Vacances

Ja sé que fa poc que he tornat a la blogosfera però avui començo vacances i marxaré fins el 8de juliol. És de les primeres vegades que escullo com a destí unes illes i, per tant, sol i platja, però em fa realment il.lusió. Fa temps que trobo a faltar el mar i em ve molt de gust estar envoltada d'ell. Intentaré gaudir de cada instant, de cada so, olor i sensació que rebi. Acumularé bons moments i quan torni ja us ho explicaré. Un petonàs a tots i fins a la tornada!

Retorn a la blogosfera

Després d'un llarg temps d'absència, he sentit la necessitat de tornar a escriure i a "voltar" per la blogosfera!
És curiós perquè el meu cap és d'aquells que no paren de rumiar en tot el dia; sempre tinc idees, m'agrada observar, aprendre.. però quan em poso a escriure penso que no tinc res a dir, i això em frena a escriure. És una sensació que he tingut a mesura que m'he anat fent gran (tot i que encara sóc jove!) perquè de petita escrivia molt. En fi, aquest temps he estat allunyada perquè tenia molta feina i la voràgine de la vida m'ha fet estar per altres coses, però crec que no hi ha excusa que valgui sinó que és qüestió de posar-s'hi i de dedicar una estona cada dia (o quan es pugui però de forma regular) a escriure. O sigui que aquí estic!
Una abraçada a tots i totes!!!

El pati...

Fa sol. Al cel núvols com el cotó fluix avancen a un ritme lent. Llisquen suaument a la deriva, sense pressa, sense ningú que els esperi ni cap lloc al que arribar. Es deixen dur pel vent i, malgrat el seu volum, semblen ingràvids.

Un telèfon sona. Ningú l'agafa. Ressona en una casa buida a on només s'escolta el tic tac d'un vell rellotge de pared, que marca fatigadament cada segon que passa. A l'altra cantó del telèfon esperen amb ànsia una veu coneguda que no despenja, que no hi és.

Al carrer se senten unes passes. Un matrimoni camina pausadament cap a casa seva. Travessen el pati amb el silenci i la parsimònia que dónen més de 40 anys de convivència.

El telèfon ha deixat de sonar. S'escolta el so d'una rentadora.

Un nen plora al pis del costat. La seva mare crida tot i que sap que això no farà callar al seu fill. El nen continua plorant i ella l'agafa i l'abraça desitjant poder sortir d'aquell espai reduit a on es veu, per necessitat, obligada a estar.

Sonen les campanes de l'església i un autobús irromp la tranquilitat del pati. S'atura, i uns nois, carregats amb maletes pugen amb alegria a començar aquell viatge que tan han esperat i preparat.

Torna a regnar el silenci.

La rentadora d'ha aturat. S'ha apagat el seu so monòton i continu per donar pas a un so curt i agut d'agulles d'estendre.

En un dels balcons apareix una noia jove, porta els cabell recollits i pantalons curts. Fa calor. Observa amb un somriure el matrimoni que entre a casa seva. Veu, a la llunyania l'autobús que marxa carregat de gent a viure noves experiència en nous paisatges. Mira el cel. Observa els núvols ingràvids avançar lentament. Sent la brisa lleugerament fresca sobre la seva pell i dóna gràcies per poder experimentar aquest instant de vida.

Fa calor...

Volia escriure, de fet, tenia fins i tot una idea al cap però fa tanta calor que ni els dits se'm mouen amb facilitat pel teclat. Visc en un pis que és un forn d'aquells de ferro colat i en el que sembla cada matí hi posin llenya i s'encenguin. Arribats a aquesta hora de la tarda, la temperatura és tal que ni la neurona més jove i espavilada resisteix d'una sola peça. Faré com els ossos, hivernaré però a l'estiu, és a dir, "estiuaré"!. I quan noti una mica d'aire fresc sobre la meva pell sortiré del meu son i escriuré alguna cosa amb més sentit!

Déjà vu...

No us passa a vegades que viviu situacions que us sembla haver-les viscut abans? L'anomenat Déjà vu, ens pot passar en molts moments. A vegades és un instant, curt, en el que ens dóna la sensació d'estar repetint una acció, frase o situació que acabem de viure, i a vegades és més complex.

Aquest Déjà vu més complex és del que vull parlar. Possiblement no se li hauria de dir d'aquesta manera perquè em refereixo a situacions que ja hem viscut "realment" temps enrera.

Avui estava mirant fotografies d'un viatge recent que he fet i m'ha vingut la sensació de Déjà vu amb un viatge que havia fet anys enrera. La diferència era només la persona amb la que anava. Ja sé que això pot sonar a "comparació" però no ho és. Sé que no es poden comprar les relacions ni les persones perquè cada una és diferent, però a vegades no pots evitar establir nexes d'unió. Possiblement, i encara no sé el per què, em sento insegura aquests dies. I quan veig aquestes fotografies, amb somriures, alegries i bones estones, recordo les mateixes situacions d'anys enrere i com van acabar. Amb les fotografies i el cor guardats al calaix de l'oblit...

Suposo que aquestes sensacions generades per la por, m'acompanyaran en molts moments. Intentaré deixar-les passar en la mesura del que pugui...

la culpabilitat...

La culpabilitat és un problema. Com a mínim per a mi. Hi ha persones que no se senten mai culpables i altres que tenim tendència a sentir-nos-hi.

Algú et fa mal, tu perdones i oblides però continues la teva vida (què has de fer si no?), la persona despareix però reapareix al cap del temps intentant ocupar el lloc que va abandonar temps enrere. Tu, amb tot el teu dret, li dius que el tren ha passat i que la teva vida discórre per un camí diferent. L'altre s'enfada i tu.. et sents culpable!

No sé si és l'educació que de petites ens han inculcat, allò de no fer mal als altres, de parar l'altra galta, etc... no sé si és la capacitat exagerada d'empatia que fa que sàpigues com se sent l'altre i et sentis malament per ser la "font" del seu disgust, o no sé què és exactament el que ho provoca.. però em sento culpable i em sap greu sentir-m'hi, perquè crec que no hauria de ser així.

Em considero bona persona però a vegades penso que aquest rol que m'he imposat a mi mateixa em perjudica a l'hora de defensar els meus drets i interessos davant aquells que no tenen escrúpols en trepitjar-los o fer-los anar cap al seu terreny. Sé entomar més les desgràcies que no sentir que les he provocat.

us vull explicar una història...

Fa dies que us vull explicar una història però, encara que soni a excusa, no he tingut temps per fer-ho.

És una història real que NO m'ha passat a mi, però sí a algú que conec i que m'agradaria explicar. És una història de blocs, de posts i d'amor.

Hi havia una vegada un noi a qui li agradava escriure i va crear un bloc. Allà hi posava els seus pensaments i comunicava a una comunitat virtual les seves inquietuds i alegries. Dins aquesta comunitat virtual hi havia una noia, que un dia va decidir crear un bloc per poder expressar els seus sentiments més íntims en un espai eteri a on ningú li podia posar cara i, per tant, jutjar o malinterpretar. Els dos nois van començar a llegir els seus respectius blocs i aviat es van convertir en seguidors l'un de l'altre.

Aquest vincle cibernètic es va ampliar el dia que ell es va decidir a enviar-li un mail a ella per comentar-li un post que havia llegit. A partir d'aquell moment els mails van anar complementant els comentaris que es feien l'un a l'altre als blocs i de mica en mica es van anar despullant de sentiments.

Del bloc en va néixer una amistat. Durant molt de temps (més de dos anys) es van anar explicant les vivències, es van fer costat en moments difícils i es van emocionar amb les coses bones que els passaven...

I un dia, aquella amistat es va convertir en un sentiment més profund, en una necessitat de veure's . I van decidir, conscients del risc que això comportava, de trobar-se cara a cara.

Estaven nerviosos, però se sentien tan a prop l'un de l'altre que això els donava la força necessària per afrontar aquest pas.

I es van trobar.

I es van poder mirar als ulls.

I es van poder abraçar.

I es van enamorar.

I ara aquells dos blocaires són una parella que fan enveja de veure! S'estimen amb una profunditat i es coneixen a un nivell com molt poques parelles (que jo hagi conegut).

I aquí acaba la història. Una història real i bonica que feia dies que us volia explicar!

Bones vacances...

Hi ha gent que ja fa dies que gaudeix de vacances i altres que les comencem avui. Durant molts anys no he tingut festa per setmana santa i aquest és el primer any que en tinc. Tenia uns plans fets que la vida m'ha obligat a canviar contra la meva voluntat. Però per sort, tinc amics que no han deixat que passés sola aquesta primera setmana santa festiva. Demà marxo i espero tornar amb les piles una mica més carregades i una mica menys de tristesa a l'ànima. Per tant, per tots aquells que aquests dies us desplaçareu per la carretera, us deixo aquesta imatge divertida.

Perquè ja ho diuen.. al mal temps.. bona cara!!

Parlar...

No crec en les casualitats, ja ho he dit més d'una vegada. Tot i que a vegades, quan passo per un mal moment, oblido aquesta creença. Però quan això em succeeix, curiosament em passa alguna cosa que em fa recordar aquesta premisa. I és el que m'ha passat avui.

"Casualment" m'ha caigut a les mans la contraportada de la vanguardia d'avui en la que hi havia una entrevista a Luis Rojas Marcos (el psiquiatra). Us la recomano.

Parlava sobre els moments durs que passen les persones a la seva vida i com afrontar-los. Partint d'aquí ha dit una frase que m'ha agradat especialment: "si tens amics, estàs salvat". I després, ha disertat sobre la necessitat de parlar, de comunicar-se, de poder expressar verbalment el que un sent.

I crec que té molta raó. Posar en paraules allò que sents, allò que et fa mal, aquells sentiments que et generen dolor, ajuda a exterioritzar-los, entendre'ls i superar-los.

Una entrevista adient pel moment que estic passant, que m'ha caigut a les mans... casualment.

la via del tren...

Ahir estava trista i vaig mirar una pel·lícula que m'agrada especialment i que, cada vegada que la veig, hi trobo coses noves. És Bajo el sol de la Toscana amb una genial Diane Lane de protagonista.

Mirava la pel·lícula (amb el cleenex al costat) quan un dels personatges va dir una frase que segur que jo ja havia sentit les altres vegades que havia vist el film però em va cridar especialment l'atenció. Pels qui no hagueu vist la pel·lícula, la protagonista s'ha separat de forma molt dramàtica i agafa una casa a la Toscana a on viu el procés de separació al costat de les persones que coneix allà (molt entranyables). L'escena en concret que em va emocionar és quan ella, desesperada perquè creu que no trobarà cap persona amb qui compartir la vida i la casa que ha comprat, parla amb un amic i ell li diu : en un poble dels Alps, van construir una via de tren per unir dos pobles que eren veïns, però ho van fer quan encara no hi havia tren. Van construir la via amb l'esperança que un dia hi passaria el tren.

És una metàfora, evidentment, que anima a la protagonista a seguir treballant amb la casa, reformant-la i arreglant-la sense perdre l'esperança que algun dia arribarà algú amb qui compartir-la.

Em va agradar molt l'escena i ara, quan estic més trista del normal, penso en la via , consruint-se a poc a poc però fermament a l'espera que algun dia... hi passi un tren.

la llibreteta..

Avui he retrobat una llibreteta que la meva germana em va regalar fa temps i que havia deixat descuidada en un calaix. És una llibreteta petita, amb les pàgines blanques immaculades esperant a que algú i escrigui els seus pensaments. I quan l'he vist, he pensat en vosaltres i en el meu bloc, silenciós, estàtic, buit sense les meves paraules. I una punxada al cor m'ha fet decidir-me a tornar a escriure, després d'aquest temps d'absència.

Quan no estàs en el teu millor moment, quan et sents trist o buit no tens ganes d'escriure perquè no saps què dir. Per això aquest temps he estat tan ocupada intentant no deixar sortir de dins meu la buidor que sentia que no he tingut "temps" d'escriure. En el fons no era més que una excusa per evitar enfrontar-me amb el paper en blanc, amb els meus sentiments, tristos i confosos.

Sovint quan plasmem en un full allò que sentim ho reflectim d'una forma que ens és més clara i entenedora fins i tot per nosaltres mateixos. Però a la vegada, escriure-ho ens fa mal perquè precisament constatem que no estem del tot bé.

Em trobo en un moment amb molts de dubtes existencials. M'han fallat alguns pilars i altres trontollen de manera que potser han de caure del tot per tornar-me a reconstruir. Però he pensat que una bona teràpia és fer allò que sempre m'ha agradat, escriure. I aquí tinc un raconet on intentar-ho.

A vegades m'és difícil, a vegades no sé què dir.. però ho vull intentar de nou.

ser el centre d'atenció...

Quan sóm petits, tots tenim la tendència a demanar una atenció desmesurada als "grans". Al nen petit li agrada ser el centre d'atenció dels seus pares, germans, amics, del mestre... hi ha moltes vegades la necessitat de sentir-se constantment valorat i això porta, molt sovint, a les rebequeries i entremeliadures típiques per aconseguir aquest fet que, sovint, acaben generant l'efecte contrari (l'enfadada i corresponent castigada dels pares).

Quan ens fem grans, en teoria, això canvia. Deixem aquest egocentrisme i sóm capaços de repartir el nostre "ego" amb la resta. O això és el que hauria de ser.

Jo avui he viscut una sensació semblant que m'ha recordat a aquest sentiment de quan era petita.

A través de les noves tecnologies (i el facebook concretament), podem saber quan els altres estan connectats a la xarxa o l'hora en la que ho han estat, si és que han deixat algun "rastre" escrit. L'excusa de... "no ho vist" o "no m'he connectat" desapareix. I quan veus que una persona que t'importa no t'ha contestat un simple missatge de mòbil però ha tingut temps de commentar i fer moltes altres coses per Internet, fa mal.

A mi me n'ha fet, tot i que el sentiment m'ha recordat al de quan era petita i el meu cap m'ha dit que no tenia raó de sentir-me dolguda, perquè no puc ser el seu centre d'atenció. Això ni és bo ni pot ser. Però no he pogut evitar sentir-me trista. Per sort ja no sóc una nena i evitaré comentar-li res d'això a l'estil "retret". Per sort també tinc les noves tecologies per poder expressar-ho i compartir-ho amb vosaltres.

M'han fet fora..

M'han acomiadat. Sóc una víctima més de la "crisi" i ho poso entre cometes no per negar la seva existència sinó perquè en una empresa on no hi ha pèrdues (al contrari) la "crisi" és l'excusa ideal per fer neteja de personal sense que ningú es mobilitzi.

9 anys treballant al mateix lloc, 9 anys amb una rutina, amb uns companys, amb una organització laboral i personal que, de cop, desapareixen. I dic de cop perquè em van trucar un dia per dir-me que no calia que hi tornés més. "Ho sentim, no és res personal, estem molt contents de tu però la situació és la que és i clar.. qüestions de la crisi" .Un xec sobre la taula, una signatura i apa.. adéu i que et vagi bé la vida...

No em van donar ni la opció a acomiadar-me com hagués volgut de la gent amb qui em relacionava des de feia tan de temps. No em van donar ni la opció de païr que no trepitjaria mai més aquells passadissos, no em van donar ni la opció d'assimilar que, de la nit al dia, la meva vida donava un tomb.

Estic trista, dolguda i espantada. Trista per veure'm forçada a abandonar un lloc i una feina que m'agradaven, dolguda per sentir-me tractada com un simple número després de tants anys a l'empresa i espantada pel que vindrà a partir d'ara.

Haig de fer un canvi de xip mental sobretot per poder passar les festes el millor que pugui. No puc evitar els somnis, l'angoixa o la tristesa que estic passant aquests dies però no vull que em facin viure el Nadal malament, sobretot perquè per a mi són unes dates especials que estava esperant amb molta il·lusió.

Vaig llegir un dia que la vida no és esperar a que passi la tempesta sinó aprendre a ballar sota la pluja.. potser serà qüestió de començar a fer alguns passos...

calidesa...

"....agafa els llumins i encen la última espelma del menjador. Es mira la taula parada i les petites flames que il·luminen la sala i somriu. L'ambient és càlid, agradable.. com ell.. Dóna un cop d'ull a la cuina i s'assegura que tot està en ordre i a punt per acabar de fer els últims retocs al sopar quan ell arribi, i s'asseu al sofà per esperar-lo. A fora fa fred però casa seva és un oasi de comfort i calidesa. S'ha posat roba còmode però sense oblidar aquell jersei amb les espatlles descobertes que a ell tan li agrada... Sona el timbre.S'aixeca d'un salt i va a obrir la porta. Contesta per l'interfono i ell li torna la salutació amb una rialla. L'estona de pujar amb l'ascensor se li fa eterna...Finalment arriba al replà, s'obre la porta, i ell apareix amb un somriure irresistible i uns ulls brillants d'emoció. Ella sent com tot el seu cos reacciona a la seva presència i s'estremeix quan ell l'abraça amb força. És tard, l'endemà s'ha de treballar.. però el temps s'atura en aquell precís instant, en el precís moment en el que els seus llavis es troben..."

vull fer...

Sempre quan anem atabalats ens vénen un munt de coses a la ment que volem fer. Normalment vénen acompanyades de l'encapçalament "si tingués més temps.." de manera que la frase queda així: "si tingués més temps voldria fer.." i aquí al darrera hi apareixen multitut de coses que tenim en ment en aquell moment.

Però arriba el dia en el que l'encapçalament d'aquest mantra es fa realitat, és a dir, arriba el dia en el que tenim (finalment) temps. I què fem?.. oblidem tota aquella llista que teníem tan clara en aquells moments en els que la feina ens absorbia i.. no fem res. Se'ns obre un buit de segons i minuts en blanc al davant que omplim amb.. res. I passen aquells moments de parèntesi a la nostra vida diària i tornem a la voràgine de la nostra vida i.. no hem fet... res.

Això és el que a mi em pot passar d'aquí a poc. Quan per fi gaudeixi d'unes merescudes vacances nadalenques. Unes vacances que tindria ganes d'aprofitar per fer aquelles mil coses que m'agraden però que.. em fa por de desaprofitar..

Potser no m'hi hauria de capficar suposo que ja m'ho trobaré quan hi sigui i suposo que al cap i a la fi no fer res.. tampoc està tan malament.

frase...

Hola a tots!

Sóc conscient que fa molts dies que no escric però no tinc el temps suficient per fer-ho! (ja es calmaran les coses, espero!). Mentrestant deixo escrita una frase que vaig llegir i que m'ha encantat:

"No mesuris la vida pels moments que respires sinó per aquells instants que et deixen sense alè".

Queda dit! ;)

autoexigència...

Sempre he sigut molt autoexigent. Això té una vessant positiva però també moltes de negatives. A casa he estat la bona nena que sempre ha fet el que "tocava" i no ha portat problemes, ni tan sols a l'època adolescent quan el més normal és ser una font de conflictes (amb més o menys meusura, clar!). No és que això em sàpiga greu però amb el temps m'he adonat que he fet sempre el que tocava i el que deien que havia de fer i no el que jo volia fer. De fet em sembla que m'ho he preguntat poques vegades, el que volia fer jo. A més a més, tot el que he anat fent ho he hagut de fer "perfecte", només faltaria! He estat el "model" a seguir i això implica un esforç molt gran. I la major part de culpa ha estat meva per creure'm el discurs i autoaplicar-me'l.

Però des de fa un temps les coses han canviat. És un canvi intern que ni sé com ha arribat ni en què consisteix però em fa sentir diferent. M'he començat a permetre fer coses que no són tan perfectes. Però em costa perquè haig de lluitar contra mi mateixa, contra la part autoexigent que no suporta ni una errada.

Ara mateix tinc un conflicte. Em vaig matricular d'unes assignatures que no tinc ganes de fer. Són assignatures d'una carrera que estudio per hobbie, perquè m'agrada. Però m'he trobat que no tinc ganes de fer-les, tinc ganes de fer altres coses i voldria deixar-les. Sembla senzill oi? si total estudies perquè t'agrada.. deixa-les i ja està! Doncs no m'és tant senzill. Em sento tan malament per no "complir" amb el que toca. Per deixar de fer una cosa a la que ja m'he compromès (encara que sigui amb mi mateixa) que no sóc capaç de dir "prou", abandono, sense sentir-me culpable o fins i tot fracassada. I això m'entristeix...

somni...

Avui he tingut un somni molt estrany. Normalment somio bastant i tinc facilitat per recordar el que he somiat i, en certa manera, m'agrada intentar trobar-li sentit (tot i que a vegades és difícil!). Però avui he somiat una cosa estranya, que m'ha fet patir molt i que m'ha provocat despertar-me amb una certa sensació d'angúnia.

No recordo exactament què passava però tinc clar que estava a punt de perdre un ull, l'ull esquerre concretament. Recordo que em mirava al mirall i la part de sota l'ull (no la perpella sinó les pestanyes de sota) la tenia flàcida, em queia.. ha estat una imatge molt desagradable, acompanyada d'una sensació d'angúnia i pànic que encara no sé com no m'ha despertat de cop!

Durant el matí hi he donat voltes i no he entès a què venia el somni i aleshores he recordat que un dia em van regalar un llibre d'interpretació de somnis. Fa anys que el tinc però mai l'havia mirat perquè no hi crec massa amb aquests llibres (i menys essent estudiant de psicologia!), però avui he sentit la curiostat de veure què em deia el llibre sobre el meu ull quasi perdut. I he trobat que em deia el sëgüent:

"cualquier sueño que se centre en los ojos se relaciona con observación y discriminación. La pérdida de visión significa la pérdida de claridad y si es del ojo izquierdo se refiere a la pérdida de intuición"

M'he quedat una mica astorada perquè tal i com podeu observar en el meu anterior post, em queixava de la manca de llum que veig en aquests moments en algunes coses...

Mmmmm... potser hauré de mirar-me millor aquest llibre que fins ara tenia oblidat!! ;)

foscor

És fosc. Al meu voltant no veig res. Vaig a les palpentes. Avanço sense saber a on vaig. Sento la necessitat de marxar, se sortir d 'aquest espai inert que m'angoixa. És com si de cop m'hagués estancat. Estigues caminant en una cinta que no avança. Sento veus a la llunyania, però no aconsegueixo entendre-les. Necessito llum, i no sé on trobar-la.

Enfadada...

A vegades penso que sóc massa bona persona. No tinc tendència a ser rencorosa tot i que això no vol dir que a la primera de canvi m'oblidi de les males passades. Però amb el temps, intento col·locar les coses al seu lloc i perdonar a aquells que m'han fet mal. Odiar exigeix massa esforç. Però ahir em van dir una cosa que em va fer sentir malament. Un amic, va anar a sopar amb una persona amb qui jo havia estat molt de temps i que em va fer molt mal. Durant el sopar van parlar de les ex parelles i vaig sortir jo. El meu amic, més tard em va explicar que aquesta persona li va reconèixer que jo era la parella amb qui pitjor s'havia portat i que estava molt content que ara poguessim tenir una relació cordial.

Em vaig sentir rabiosa.

No és que tinguem una "relació", però per diversos motius laborals ens hem de veure i jo he acabat optant per oblidar que em va fer el que em va fer i tractar-lo com qualsevol altre (marcant les distàncies, evidentment). Lo nostre es va acabar ja fa molts anys i anar arrossegant el passat no és bo.

Però pensar que ell era conscient del mal que em va fer (cosa que a mi mai m'ha reconegut) i que se sentia "content" perquè el tractava de forma normal, em va fer sentir idiota. Em va fer ràbia que el meu esforç de païr la situació, situar-la al seu lloc i superar-la.. hagi servit perquè ell estigui "content".

És com si la feina que he fet jo l'hagi beneficiat a ell i crec que no s'ho mereix. Ja se'm passarà, però m'ha fet ràbia...