar per dir-li que havia observat que un dels animalons tenia mal a la pota. Ella li va agrair la seva observació i va comprovar que el que deia era veritat.
A partir d’aquell dia, cada matí, quan la princesa sortia al balcó, els príncep estava allà, assegut amb algun comentari a punt per fer.
Les converses van començar a ser més llargues i a vegades es podien passar mig matí parlant de coses ben diverses.
Van passar els dies i la princesa va començar a tenir por que el príncep li demanés per entrar al castell. Se sentia confosa. No tenia forces encara per obrir les seves portes però el cert és que les converses amb ell eren molt agradables i començava a acostumar-se a aquelles xerrades llargues i tranquil·les.
Un dia, la princesa va sortir al balcó com cada matí però el príncep no hi era. “Era d’esperar!”- va pensar ella amb tristesa – tots els prínceps son iguals!”. Però quan anava a tancar el balcó va sentir un soroll que provenia de la seva dreta, d’un lloc que no podia veure des de la seva posició. Així doncs va entrar i va obrir la finestra del costat i.. allà estava el príncep, assegut amb alguns animals, amb un somriure als llavis.

A partir d’aquell dia, cada matí el príncep se situava en un lloc diferent del pati del castell de manera que la princesa havia d’anar obrint les diferents finestres una a una fins a trobar-lo.
Sense adonar-se, havia tornat a deixar entrar part de la llum del sol dins el seu castell, una llum que foragitava les ombres que hi vivien.
Però un dia, en una de les seves converses, el príncep li va dir a la princesa que li agradaria veure el seu castell. Ella havia estat tement aquest moment des de feia temps. Què li havia de dir al príncep ara? El seu castell encara tenia moltes ombres que es resistien a marxar, molts fantasmes i mals records enganxats a les seves parets. Els dubtes i les pors vivien amb ella i, fins que no marxessin, no hi cabia ningú més al seu castell.
La princesa li va dir al príncep que no li podia obrir les portes del seu castell perquè no estava a punt per rebre a ningú. Que ella només podia oferir les seves converses diàries des del balcó però que entenia perfectament que el príncep marxés en busca d’un castell més bonic i fort que li obrís les portes i l’acollís com es mereixia.
Aquella nit la princesa va tancar totes les finestres del castell.
L’endemà al matí, va agafar el menjar dels animals i es va disposar a sortir al balcó conscient que ja mai més tornaria a veure el príncep. "És millor així -pensava ella - no val la pena que ningú perdi el temps esperant a fora d'un castell que no sap com obrir les seves portes!"Quan va obrir la porteta, un raig de sol lluent li va cegar la vista i va haver de tapar-se els ulls amb una mà, però entre els seus dits....

va veure, assegut al pati, el príncep, que amb un somriure, va iniciar, un dia més, una nova conversa.