la princesa...

Hi havia una vegada una princesa que vivia en un castell. Estava situat al capdamunt d’un turó des d’on tenia una magnífica vista de la vall. Tot i que vivia sola, estava acompanyada per molts animals que, tot i ser salvatges, s’acostaven al castell ja que ella sempre els hi posava una mica de menjar. La princesa era tant feliç i confiada que deixava sempre les portes del seu castell obertes de bat a bat.
Un dia, quan sortia de la biblioteca , es va trobar al mig del menjador a un príncep que havia entrat sense trucar. “Què estrany”- va pensar ella –“no l’he sentit entrar!”.
El jove li va dir que s’havia perdut i que havia vist aquell castell, amb les portes obertes... Ella contenta de poder-lo ajudar, se seguida li va preparar una habitació i li va donar menjar.
Durant un temps, la princesa es va desviure per ell. Li va ensenyar tots els racons del seu castell, va compartir amb ell tot el que tenia i va intentar fer-lo feliç... com ho era ella.
Però un dia, el príncep va desaparèixer. Va marxar, sense dir res.
La princesa, desesperada va buscar una carta, un escrit... alguna cosa que servís per entendre perquè havia fugit.. però només va trobar silenci.
S’entristí. I va decidir que, a partir d’aquell moment, les portes del castell estarien tancades perquè mai més cap príncep pogués entrar sense avisar.
Va passar el temps i alguns prínceps van passar a prop del castell, però veient-lo tant tancat dubtaven a acostar-s’hi. Abans de fer l’esforç de pujar el turó i trobar-se que no hi vivia ningú, preferien continuar el seu camí.
Un dia, la princesa va sentir que algú trucava a la porta. Va pujar fins a la torre del castell per mirar qui gosava pertorbar la seva pau i va veure que era un príncep que viatjava sense cavall. “Sí que s’ha pres molèsties per pujar a peu”-va pensar-“li obriré la porta a veure què vol”.
La princesa va obrir una mica la porta del castell i, desconfiada, va preguntar al jove què volia. Ell li va dir que havia perdut el seu cavall i que havia pensat que potser ella li deixaria passar la nit al seu castell. La princesa li va dir que tenia el castell ple però que si s’esperava a l’endemà, potser li podria fer un espai en alguna de les habitacions. Contràriament al que ella pensava, el príncep es va passar tota la nit dormint al ras fora del castell. Era la primera vegada en molt de temps que algú es prenia tantes molèsties per entrar al castell, fet que va convèncer a la princesa per obrir-li les portes.
Tot i que ella s’havia jurat que només li donaria una habitació, aviat va poder més la seva generositat. Va recórrer amb ell tot el castell, li va donar les claus de totes les habitacions i va intentar fer-li la vida el més agradable possible. Durant uns anys la princesa va sentir que tornava a ser feliç. Va obrir les portes del castell perquè sabia que aquesta vegada el príncep no marxaria mai.
Però un dia, el príncep va desaparèixer.
La tristesa de la princesa va ser tal que va deixar de menjar, de somriure i de somiar. El castell se li va fer tant gran i el món de fora tant amenaçador que va decidir no només tancar les portes del castell sinó també aixecar-les i construir-hi un fossar amb cocodrils.

Cap altre príncep podria entrar dins el seu castell per després... desaparèixer...

(continuarà...)